Aquests dies que comença el tràfec de les vacances, els carrers dels pobles costaners bateguen de manera fervent entre motocicletes, paradetes, festes majors, espardenyes, vermuts arran de mar i esquenes salades. Un perfecte equilibri de distensió i efervescència per aprofitar al màxim unes vacances anhelades des de fa setmanes.
Part d’aquestes postals mediterrànies se situen a la Costa Brava. Una costa variada, de paisatge feréstec però delicat a la vegada. Un marc imperfecte que no el converteix en idíl·lic però sí en un racó de món confortable i acollidor.
És indubtable l’èxit de la Costa Brava. A nivell de paisatge, però també com a marca turística. Sempre m’he preguntat d’on surt aquesta “bravura”. Podia ser Costa del Vent, Costa de les Creus, Costa Empordanesa... i això ens trasllada a 1908 i al poeta, escriptor i polític Ferran Agulló.
S’atribueix sense cap mena de dubte el nom de Costa Brava a Ferran Agulló. La primera referència és una mica controvertida. Sembla que Josep Pla en va introduir algun episodi previ que va generar debat sobre quin fou el moment que realment va aparèixer, per primera vegada, el nom de Costa Brava.
El fet constatat és que la primera referència escrita de “costa brava” apareix en un article del 12 de setembre de 1908 a La Veu de Catalunya. Agulló -que signava sota el pseudònim de “Pol”- s’hi refereix fent una descripció des de l’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols. “Des de la Tordera al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu, i brodada pels besos de bonança com una exquisidesa de monja pacient per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps”.
Ferran Agulló, nascut a Girona el 1863, va començar la seva formació a l’institut de Figueres i va estar molt vinculat a poblacions costaneres especialment Blanes i Sant Feliu de Guíxols d’on era la seva dona. Tot i que es va llicenciar en Dret, va destacar per la seva activitat literària, periodística i política. Va ser secretari general de la Lliga Regionalista i persona de confiança de Cambó.
Des del punt de vista literari, va guanyar nombrosos premis literaris i els Jocs Florals de finals del segle XIX, va dirigir el setmanari L’Atlàntida amb Manuel Folch i Torres i La Veu de Catalunya. Igualment va col·laborar amb nombrosos diaris de l’època.
Una obra de referència seva és el Llibre de la cuina catalana on estableix les bases de la pròpia personalitat de la nostra cuina. Vicenç Pagès Jordà, en un article publicat a la Revista de Girona, és molt crític de l’obra literària d’Agulló afirmant que ha envellit malament, que és una mostra de “romanticisme tronat, del jocfloralisme de dretes, del reviscolament propi del pitjor noucentisme, del xaronisme d’abans de la guerra”.
En tot cas, sigui com sigui, Agulló va tenir l’enginy d’adjectivar aquesta silueta de roques, cales, caps, puntes i mars del nostre petit país. Un concepte que no va tenir un èxit immediat sinó que es va popularitzar uns anys més tard, pels anys 20 del segle passat, en el que comença a aparèixer el topònim en majúscula, però que, definitivament, s’internacionalitza als anys 60 amb l’esclat del turisme a tot l’Estat.
Des de Blanes a Banyuls, avui la Costa Brava és una postal preciosa i vulnerable. Perquè és terra de turisme, vacances i descans, però també -i sobretot- és terra de pescadors, pagesos i ramaders. Una terra amb més matisos, més complexa que la que descrivia Agulló, però amb la certesa que avui, tots plegats, hauríem de ser conscients que aquest paisatge i aquesta gent són un tresor fràgil que hem de cuidar i respectar. Bon estiu!