L’exitosa comèdia de Lucía Carballal, Les Bàrbares, torna a conquerir per segona temporada l’escenari del Teatre Borràs fins al pròxim 8 de març. Al seu capdavant, tres actrius amb un llarg recorregut i amb un públic fidel que les aplaudeix i les admira des del primer moment en què surten en escena; María Pujalte (1966, La Corunya), Cristina Plazas (1969, Madrid) i Francesca Piñón (1963, Barcelona). Dirigides per David Selvas, l’obra conté una quarta bàrbara, la cantant Berta Gratacòs, que uneix i trena una història de records, aventures, decisions, reflexions i també contradiccions, que les tres veteranes bàrbares comparteixen amb el públic present a sala. Una obra necessària i reivindicativa perquè, tal com diu el text de presentació; “Les Bàrbares són la teva mare, la teva amiga, la teva filla, la teva cunyada, la teva veïna, tu”. En definitiva, qualsevol. 

Com els arriba la proposta i com la reben?
Francesca Piñón (F.P.): Va trucar-me el David -normalment en teatre passa això-, et truca el director i et diu; mira, et passo un text, a veure què et sembla. El text de la Lucía em va encantar, vaig veure les companyes que tenia i vaig pensar que tot era perfecte. Vam tenir la sort de poder coincidir, perquè tot plegat va ser amb molt poc temps.

Cristina Plazas (C.P.): La particularitat d'aquest muntatge és que, quan es va decidir fer aquesta obra, hi havia molt poc temps per reaccionar. Havíem de dir que sí ben ràpid perquè al cap de res, començàvem a fer-la. 
 
María Pujalte (M. P.): Com al revés del que passa ara, en 20 dies ja estàvem assajant per poder-la representar.

C.P.: Amb la sort que hem tingut de rebre aquesta resposta tan potent per part del públic. 

L’obra tracta de tres amigues que s’ajunten per fer un repàs de les seves vides, per un motiu que no desvelarem. Les ha interpel·lat el text de la Lucía?
M.P.: Sí, a mi, personalment, sí.

F.P.: En llegir-lo, vaig riure molt i vaig veure que hi havia una molt bona comèdia. Conec a la Lucía Carballal i m'agrada molt com escriu.

C.P.: La meva no va ser una reacció tan ràpida, perquè em va costar entendre una mica el que li passava a la Carmen, el meu personatge. Això, penso que és la màgia dels processos teatrals i amb un director com el David Selvas, ha estat molt interessant i bonic anar descobrint-ho. Bé, i el dia a dia amb elles, que amb la Txesca (Francesca) ens coneixíem, però amb la María no i ens hem fet amigues.

És una comèdia, però tracta d’aspectes rellevants com decisions, camins o prioritats que tots podem trobar-nos…
F.P.: Sí, com a bona comèdia, és un reflex total de la vida.

M.P.: A mi m'encanten totes les contradiccions que tenen cada un dels personatges. Totes tres es mostren i tenen un discurs, però després veus que han fet una altra vida o et sorprenen amb alguna cosa que no esperaves i que et diran o et confessaran. És una contradicció que tots tenim. Pots tenir uns ideals, uns desitjos, voldries que la teva vida fos d'una manera i després, a les nostres edats, veus que fas el que pots. És bonic veure aquesta reflexió en aquest moment de les nostres vides, que estem entorn dels 60, veure-ho i confessar-ho d'alguna manera, adonar-te que és així i que no passa res. I de la trobada, també.

F.P.: Sí, d'acte d'amor entre elles, malgrat tot. Hi ha molt amor en aquesta funció i això és bonic també. Es transmet un missatge d'amistat i d'amor, que tal com està el món, és molt necessari. 

C.P.: Malgrat que totes passen per moments més o menys dramàtics, d'aquestes circumstàncies de la vida que et fan pensar “ui, en quin moment estic”, hi ha una cosa molt bonica, que quan tens l'oportunitat de poder parlar-ho amb algú, la vida et dona l'oportunitat de continuar per un altre camí, i que també té a veure amb les contradiccions. Tu pots haver triat un camí personal, professional, amorós, però en un moment donat, pots canviar el rumb i aquesta és la gràcia. Mentre siguis viu, tens l'oportunitat de viure com vulguis o com puguis, però canviant el camí i decidint.

Fent aquest exercici de revisió i de vista enrere, estan satisfetes dels seus camins i recorreguts?
M.P.: Sí!

C:P.: Però encara estic allà, eh! Encara no ens podem jubilar, i encara hem de triar, de pensar... 

F.P.: I tant, com a dona i com a actriu, de les dues. A mi ja m’agradaria jubilar-me. M'identifico molt amb el Fernando Fernán Gómez quan diu que a ell li agrada molt no fer res. Explica que si hagués estat hereu, no ho hauria treballat, perquè li agrada molt la contemplació, i a mi també m'agrada molt la vida contemplativa, cada vegada més.

