Ser pare o mare no és fàcil, però ser fill tampoc. Sovint, sense ser-ne del tot conscients, els models es reprodueixen i els patrons i les conductes es transmeten de generació en generació, gairebé de manera inevitable. Això és el que l’actor i dramaturg Ramon Madaula (1962, Sabadell) posa sobre l’escenari amb el seu darrer espectacle, Loop, que es pot veure a l’Espai Texas de Barcelona. En aquesta proposta, comparteix amb el públic les complexitats i les contradiccions que travessen les relacions entre pares i fills. Amb ell conversem sobre aquest moment vital i creatiu, sobre una professió que l’acompanya des de fa més de quaranta anys i sobre els projectes que té actualment damunt la taula.

“Loop neix d’un neguit personal”, explica Madaula, pare de tres filles que recorda com durant anys, tothom l’advertia que l’adolescència seria el període més difícil. “No va ser així; de fet, va ser quan eren més grans i encara vivien amb nosaltres que em va costar més de gestionar, perquè prenen decisions que et fan patir i no saps si, com a pare, has d’intervenir o no”. Confessa que encara no en té la resposta i, d’aquesta incertesa, en sorgeix aquesta funció que interpreta al costat de la brillant Júlia Genís. La conversa té lloc a la mateixa sala del barri de Gràcia, asseguts davant l’escenografia de l’obra que dirigeix on, al mig de l’escenari, el seu propi bust que amb una gorra vermella sembla observar-nos com un mirall irònic d’aquest bucle generacional que planteja l’espectacle.

Anem enrere, perquè s’inicia amb el teatre amateur a Sabadell… 
Amb el Jordi Boixaderas, l'Anna Güell i la Rosa Renom vam arribar a fer una companyia de teatre. Estic parlant de l'any 1979 - 1980, uf! Allò era com un joc, era fantàstic perquè no tenia cap consciència de la responsabilitat. Anàvem a jugar, no sabíem el què fèiem i actuàvem des de la inconciencia total. El teatre és un joc sempre, però allò, era un joc real. A qualsevol obra vas a jugar, a passar una estona, a riure i a passar-t'ho bé. Com que em vaig animar fent això a Sabadell, em vaig presentar a les proves de l'Institut del Teatre pensant que no m'agafarien i em van agafar. Llavors m'ho vaig començar a agafar de debò, i aquí es va acabar la broma. Aquí va ser quan m'ho vaig començar a creure, vaig pensar que em podia dedicar a aquest ofici i vaig tenir la gran sort que en acabar l’Institut, em van fer un contracte al Teatre Grec i llavors ja vaig anar treballant i empalmant una cosa amb l’altra. 

Fa uns dies, escoltava en una entrevista a Josep Maria Pou dient que “el millor treball d’un actor, sempre és l’últim”, perquè acomula més experiència personal i professional. Ho comparteix? 
No, no m'atreveixo a dir-ho, en absolut. Cada obra té el seu moment. Estic molt content de Loop, aquesta obra que estem fent, però n’hi ha d’altres que he fet que en renego, que me n'avergonyeixo. Però també tinc molt bon record d'altres obres que he fet i que no diria que són pitjors que aquesta que estem fent. Diferents, cada obra és un món. Sempre tinc la sensació que la millor obra encara l'he de fer. Em moriré pensant això, soc així d'imbècil… 

Té molts esborranys de textos guardats en calaixos?
Sí, però també com a actor. També treballo com a actor llogat i sempre tinc la sensació que estic començant, que encara n'he d'aprendre. Cada dia abans de sortir a l'escenari estic tremolant, penso en com anirà la funció i, si va bé, soc l'home més feliç del món. Li tinc molt de respecte a l’ofici, cada obra me l'he de currar molt, com a dramaturg i com a actor. Llavors, m’és costós i alhora em fa molt feliç quan tot flueix i tot està a lloc. Sempre tinc la sensació que encara hi ha coses de mi que no han sortit i que algun dia sortiran… No sortiran mai, ja ho sé, però penso que algun dia potser faré allò que he imaginat, no ho sé. 

