La mateixa Barcelona que es va manifestar massivament contra la massacre a Gaza a l’octubre i que ha vibrat fa poc amb Rosalía acull aquesta setmana el papa Lleó XIV. Arran del seu enfrontament amb Donald Trump -que no va buscar, però tampoc defugir- el papa americà ha adquirit la notorietat global que solen tenir els sants pares abans d'hora. A més, just acaba de publicar la seva primera encíclica, que ha estat celebrada com un posicionament contra els tecnooligarques. Quan està a punt d’arribar a Catalunya, és un bon moment per preguntar-se quin pot ser l’impacte comunicatiu de la seva visita i com es rebrà el seu missatge.
Un país secularitzat
Comencem pel context social: Catalunya mostra un nivell avançat de secularització. Aquí, aquest progressiu allunyament de la pràctica religiosa té algunes de les manifestacions clàssiques del fenomen: com més joves, menys religiosos; a més nivell educatiu, més probabilitats de declarar-se agnòstics o ateus.
A més, hi ha un gran consens respecte a la separació entre el poder terrenal i l’eclesiàstic: el 86% dels catalans està molt o bastant d’acord amb la idea que la religió no hauria de tenir cap influència en la política. Són dades del darrer Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat de la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat.
Per altra banda, l’Església catòlica té molt poc prestigi a Catalunya. Segons dades del CEO, és la institució més mal valorada, només superada en aquest rànquing per la monarquia espanyola. L'Església té una nota mitjana d’un 2,4 i un grau d’aprovació d’un 26%. En aquest sentit, no sorprèn que -segons dades de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE)- a Catalunya les declaracions de la renda que opten per posar la creueta a l’Església estiguin al voltant d’un 15%, la taxa més baixa de l’Estat (la mitjana se situa entorn el 30%).
Catolicisme difús
Amb aquest panorama, pot semblar paradoxal que una majoria de catalans (57%) s’identifiqui com a catòlic. Ara bé, s’ha de tenir en compte que es tracta d’un sentit de pertinença difús que es mou en un pla cultural i de la tradició. De fet, només un 7% dels qui es declaren catòlics té una pràctica religiosa setmanal, mentre que el 64% afirma que mai no va a l’església (segons el Baròmetre sobre la religiositat). Així, l’assistència a actes de culte -més enllà d’ocasions socials, com poden ser les bodes o els funerals- és molt minoritària. Això contrasta fortament amb les altres comunitats religioses amb presència a casa nostra (musulmans i evangèlics o protestants són comunitats petites amb una pràctica molt més assídua). Els catòlics catalans són, doncs, un grup ampli, però també divers i fragmentari.
En aquest punt, val la pena considerar en detall els segments poblacionals més joves de la mà de l’estudi recent La religiositat de la joventut catalana. D’una banda, es veu un declivi respecte a les generacions precedents pel que fa a la religiositat en general i al catolicisme en particular. D’altra, s’aprecia un nivell de pràctica més elevat en aquest grup de menys edat (especialment en musulmans i evangèlics, però també en els catòlics).
Si parlem específicament dels joves catòlics catalans, veiem que són persones amb nivell d’estudis alt, posició benestant i que prioritzen el castellà. Políticament, els d’esquerres són majoria en números absoluts. Malgrat això, el fet que els joves catalans de dretes siguin pràcticament tots catòlics ha pogut generar alguna percepció errònia sobre el grup. A més, els joves són els més tolerants respecte a les diferències religioses.
Una receptivitat condicionada
Un cop vist el context, ara posarem la lupa a les actituds de la ciutadania específicament sobre les paraules del papa. Segons la segona onada del 2025 del Baròmetre d'opinió política del CEO, un 62% dels enquestats declarava que no tenia gaire (o gens) en compte l'opinió del papa.
En canvi, un 7% li atorgava molta importància. Enmig hi ha un percentatge gens negligible (28%) que s’identificava amb la frase "la seva opinió pot ser important si parla dels temes que m'importen". Aquí tenim una de les claus per entendre l’acollida (o no) que tindran les paraules del papa: la seva capacitat de sintonitzar amb les preocupacions d’aquesta part de la ciutadania (molt transversal pel que fa a preferències polítiques).
Així doncs, Lleó XIV aterra a una Catalunya complexa, que li és propera i llunyana alhora. Una societat que s’identifica com a catòlica però distanciada de la institució eclesial. Cada cop més secularitzada, la seva població experimenta un auge de l’espiritualitat en el segment més jove. La ciutadania vol una separació clara entre esfera religiosa i esfera política, però alhora manté una certa obertura als missatges del bisbe de Roma.
Pau i drets humans, consensos catalans
Si el papa segueix continua consensos i manté els temes amb els quals està construint el seu lideratge moral (la defensa de la pau, els drets humans i la dignitat de les persones), possiblement aconseguirà atreure l’atenció del públic més disposat a escoltar-lo. D’aquesta manera, aprofitaria l’àmplia cobertura mediàtica de la qual disposarà per incidir en la formació de corrents d’opinió i en el reforç de certes actituds.
