El punt més oriental on es parla català és la ciutat de l'Alguer, a Sardenya, i també és un dels llocs que oblidem quan diem la famosa frase “de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”. La situació geogràfica tan allunyada de la resta del domini lingüístic fa que el català alguerès tingui una gran quantitat de peculiaritats fonètiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques. Un català que és fruit de les barreges dialectals dels colons dels Països Catalans que hi van anar a viure entre els segles XV i XVII. Al llarg dels anys, el català ha perviscut gràcies al prestigi que tenia i també a l'autosuficiència de l'Alguer com a ciutat portuària en un país dedicat, majoritàriament, a la ramaderia.
Aquesta riquesa lingüística, però, està amenaçada per un retrocés de l'ús social segons la darrera enquesta oficial d'usos lingüístics de 2015, que va comptabilitzar que només un 18,5% de la població parlava català de manera habitual. La situació es veu agreujada per la no obligatorietat de l'alguerès a les escoles, que només s'imparteix de manera voluntària, i les dificultats per garantir-ne la transmissió generacional.
Carlo Sechi, exsíndic de l'Alguer, explica que el català durant la primera meitat del segle XX era la llengua comuna de la ciutat. Una posició central que ha anat perdent de manera progressiva i que només conserva en espais culturals i en cercles socials molt concrets. Però com va arribar l'Alguerès a aquest punt? A Nació hem parlat amb Sechi, activista pel català, polític i professor jubilat, que ens n'ha explicat les principals causes.
Quan va començar la crisi de l'Alguerès?
Sechi diu que la crisi de l’ús social es va començar a notar a partir de la dècada de 1960, a conseqüència d’una sèrie de novetats que va haver d’afrontar la societat algueresa. Una de les més destacades, apunta, va ser l'obligatorietat d'anar a l'escola que va introduir la llei italiana de 1962. “Els nens de 10 a 14 anys havien d’anar a l’escola, però s’imposava un ensenyament rígid i totalment en italià”, recorda.
La percepció sobre la utilitat del català també es va veure afectada per l'arribada del turisme a la ciutat. “L'Alguer es va convertir en la capital del turisme de Sardenya i rebia, sobretot, visitants del nord d’Europa”, explica Sechi. En aquest sentit, l'anglès es va esdevenir un idioma que despertava “molta curiositat i interès” per treballar en restaurants, hotels i altres branques del sector turístic. “La pressió turística és un aspecte que no ha mai ajudat les llengües minoritzades i, aleshores, no hi havia un turisme català” constata.
Un canvi demogràfic
La crisi de l’ús social de l’Alguerès també va estar marcada per l’arribada d’un nou tipus d’immigració que ja no venia d'altres pobles de Sardenya. “Els sards que tiraven a venir a l'Alguer per motius de treball o de comerç s'integraven lingüísticament, deixaven la llengua sarda com a idioma de família però tenien ràpidament necessitat d'aprendre el català per inserir-se a la societat”, afirma Sechi. El català gaudia de cert prestigi, una circumstància que no es donava amb el sard, que era un idioma que s'associava amb el món rural.
La nova immigració, en canvi, era italianoparlant i pertanyia a classes mitjanes i altes. Majoritàriament, eren empleats de grans empreses que fixaven l'Alguer com a punt de residència i, desprès, anaven a treballar a la ciutat veïna de Porto Torres. Aquesta població, a mitjan segle XX, es va convertir en un gran port industrial per la presència d'empreses dels sectors petroquímic i metal·lúrgic. “Venien enginyers, tècnics, químics, dirigents legals i tots feien casa a l'Alguer, perquè era més atraient i donava una oportunitat de vida més tranquil·la”, explica Sechi.
L’Alguer comptava amb tota mena de comoditats i era un lloc que la gent relacionava amb les vacances, la platja i la diversió. “Aquests nous algueresos van jugar un rol molt fort en imposar l'italià a una societat que no gaudia de la mateixa formació que ells”, apunta l’exsíndic. Alhora, l'italià va entrar a les llars dels algueresos amb la televisió, a principis dels anys 60, on no s'emetia cap programa en català. Un paper minoritzat que es manté encara avui dia i que Sechi creu que cal afrontar urgentment, sobretot, entre els joves. “És fonamental que les iniciatives de les institucions públiques mirin amb gran atenció el món juvenil, la llengua ha d'entrar obligatòriament a l'escola”, adverteix.
Sards i catalans, la mateixa lluita?
Carlo Sechi ha rebut fa poc el guardó especial del jurat dels premis Martí Gasull i Roig de Plataforma per la Llengua en reconeixement a la seva tasca en defensa del català en diferents àmbits, des de la política, l'educació i la cultura.
En l'àmbit polític Sechi va lluitar pel català des de l’Ajuntament de l’Alguer i, durant la segona meitat dels anys 70, com a membre fundador del partit de centreesquerra Sardenya i Llibertat. “Nosaltres ocupàvem un espai a l'Alguer que era el de reivindicar políticament l'ésser d’una comunitat, d’un poble amb identitat pròpia”, recorda. La creació de Sardenya i Llibertat, amb el nom en català, volia subratllar també la complicitat amb el moviment sardista. “Ens vam adonar que érem militants de la mateixa batalla”, diu.
Sechi explica que tota una generació d'activistes algueresos es va formar sota la influència d’Antoni Simon i Mossa, arquitecte i intel·lectual sardista, un home “d’una gran obertura democràtica” i simpatitzant amb altres nacions sense estat. “Tot i ser un gran militant sardista, era també un gran defensor de la catalanitat de l’Alguer”, diu. Segons Sechi, ja als anys seixanta, Simon i Mossa havia establert una relació estreta amb altres comunitats catalanes i havia defensat que la lluita compartida entre sards i algueresos podia aconseguir resultats més sòlids. “Els sards sempre han respectat l’Alguer i el catalanisme; l’han vist també com un motiu d’orgull”, afirma.
Aquesta relació es va concretar políticament el 1982, quan el moviment nascut a l’Alguer es va integrar en l’espai sardista. “A Nuoro, capital del sardisme, vam donar vida a Sardenya i Llibertat. El moviment havia nascut a l’Alguer, però havia germinat dins la sarditat”. L'objectiu era compartit: la lluita era reivindicar l'autonomia i la llibertat per a Sardenya.
Fruit també d'aquesta acció conjunta amb altres minories lingüístiques, sardistes i catalanistes van assolir avenços legislatius importants. “Tenim dues lleis que ens donen possibilitats: la llei autonòmica del 1997 i la llei italiana del 1999, que reconeixen la llengua i ofereixen oportunitats que no sempre són emprades per incrementar l’activitat de promoció lingüística”, assenyala.
Més recentment, el 2018 es va aprovar la llei regional número 22, que estableix un marc de política lingüística per a Sardenya i reconeix el valor de les llengües històriques de l’illa, com l’alguerès, també a les escoles públiques. Tot i que Sechi la considera “una bona llei”, adverteix que encara no ha desenvolupat tot el seu potencial: “no ha creat la figura del professor de català ni tampoc els instruments de suport necessaris, com la formació del personal”.
Malgrat aquestes mancances, l'activista subratlla que el camí que s'ha fet és significatiu i que les bases legals hi són. El repte, diu, és aprofitar-les plenament perquè el català de l'Alguer pugui continuar viu en la vida pública, l’escola i la cultura.
