El passat 24 de gener, Ferran Palau (1983, Collbató) celebrava el seu 43è aniversari bufant les espelmes amb un regal ben especial; la publicació d’Aniversari feliç (Hidden Track Records), el seu vuitè àlbum en solitari. Acompanyat de Jordi Matas (productor i guitarra), Bruna González (veu i violoncel) i Marcel·lí Bayer (vent), exhaurien dies enrere les localitats d’un Auditori que servia de presentació d’aquest nou àlbum amb un públic entregat que volia conèixer en primera persona les lletres i les melodies de 10 cançons protagonitzades per un fantasma. “En aquest disc em despullo una mica més, m’exposo molt emocionalment i d’aquí la representació del fantasma a la portada, el personatge sense cos i sense roba que mostra només l'esperit”, relata el músic. 

Un exercici d’exposició emocional que és el resultat d’un recorregut que inicia de jove, descobrint discos i aprenent a tocar la guitarra a l’Escola de Música d’Esparreguera, on el van expulsar després de repetir tres anys seguits. Gràcies al seu cosí i productor musical, en Jordi, va descobrir les quintes i, després de passar per diversos grups d’adolescents, va formar el grup Anímic, el veritable punt d’inflexió que va suposar la seva entrada professional al sector musical. Era pels volts del 2006 quan va crear una espècia de comuna musical artística, explica, “vivíem tots junts i vam començar a fer els primers concerts”. Un camí que va fer acompanyat de Louise Sansom, la seva parella i directora actual de la discogràfica que el representa. 

Enhorabona i per molts anys! De la comuna artística a publicar 8 àlbums en solitari! Com ha estat aquest recorregut? 
Sempre hi ha hagut cert conflicte amb mi mateix i m'ha portat d'una banda a l'altra. M'adono que en realitat faig sempre el mateix tipus de cançons des que tenia 20 anys, per tant, allà es va consolidar una cosa que perdura avui dia. Tinc una incomoditat, una inquietud en fugir -no sé exactament de què-, però això és el que fa que em mogui. Hi ha evolució intrínseca que no és mai buscada, on tinc un neguit i he d'anar cap allà. Potser és una manera de ser, mai estic del tot còmode, però alhora estic agraït d'això, perquè no em quedo còmode fent el que possiblement em funcionaria més. Mai he escollit fer música per agradar, sinó per realitzar-me i per sentir-me feliç. Quan fas això és quan funciona. Sovint, quan s’intenta complaure el públic acabes decaient, perquè l’art no funciona així. L’art és inevitable, incontrolable, no el pots conduir. 

El dia del teu aniversari, el 24 de gener, va ser un dia de pluja, de boira i de neu fins i tot. Com el vas passar? 
Va ser molt perfecte! Vam anar a Barcelona a fer una entrevista, vam passejar per la ciutat, vam dinar i vam tornar cap a casa a descansar i a bufar l'espelma del pastís. Durant la gravació -al llarg de la primavera passada-, va ploure quasi cada dia. Quan vam anar a rodar el videoclip van ser dies de molta boira i pluja, i va ser perfecte precisament per això, perquè va ploure i va nevar. Quan publiques un disc, de vegades tens més o menys fortuna. Sempre faig el que crec que he de fer, sent molt sincer amb mi mateix, i això fa que connectis més o menys amb la gent. En aquest cas noto una molt bona rebuda i així també ho diuen els números, que els podem mirar i són molt bons.

Existeix la pressió pels números? 
Tinc la sort de ser d'una altra generació en què això no era el més important. M'he pogut educar, créixer i madurar en un món diferent i, després, tot ha anat cap aquí. La gent més jove ara deu patir molt això; els likes, les visualitzacions… A mi no m'afecta tant, però sí que és una eina que utilitzo per saber si està arribant a un cert tipus de públic, perquè hi ha molta gent que no utilitza xarxes, Spotify o d’altres plataformes. Necessitem coses que facin que ens impliquem, que ens demanin de nosaltres mateixos una mica d'esforç. Hem deixat que Spotify o Instagram siguin grans monopolis i hem de trencar amb això. Ens hem adonat que és un problema; diversifiquem! Estic fart de veure grups que no tenen números a xarxes i omplen sales i fart de veure artistes que els acompanyen grans xifres i no venen entrades. Un ha de connectar i conèixer el seu públic.

Què hi trobem en aquest Aniversari feliç? 
L'art és de les poques ciències que pot abordar temes que encara no estan descoberts. On no arriba la ciència, hi acaba arribant la música, l'art i l'experimentació artística. En aquest sentit, m'interessen les coses que no comprenc, que no puc explicar. Em generen interrogants i acaben apareixent no per decisió, sinó de forma involuntària. M'ha passat amb la mort i m'ha passat amb l'amor, també, on a través de “21”, per exemple, és un aniversari que explico coses de la meva vida, però d’altres que són fantasia. La mescla de realitat i ficció m'encanta. He après a fer música d'aquesta manera, quan em venen idees del subconscient o de l'inconscient. Mai he decidit de què anirà una cançó, de cop apareix una frase i d'aquesta en ramifiquen dues, ajunto les paraules i miro a veure què passa. 

