És una tradició molt establerta que el primer viatge oficial dels presidents espanyols sigui al Marroc. Pedro Sánchez també va seguir la norma el 2018 com abans havia fet Mariano Rajoy i els seus antecessors. Joan Carles I considerava el rei Hassan II una mena de germà gran. De fet, en públic tots dos es deien "germà". El 1999 quan va morir el vell monarca del Marroc, l'ara emèrit espanyol es va oferir al seu hereu, Mohammed VI, per fer-li de "germà gran". El caràcter sec de Felip VI i l'escassa dedicació de l'actual monarca marroquí a les qüestions d'estat han fet que les relacions s'hagin refredat, però continuen movent-se en la cordialitat.
El Marroc és un aliat estratègic per Espanya. Pel veïnatge, pels enclavaments en el seu espai geogràfic, i perquè va ser-ne protectorat. Però també per les importants relacions econòmiques i culturals i perquè és un país clau (coixí se'l considera) en la gestió d'una fronterera que aspiren a travessar milions d'africans per arribar a Europa. Ceuta i Melilla són fronteres físiques amb Àfrica i Andalusia, com les Canàries, són dels punts més meridionals de l'espai Schengen, que els països de la UE van crear a mitjans dels 90 per compartir fronteres gràcies a la confiança mútua i el fervor europeista en un context polític i social ben diferent.
El regne alauita és lluny dels estàndards democràtics espanyols, i ja no cal dir dels països més avançats d'Europa. Ha usat la gestió de les fronteres i la immigració per pressionar per altres causes sense importar-li massa els seus ciutadans, i ja no cal dir els d'altres països. Ha jugat a l'estira-i-arronsa per millorar acords comercials, per encetar el meló del debat de la sobirania de Ceuta, Melilla i fins i tot de les Canàries, o per assegurar-se la sobirania del Sàhara, territori descolonitzat per Espanya el 1975 i al que se li va prometre un referèndum d'autodeterminació que mai no ha arribat. Ara, els espanyols se n'han desentès i compren la idea marroquina d'una autonomia que, lògicament, no convenç els sahrauís, però que recolzen els Estats Units que, com Israel, tenen en el Marroc un aliat regional fonamental. Ben al contrari que Espanya, segurament el país europeu més enfrontat a Trump i Netanyahu.
La crisi migratòria a la frontera sud és, lògicament, un problema per al govern de Sánchez. I greu per més que, formalment, la UE li faci costat. L'entrada de migrants encén el debat a Espanya i a Catalunya, sí, però també a França o a Itàlia, que no han estalviat les crítiques a l'executiu del PSOE. Sánchez té, malgrat els bons números, moltes dificultats. A la corrupció que l'assetja a ell i al seu partit, a la inestabilitat parlamentària i a una crispació que no s'atura afegiu-hi una crisi migratòria que pot erosionar-se la imatge dins i fora d'Espanya.
L'episodi d'aquests dies -que amenaça de no ser puntual ja que algunes informacions apunten que es prepara una altra entrada massiva la setmana que ve- dibuixa un escenari complicat. En primer lloc, perquè Espanya no té bones antenes al Marroc (o el CNI no en sap prou o l'estat profund que el PSOE no ha volgut atacar li ha parat una trampa). En segon lloc, perquè el context polític a la UE, controlada per governs de dreta amb major o menor sintonia amb l'extrema dreta, pot qüestionar Sánchez i de les seves polítiques. Tant hi fa que les tanques de Ceuta i Melilla siguin altes i la política d'immigració, que depèn també de Brussel·les, severa. Ara s'ha obert la frontera i les imatges han donat la volta al món poc després d'un procés de regularització que, malgrat que ha posat ordre i fet aflorar economia submergida, es presenta com un efecte crida descoordinat dels socis europeus.
I, en tercer lloc, perquè es constaten els límits i les estretors de l'estat del benestar, de les polítiques d'integració i d'un enfocament humanista que mai s'hauria de perdre, més tenint en compte que en pocs dies han mort un centenar de persones a les costes espanyoles. En el debat polític prima l'enfocament securitari i economicista, que tracta els que volen venir com força de treball i prou. Ni a Europa ni a Espanya ni a Catalunya fa ja vergonya ser racista o manipular el debat dient que tot és culpa d'un vaporós "sistema" que estaria viciat pel bonisme i les "paguetes" que generaria un efecte crida.
S'obvien deliberadament les guerres que enriqueixen la indústria armamentística, els efectes del capitalisme salvatge i extractiu en el sud global o la petjada del colonialisme als països d'origen. I també l'aposta a països com el nostre pel creixement desenfrenat de sectors de poc valor afegit o la manca de polítiques de família que, sumats a la manca d'eines i polítiques clares per endreçar, genera aquesta situació. Una situació on els protagonistes són persones que se la juguen per buscar (i, per sort, en molts casos encara troben) un futur més pròsper i digne.