A escriure m’hi dedico tots els matins, però no com un esforç, que realment no ho és. És una il·lusió, ningú m'empeny a fer-ho, però començo a escriure una història i la vaig fent. M'aixeco amb il·lusió per escriure, caps de setmana inclosos i vacances, perquè m'agrada molt. Tres o quatre hores cada matí les hi dedico. Sí que tinc tres o quatre coses que estan allà, que crec que són bones idees, però que encara no estan resoltes i estan a l’espera que trobem aquesta solució.

No sé si gaudeix més com a actor o com a dramaturg pel que m’està explicant…
Soc un dramaturg novell perquè vaig començar a escriure amb 50 anys -ara en tinc 63-, llavors tinc poca experiència, però és veritat que m'ha obert un ventall creatiu que no m’esperava i que m'omple molt. El treball d'actor és creatiu, sí, però sempre està submès a unes ordres o a unes idees d'uns altres. Llavors, la creativitat és més limitada quan fas d'actor, en canvi, quan fas dramaturgies, la creativitat s’explora al 100%. Et pots inventar la història que vulguis i ja veurem si un productor o productora te la compra, però d'entrada la creativitat és total. Això m'ha descobert un món que realment m'apassiona molt, tan o més que actuar, sí.

Com neix el text de Loop?
No podria escriure per encàrrec, totes les obres que he escrit sempre parteixen de neguits personals. Tinc 3 filles i tothom em deia; “prepara’t per l'adolescència…” Doncs l'adolescència no va ser fàcil de gestionar, però ens en vam ensortir prou bé. Ningú em va avisar però, que a partir dels 20 en amunt, quan ja són adultes però viuen a casa -perquè no es podien pagar un lloguer tal com està tot-, fos l’etapa més difícil de gestionar. Tenim una relació saníssima, ens estimem molt i tenim un vincle molt bonic, però quan veus que prenen decisions o fan coses que et fan patir penses; ho dic o no ho dic? Has d'intervenir com a pare quan els fills són adults, o no? 

Aquest és un dubte que encara no he resolt i per això vaig escriure aquesta obra. Si intervens pots fer molt de mal i, a més, qui ets tu per intervenir en una cosa que potser estàs equivocat? Vols orientar, però si el que orienta està desorientat, és molt difícil orientar correctament. Llavors, es necessita molta intel·ligència emocional per compartir aquell neguit amb la teva filla i que no s'enfadi. I al mateix a la inversa. Això és Loop, aquestes dinàmiques familiars que tenen lloc quan s’entra en bucles difícils de sortir-ne.

Una mostra també per veure com reproduïm models i conductes que ens han ensenyat els pares… 
Inevitablement, encara que no ho vulguis! Es repeteixen els patrons i, malgrat vulguis fer el contrari del que t’han ensenyat els teus pares, acabaràs fent el mateix que ells. El que voliem mostrar a Loop és que estem atrapats en unes dinàmiques familiars que costa molt de sortir-ne. Als meus pares els entenc ara, quan ja no hi són. També la paternitat hi ajuda molt, però és molt costós posar-se en el lloc de l'altre quan el vincle és paterno-filial, perquè el que fa l'altre, fa patir. En comptes de compartir el que fas és “vigila, vigila, vigila”. I, sovint, dient als teus fills que et fan patir, no els ajuda gens. La meva mare patia molt per mi i jo pateixo molt per les meves filles. No he pogut superar això. 

Amb tota la trajectòria que acomula, què li ha donat la professió?
[Pensa]. M'ha donat una cosa molt important que és conèixer a molta gent. Cada obra que fas és com una nova família. Aquella família s'acaba i en saltes a una altra. Conèixer a molta gent i molt diversa, et dona un bagatge important a la vida, perquè de tothom pots aprendre molt. Quan vaig començar en l’ofici, vaig tenir la sort de treballar amb gent molt important d'aquest país que són grans referents. Llavors, també t’emportes moltes decepcions. És un ofici que vist des de fora enlluerna molt, però una vegada dins, viure amb la incertesa és molt difícil. Personalment no em puc queixar, m'ha anat molt bé, però m'he passat tota la vida -des des de l'any 84, des del primer contracte professional, fa 42 anys-, patint pensant de què viuré l'any que ve. 