En aquest últim disc, l'aparició de Mar Pujol a les nostres vides i té molt a veure; la seva manera de ser i d'entendre la música. Era com un mirall. Quan una artista m'emociona és perquè em reflecteixo a mi mateix. Veus coses en aquella persona que voldries per a ser millor persona. Quina mirada tan pura i tan neta! I també la Bruna González (violoncel·lista i segones veus), que ha estat un descobriment molt important. És un geni i el seu art està molt impregnat en aquest disc. La vida et porta a persones i, aquesta gent, acaba sent important en la música. Igual que el cosí que tinc, en Jordi Matas, que m’ha acompanyat en tot aquest recorregut treballant molt bé junts i creant aquesta història tan bonica. 

Qui s’amaga sota el fantasma de portada sota el llençol, ets tu? 
Sí! (Riu). Va ser divertidíssim. La part visual l’hem treballat conjuntament amb la Louise Samson i, plegats, passejant, va aparèixer la idea del fantasma com a símbol de l'ànima, de la puresa. Aquest disc és despullar-me una mica més, que ja acostumo a fer, però vaig més enllà, m’exposo molt emocionalment i d’aquí la representació del fantasma, el personatge sense cos i sense roba que mostra només l'esperit. Ens encanta el paisatge d'aquest país i aquesta era l'excusa perfecta per agafar un fantasma, la boira, la muntanya, el mar... Vam agrupar tots aquests elements, vam ajuntar la cançó i les imatges, i de cop  i volta, pell de gallina.

I què tal això de treballar braç a braç amb la parella? 
És fantàstic! Tot està barrejat i mai saps quan és feina i quan no, però és fantàstic, i també pel tipus de persones que som. La Louise i jo ens complementem moltíssim. Som molt diferents; el que ella em dona, jo no ho tinc i viceversa. La meva primera banda que va començar a funcionar va ser amb ella. És una gran escriptora de cançons, de les millors lletristes que he conegut. Vivim molt feliços fent això, ens estimem molt i aquest any farem 22 anys. La cosa funciona la mar de bé. 

A casa vostra sempre hi deu sonar música pels descosits… Com me l’he d’imaginar?
Som uns obsessos de la música, molt col·leccionistes de vinils. També ens agrada molt el cine i les sèries. L’art, en general. És una casa bastant artística, amb moltes fotos a les parets, molts quadres i molts instruments. Per la gent de confiança és un lloc de trobada, però som una família bastant d'anar al nostre rotllo. D’altra banda, també propiciem projectes de col·laboració entre les artistes del segell. No fa gaire, vam gravar un disc que es diu ‘Les flors prohibides’ on cada artista hi aporta una cançó. Això ens ve molt de la tradició d'anímic, un dels primers grups que teníem, on era una cosa que fèiem sovint, posàvem els instruments i ajuntàvem artistes com Standstill, Raül Refree, El petit de Cal Eril, Joan Colomo, o recordo la Maria Rodés, també. Allà és on vam aprendre això que intentem mantenir.

Explicaves a El suplement de Catalunya Ràdio, la malaltia degenerativa que pateixes, l'otoesclerosi, la mateixa de Beethoven. Com t’afecta i com estàs?
Estic bé. Me la van diagnosticar fa 20 anys, quan en tenia vint-i-pocs. Ara tinc l'orella esquerra operada i aquesta operació no va acabar de sortir del tot bé. De fet, m'hauria de fer un TAC per veure si hi ha possibilitat de tornar-la a operar. D’aquí hi sento molt poquet. [assenyala l’orella esquerra]. L'orella bona, la dreta, també està afectada per la mateixa malaltia i, tard o d'hora, començarà a anar malament -no se sap quan-. De moment, em va bé, tot i que comença a ser molt sensible el soroll. Sembla contradictori, però perdo audició al mateix temps que em molesta el soroll.

Al principi estava molt emprenyat, després em vaig acostumar a fer música amb una orella. De fet, tota la vida he fet música amb una orella. Cada vegada que notava sensacions estranyes a l'orella bona, tenia pressa per gravar tota la música possible. Ara estic bastant tranquil, la veritat. Estic en pau amb aquest tema. Amb 20 anys no m'imaginava que faria tot el que he acabat fent, però miro enrere i estic agraït d'haver-ho pogut fer. Ara bé, clar que m'emprenyaria quedar-me sord, però he pogut fer molt més del que em pensava que faria.

Per acabar, et sents partícip del sector musical català? Com el veus, quina anàlisi en fas?
Em puc dedicar a la música, així que d'alguna manera o altra, és evident que sí. Catalunya està plena de rara avis que funcionen molt bé. És una cosa que ens caracteritza en el caràcter català, que apareguin personatges diferents i que justament, aquesta diferència, és el que precisament connecti amb la gent. És un país increïble pel que fa al talent i a la imaginació, així que crec que no encaixar, és la millor manera d'encaixar en el nostre cas.