Durant segles, moltes dones que volien escriure es van trobar amb un obstacle tan simple com contundent: el seu nom. En un món literari dominat per homes, publicar amb un nom femení sovint implicava ser ignorada, qüestionada o directament ridiculitzada. Davant d'aquest context, diverses autores catalanes van optar per amagar la seva identitat sota pseudònims masculins o neutres.

A la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX, aquest context era especialment visible en la premsa, els concursos literaris i les editorials. Moltes escriptores participaven activament en la vida cultural, però sovint ho feien des d'una posició perifèrica o sota identitats fictícies. El pseudònim es convertia així en una porta d'entrada a un espai intel·lectual que no estava pensat per a elles.

Aquest recurs no només els va permetre publicar, sinó també entrar en espais literaris, periodístics, intel·lectuals que sovint els estaven vetats. Des del modernisme fins al segle XX, diferents escriptores van construir una obra rellevant tot esquivant les limitacions socials del seu temps.

Caterina Albert i Paradís (1869–1966) — Víctor Català

Natural de l’Escala, Caterina Albert i Paradís és una de les figures més importants del modernisme català. Va adoptar el pseudònim masculí Víctor Català després d’un episodi que marcaria la seva trajectòria literària: el 1898 va guanyar els Jocs Florals d’Olot amb el monòleg dramàtic La infanticida, però l’escàndol que va provocar descobrir que l’autora era una dona la va empènyer a publicar sota un nom masculí.

Amb aquest pseudònim desenvoluparia tota la seva obra literària. La seva escriptura destaca per una mirada intensa sobre el món rural, la solitud i la marginació, especialment de les dones. La novel·la Solitud (1905) és considerada una de les grans obres de la literatura catalana i un clàssic del modernisme.

Maria Ibars i Ibars (1892–1965) — Adrián Saby

Escriptora i mestra valenciana vinculada a Dénia, Maria Ibars va desenvolupar la seva obra en català en plena postguerra, en un context cultural i lingüístic advers. Als seus inicis va utilitzar el pseudònim Adrián Saby, un recurs relativament habitual per a les dones que volien publicar en un entorn literari dominat per homes.

Amb 42 anys va decidir abandonar el pseudònim i publicar amb el seu propi nom, reivindicant la seva autoria. Formada com a docent, va combinar la renovació pedagògica amb una literatura centrada en el paisatge, la vida quotidiana i la memòria valenciana. Entre les seves obres destaquen Poemes de Penyamar, Vides planes i L’últim serf.

Carme Karr (1865–1943) — “L’Escardot”

Carme Karr va ser una de les grans figures del feminisme català de principis del segle XX. Karr va ser tant escriptora com periodista i va tenir una presència destacada en la vida cultural i política del seu temps. En la Barcelona del canvi de segle, l'autora forma part de l'alta burgesia malgrat créixer en un ambient cosmopolita i internacional.

Va conrear diversos gèneres literaris, especialment la narrativa i el teatre, i va obtenir reconeixement amb l’obra La vida de Joan Franch, premiada als Jocs Florals de 1912. En la seva activitat periodística va utilitzar sovint el pseudònim “L’Escardot”, que ella mateixa explicava com una conseqüència de les limitacions socials imposades a les dones que participaven en l’espai públic i intel·lectual.

Maria Domènech i Escoté (1877–1952) — Josep Miralles

Maria Domènech i Escoté, nascuda a l'Alt Camp, va ser autora, periodista i una figura vinculada al catalanisme cultural i al primer feminisme català. Va participar activament en el debat intel·lectual de principis del segle XX i va col·laborar en nombroses publicacions com La Pàtria, Camp de Tarragona i La Veu de Catalunya.

Sovint ho va fer sota el pseudònim masculí Josep Miralles, un recurs que li permetia publicar i intervenir en l’esfera pública amb més llibertat. Domènech també va formar part dels moviments de promoció cultural i educativa de les dones impulsats per figures com Francesca Bonnemaison, Dolors Monserdà i Carme Karr. Entre les seves obres destaquen Mireia, La santa mà i Varena.

Palmira Ventós (1876–1916) — Felip Palma

Palmira Ventós, coneguda literàriament com Felip Palma, va ser una actriu i escriptora barcelonina que va iniciar la seva trajectòria amb narrativa rural sota pseudònim masculí. Com altres autores del seu temps, el pseudònim li va permetre entrar en circuits literaris poc oberts a les dones.

La seva gran vocació, però, va ser el teatre. Va destacar especialment amb Isolats, considerada la primera obra teatral escrita per una dona que va tenir èxit en l'entorn professional català. Tot i la seva mort prematura, Ventós va mantenir una intensa activitat creativa amb obres com L’enrenou del poble i La força del passat, centrades en el drama social i els conflictes humans.

Montserrat Roig (1946–1991) — “El capità Nemo”
Montserrat Roig va ser una de les veus més rellevants de la literatura catalana del segle XX. Nascuda en una família burgesa de la dreta de l’Eixample barceloní, va destacar com a novel·lista, assagista, periodista i autora de reportatges.

Feminista i antifranquista, va defensar activament els drets de les dones i va mantenir una intensa activitat política i cultural. Durant un període va col·laborar amb el PSUC escrivint al seu òrgan de difusió, Treball, sota el pseudònim “El capità Nemo”. Entre les seves obres més importants destaquen El temps de les cireres (1977) i L’hora violeta (1980), on articula una mirada feminista sobre la memòria, la identitat i la vida quotidiana.

Escriure malgrat el nom

Els pseudònims d’aquestes autores no són només una curiositat literària. Reflecteixen una realitat històrica: durant molt de temps, les dones havien de disfressar-se d’homes per poder ser llegides amb serietat. Malgrat aquestes limitacions, moltes d’elles van construir obres fonamentals per a la literatura catalana. Avui els seus noms reals ja formen part del cànon literari, però els pseudònims recorden fins a quin punt escriure, per a una dona, també podia ser un acte de resistència.