És una tradició molt establerta que el primer viatge oficial dels presidents espanyols sigui al Marroc. Pedro Sánchez va seguir la norma el 2018 com abans havia fet Mariano Rajoy. Joan Carles I considerava el rei Hassan II una mena de germà gran. De fet, en públic tots dos es deien "germà". El 1999, quan va morir el vell monarca del Marroc, l'ara emèrit espanyol es va oferir al seu hereu, Mohammed VI, per fer-li de "germà gran". El caràcter sec de Felip VI i l'escassa dedicació de l'actual monarca marroquí a les qüestions d'estat han fet que les relacions s'hagin refredat, però viuen encara en la cordialitat.
El Marroc és un aliat estratègic per Espanya. Pel veïnatge, pels enclavaments en el seu espai geogràfic, i perquè va ser-ne protectorat. Però també per les importants relacions econòmiques i culturals i perquè és un país clau (coixí se'l considera) per gestionar una frontera que aspiren a travessar milions d'africans per arribar a Europa. Ceuta i Melilla són fronteres administratives al continent africà, i Andalusia, com les Canàries, són dels punts més meridionals de l'espai Schengen, que els països de la UE van crear a mitjans dels 90 per aixecar-les entre ells gràcies a la confiança mútua fruit d'un fervor europeista fill d'un altre temps polític i social.
El regne alauita és lluny dels estàndards democràtics espanyols, i ja no cal dir de les velles democràcies europees. Ha usat -aquest cop no sembla diferent- la gestió de les fronteres i la immigració per pressionar per altres causes sense importar-li massa els seus ciutadans, i ja no cal dir els d'altres països. Ha jugat a l'estira-i-arronsa per millorar acords comercials, encetar el meló del debat de la sobirania de Ceuta, Melilla i fins i tot de les Canàries, o assegurar-se la sobirania del Sàhara Occidental, descolonitzat per Espanya el 1975 i a qui se li va prometre un referèndum d'autodeterminació que no ha arribat.
Ara, els espanyols se n'han desentès i compren la idea marroquina d'una autonomia que, lògicament, no convenç els sahrauís, però que recolzen els Estats Units que, com Israel, tenen en el Marroc un aliat regional fonamental. Una posició ben diferent de l'espanyola, segurament el país europeu més enfrontat a Trump i Netanyahu.
La crisi migratòria a la frontera sud és, lògicament, un problema per Sánchez que cal gestionar amb un "germà" complicat. I és greu per més que, formalment, la UE li faci costat. L'entrada de migrants encén el debat a Espanya i a Catalunya, sí, però també a França o a Itàlia, que no han estalviat les crítiques a l'executiu del PSOE. Sánchez té, malgrat els bons números, dificultats. A la corrupció que l'assetja a ell i al seu partit, a la inestabilitat parlamentària i a una crispació que no s'atura afegiu-hi una crisi migratòria que pot erosionar-ne la imatge dins i fora d'Espanya.
L'episodi d'aquests dies -que amenaça de no ser puntual atès que algunes informacions apunten que es prepara una altra entrada massiva la setmana que ve- dibuixa un escenari complicat. En primer lloc, perquè Espanya no té bones antenes al Marroc (o el CNI no en sap prou o és que l'estat profund que el PSOE no ha volgut atacar li ha parat una trampa).
En segon lloc, perquè el context polític a la UE, controlada per governs de dreta amb major o menor sintonia amb l'extrema dreta xenòfoba, pot obligar Sánchez a endurir polítiques. Tant hi fa que les tanques de Ceuta i Melilla siguin altes i la política d'immigració, que depèn també de Brussel·les, severa. S'ha burlat la frontera comunitària i les imatges han donat la volta al món poc després d'un procés de regularització que, malgrat que ha posat ordre i ha fet aflorar economia submergida, es presenta com un efecte crida al marge dels socis europeus que aquest dimarts han evitat qüestionar-lo.
I, en tercer lloc, perquè es constaten els límits i les estretors de l'estat del benestar, de les polítiques d'integració i d'un enfocament humanista que no s'hauria de perdre, més tenint en compte que, en pocs dies, han mort ja 140 persones a les costes espanyoles, molts d'ells joves. En el debat polític prima l'enfocament securitari i economicista, que tracta a qui ve o vol fer-ho com a força de treball i prou. Ni a Europa ni a Espanya ni a Catalunya fa ja vergonya ser racista o manipular el debat dient que tot és culpa d'un vaporós "sistema" que es presenta com a viciat pel bonisme i per unes "paguetes" que generen efecte crida.
S'obvien deliberadament les guerres que enriqueixen la indústria armamentística, els efectes del capitalisme salvatge i extractiu al sud global, o la petjada de segles de colonialisme als països d'origen. I també s'evita revisar l'aposta a països com el nostre pel creixement desenfrenat de sectors de poc valor afegit o la manca de polítiques de família que, sumats a la manca d'eines i polítiques clares per endreçar, genera aquesta situació. Una situació en què els protagonistes són persones que se la juguen per marxar de casa i buscar (i, per sort, en molts casos encara troben) un futur més pròsper i digne.