La gran majoria de les famílies de les Balears volen que els seus fills accedeixin al primer cicle educatiu en català, un 78,5%, segons ha fet públic aquests dies la conselleria balear d’Educació i Universitats. Una dada que refresca una mica l’ambient de depressió i de prefuneral que percebem en els darrers temps pel que fa a la llengua. La nota menys simpàtica la dona la xifra relativa a Eivissa, que cau fins al 53,5%.

Des de Catalunya, es pot trobar que és molt poc, però escric aquest article, precisament, a l’illa pitiüsa major, terra d’alguns dels meus ancestres, i encara em sembla prou alta, tenint en compte la minúscula presència pública de la llengua a la vida civil i comercial, i la manera de fer dels eivissencs de tota la vida, que solen ser partidaris de parlar en català només amb aquells que estan molt segurs que els respondran en català. En realitat, no són tan diferents dels principatins, però el factor insular i la sensació de perifèria lingüística compliquen un xic més les coses. Això, a banda d’incubar monstres secessionistes i cacaus mentals gegantins dels quals em va una mandra infinita parlar. Algú ha d’haver fet un treball de sapa molt intens i prolongat perquè el cambrer d’un restaurant on tot està presentat en castellà, anglès, francès i alemany et digui que “és una pena que l’eivissenc s’estigui perdent per culpa de la imposició del català”.

Però cal situar les coses i tenir presents unes dades demogràfiques bàsiques. Eivissa és una illa que gairebé ha doblat la seva població en vint-i-cinc anys: dels 88.000 habitants del 2001 al 167.000 d’enguany. Un augment excepcional a escala europea. El 62% dels qui hi resideixen no ha nascut a l’illa, i del 38% restant, una bona part no precisada són fills d’immigrants dels anys seixanta i setanta que no sabem fins a quin punt han fet seva la llengua, si és que ho han fet. El percentatge d’estrangers és el més alt de les illes Balears, un 28,8%. 

Per tant, davant aquest 53,5% no ens hauríem de posar les mans al cap. Més aviat ens podem preguntar com és que tants eivissencs que dia a dia amaguen la seva llengua i la reserven per a l’àmbit privat, i fins i tot un cert grau de famílies castellanoparlants, confien en el català per educar els seus fills. Tot plegat, en un paisatge social i comercial en què sovint sembla que la llengua no existeixi. És força prodigiós. Però el fet és que, dins de la comunitat de parlants, la transmissió es conserva, i hi ha, al capdavall, una obstinació discreta que salva la llengua del naufragi. Malgrat una corba demogràfica desbocada, associada al monocultiu turístic i els seus derivats, que, ben mirada, no ha caigut sobre Eivissa com un meteorit, sinó amb la connivència general.