No s’hi acostuma? 
No, encara que et vagi molt bé. Quan vaig començar, ens passava a pocs, ara hi ha moltes professions que els passa el mateix i penses; de què viuré l'any que ve? Si et vols comprar o pagar una hipoteca, tenir fills, viatjar, comprar-te un cotxe, sempre estàs pensant; vols dir? Has d'aprendre a conviure-hi. La professió m'ha donat moments de gran felicitat i moments de gran frustració, per igual. Coses que no han sortit bé, que no t'hi has sentit còmode o que no n'estàs orgullós. Moments de gran felicitat i moments de gran frustració i de sensació de fracàs. 

Considero que he viscut aquesta professió des de segona línia. No he estat mai un cap de cartell i això m'ha anat bé. No em queixo, estic agraïdíssim. He tingut èxit perquè he pogut viure d'això, que per mi això ha estat l’èxit, no que siguis més o menys famós. És poder viure d'això. En tots els projectes hi ha moments molt satisfactoris, moments durs i moments d'incertesa. No pots dir que en aquell projecte va ser tot fantàstic. També m'ho he passat molt bé fent coses a televisió que m'ha agradat molt, però d’altres que me n'avergonyeixo  profundament.

Aquí a Catalunya fa temps que no el veiem! Des de Vendelplà?
Sí, una època que recordo amb molta estima, va ser molt bonic. Els dos primers anys, a banda de la part del culebron i d'enganxar-te, tocàvem temes socials en cada capítol. A banda de distreure, feiem reflexionar sobre temes socials. Llavors va anar derivant cap a la cosa més policiaca, però els dos primers anys, els guions eren fantàstics, feiem una gran pinya i en tinc molt bon record. Ara fa temps que no faig televisió, vaig fer unes quantes coses a Madrid, però és cert que em truquen menys i per les coses que em truquen, no m’interessen. 

A mesura que et vas fent gran et truquen menys en aquest ofici, siguis home o siguis dona. Llavors, com que amb el teatre vaig tirant bé, prefereixo estar en projectes en els quals hi crec. Últimament, en el teatre -i això abans no passava tant-, té una cosa tan d'ara i aquí, tan real, que ara s'està valorant molt més. El fet que estem aquí, que no està enllaunat, té un valor cada vegada més important, tant per nosaltres com pel públic. Aquesta cosa en viu tan propera on pot passar de tot, per això aquestes sales també m'agraden molt, perquè hi ha una cosa quasi sacra, de ritual, de dir; estem aquí, explicant una història, unes persones de carn i ossos. I això, penso que ara té més valor en el teatre comparat amb la televisió, malgrat també s'estan fent coses interessants, com en el cinema.

Com veu l’escena teatral catalana? 
Pel que fa a la dramatúrgia catalana, almenys els que conec, són bastant genuïns. Pots identificar bastant bé cada dramaturg o dramaturga segons la seva manera d'escriure. Identifiques a un Galceran d'una Szpunberg, d'un Jordi Casanovas... S'han creat diferents línies i estils i no s'assemblen massa. Una cosa bona que passa, és que tots intentem explicar coses que passen a dia d’avui, que ens interpel·lin en aquests moments, i això està molt bé, perquè hi ha molta tendència a fer teatre de clàssics i d’això n’anàvem una mica mancats. Ara això s'està recuperant i està molt bé que la gent vagi a veure una obra que està passant i que et parli de nosaltres. Al final a l'ésser humà li passa el mateix arreu, però si que penso que la dramatúrgia catalana està en un moment històricament important.

Per acabar, aniran de gira amb Loop?
Sí, fem una gira molt bonica al llarg del maig i del juny, a l’estiu pararem i al llarg de la tardor farem una gira a sales petites i mitjanes. No anirem als grans teatres de Catalunya, però farem un circuit de sales mitjanes que està molt bé. En aquests moments tenim 35 places. 

Pensa en la jubilació?
No, no tinc ganes de jubilar-me, no!