M.P.: Cada vegada amb més companys comentem; i tu, estaries ja sense treballar? La veritat és que sí! Portem molt de temps -afortunadament també-, als escenaris. Per què he de seguir defensant jo aquesta vocació? (Riuen). 

Una vocació que ja és prou intensa…
M.P.: La vocació és intensíssima, i arriba un moment que dius; escolta, si s'acaba, tampoc passa res.

F.P.: Hi ha gent que no, que té una vocació i que no ho vol deixar, i també és respectable, cadascú ho viu a la seva manera. Aquesta acostuma a ser una professió que comences de molt jove, i això et porta a renunciar a moltes coses que potser no has pogut fer. Llavors, penses, ostres, ja portes molts anys treballant… 

C.P.: També tenim la sort que ens agraden moltes altres coses a la vida. Ara bé, quina sort que siguin les bàrbares precisament elles, que la funció hagi tingut aquest recorregut, que portem un any amb ella i que potser n'estem un altre de gira per Madrid o per la resta d’Espanya. Vam fer gira per Catalunya, però potser fem més bolos. 

Què els diu el públic quan surten de la sala?
F.P.: Que s'ho passen molt bé, estan molt contents i també ho notem amb les seves reaccions i aplaudiments. Alguns et diuen que els recordes a la seva mare o a la seva tieta. 

C.P.: A mi hi ha gent que m'ha dit, ostres, m'ha fet pensar de vegades amb un mateix, en les mares, en alguna tieta o en el futur, depèn de l'edat. Que important és de tant en tant fer una reflexió sobre on som i en quin present vivim.

M.P.: Sí, o la reacció aquesta de sortir de la funció i d’anar a fer unes cerveses per parlar de tot això. Una noia jove em va comentar que va viure una situació similar del meu personatge amb la seva mare, i em va venir a dir que després s’havia sentit fatal perquè esperes que les mares siguin perfectes, que tinguin una bona comprensió en tot i la frase i l’ajuda perfecta en cada moment.  

C.P.: I de la feina, també. És molt curiós perquè no tinc vincles amb arquitectes -com el meu personatge-, però molta gent em diu que és una feina molt intensa, on sempre et penses que perdràs el tren i que has d'estar a l'última, i que arriba un moment a la vida que tenen la sensació aquesta de la Carmen de; i a mi, què m'ha donat l'arquitectura?

L’obra tracta de l’edatisme i em preguntava si en el seu sector, com a actrius, l’han viscut en primera persona alguna vegada?
F.P.: Sí, i tant. Arriba un moment que els personatges no són tan interessants, però com a la vida mateixa, que a la gent més gran ens aparten una mica. Al cinema tot és gent jove, els que tenen la vida pel davant. 

C.P.: Els homes amb 50, 60 i fins i tot 70 anys, continuen sent atractius, visibles i protagonistes. Amb les dones és més difícil. I això s’accentua molt més en el món audiovisual que en el món teatral, és molt bèstia. Amb les dones els costa la vida imaginar que per elles la vida segueix i que també té interès. 

F.P.: De tota manera, ara està canviant bastant. Hi ha més gent que escriu, més dones que escriuen històries i que tenen aquesta deferència. Ara hi ha més papers per nosaltres i es comencen a veure actrius més grans amb vida pròpia. Sempre érem aquests papers secundaris de suport d'algú, però això comença a canviar.

S'incorpora a la conversa Berta Gratacòs, conductora del fil musical que uneix la funció amb música en directe dalt l’escenari. Com ha estat el procés de creació i de selecció musical per aquest text d’aquestes amigues que fan la vista enrere?
Berta Gratacòs (B.G.): Tot va començar amb una trucada d’un número desconegut un dia qualsevol mentre estava als Ferrocarrils. Li dic a ma mare; m’ha trucat en Fèlix Montsolís de Nissaga de Poder! Amb en David Selvas no ens coneixíem i després li vaig explicar la broma. M’hi vaig apuntar des de l’inici, m’ho va explicar i vam anar directes a la tria de cançons per veure què anava millor en cada moment i en cada situació, no va ser fàcil. La música dels 70 i espanyola no la coneixia tant, reconeixia millor altres gèneres. Ha estat un procés molt bonic on he pogut descobrir cançons que a casa no s’escoltaven. A més, la María és un Spotify amb cames, tinc moltes cançons i molts artistes guardats que me’ls ha descobert ella, és increïble! 

I com ha estat treballar amb aquestes tres companyes i actrius d’aquesta categoria?
B.G.: Ha estat meravellós, preciós, un gran descobriment i un luxe veure-les treballar a les tres, juntament amb en David. Són unes bèsties. És la meva primera experiència musical-teatral i les miro cada dia i al·lucino. Aquest era un repte i quan ho estàvem muntant ja pensava, això mola bastant, i després el públic ha decidit i està anant molt bé.