“Atac a la integritat territorial d’Espanya”, així ha definit el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, els fets ocorreguts a Ceuta. El líder de l’oposició, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo també ha parlat de la integritat territorial d’Espanya. No ho ha fet per donar suport al govern. Hi ha diferències entre les posicions del PSOE i el PP, però hi ha coincidència en entendre que estem davant d’un atac a la integritat territorial. És això el que estem vivint? Les persones que han intentat entrar a Espanya han comès un atac, una invasió, una ocupació? La pregunta i la resposta són importants perquè depenent de com analitzem i diagnostiquem la situació arribarem a unes conclusions o a unes altres i proposarem unes actuacions o unes altres.

Si la resposta és que estem davant d’un atac, d’una ocupació, d’una invasió, que posa en risc el territori espanyol les conclusions i propostes aniran encaminades a la defensa militar i policial del territori, de la frontera. Les primeres accions que s’han dut a terme, precisament, han anat dirigides a aquests objectius. Exèrcit i policia han actuat per tal que els milers de persones que han entrat des del Marroc tornin a creuar la frontera i ja s’ha actuat també, amb diferents mecanismes, per fer més difícil que es pugui fer la travessia pel mar i creuar la frontera. Podem definir aquesta mirada com de defensa territorial.

Però hi ha altres mirades que hem pogut observar aquests dies. Des de diferents governs europeus, també dels Estats Units d’Amèrica o d’Israel, també des del Partit Popular i altres organitzacions i mitjans de comunicació, s’han enviat missatges contra el govern espanyol per les suposades polítiques “d’extrema esquerra”, per les seves polítiques de suposat suport a les persones migrants. Aquestes mesures semblen tenir un objectiu clar, confrontar amb el govern espanyol i les polítiques, principis i valors, que pot representar. Podem definir aquesta mirada com de confrontació política partidista. Es vol aprofitar tota ocasió per treure un benefici polític. Es fa, fins i tot, generant desinformació i manipulant.

Hi ha una tercera mirada que aquests dies s’ha verbalitzat força i que es presenta com a “geopolítica”. Una mirada que uneix geografia, política i relacions internacionals per entendre allò que passa. Una mirada que s’ha fixat en els interessos del poder polític del Marroc per obtenir els seus objectius. S’ha parlat del fràgil equilibri a la zona i la disputa entre les potències regionals del Marroc i Algèria, de com quan el govern espanyol s’apropa a un dels governs, o a l’altra, això té unes conseqüències o unes altres... S’ha parlat de com això ha afectat al canvi de posició del PSOE sobre el Sàhara Occidental, per complaure al Marroc. De com el poder polític del Marroc té bona relació amb el govern Trump i li han posat el seu nom a una autopista... 

Totes aquestes mirades, la centrada en la integritat territorial, en la confrontació política partidista i la geopolítica es fonamenten en la frontera. Allò important és la frontera i el territori que cal defensar, i a partir d’aquí actuen. En cap d’elles es prioritzen les vides en risc, vulnerades, que ja han mort. Aquestes vides són utilitzades a conveniència. Durant aquests dies ja sabem que desenes de persones han mort intentant arribar a Espanya. Es parla de 72 persones, com a mínim, però la xifra pot augmentar en les properes hores. Són persones que ha volgut creuar una frontera sense pensar gaire en les integritats territorials, en la confrontació política o en la geopolítica. Són persones que busquen una vida que consideren digna marxant d’allà on no la tenen. La Cèlia Cernadas ens explicava des de Catalunya Ràdio el cas d’una dona que havia estat expulsada de Catalunya, on van quedar les seves tres criatures, i ara hi intentava tornar. Havia rebut la informació que la frontera era oberta i va anar cap allà. En arribar-hi ja estava tancada i, sense saber nedar, va intentar passar per mar amb un flotador per tornar a viure amb els seus fills.

Fa tres anys, el PSOE va desautoritzar la ministra Yolanda Díaz (Sumar) per haver dit que el Marroc era una dictadura. Al Marroc hi ha eleccions i un rei, Mohammed VI, que està per sobre d’aquest govern. No hi ha la garantia de drets i llibertats que hi ha a l’altra costat de la frontera, tampoc unes condicions de vida properes. Les imatges d’aquests dies ens poden fer recordar les que vam veure quan des d’Albània hi havia un èxode cap a Itàlia. Milers de persones dalt d’un vaixell buscaven una nova vida. En aquell moment no hi havia xarxes social, però si la televisió que mostrava una vida molt diferent a la que vivien. Una pel·lícula ens ho va explicar molt bé, Lamerica (1994), de Gianni Amelio. Una pel·lícula que ens parlava de la migració d’Albània a Itàlia recordant la d’Itàlia a Amèrica. Avui Albània és un país candidat a entrar a la UE.

Sempre hem migrat i, depenent de les èpoques i els contextos, som persones migrants o persones que rebem migrants. Saber això, recordar-ho, dir-ho, no és “bonisme”, com s’acostuma a desqualificar. És saber història, tenir memòria i no voler practicar el “malisme”. Una mirada atenta a les vides ens ha de permetre entendre que tot allò que ens preocupi, també la integritat territorial, es resoldrà donant resposta a les necessitats fonamentals de les vides per tal que no hagin de desplaçar-se i posar-se en risc, cosa que no voldrien fer. La Unió Europea i els seus estats membres dediquen milers i milers de milions a comprar el suport de poders no democràtics que actuen contra les vides de les persones per tal que els garanteixin les seves fronteres. Convindria pensar com aquests esforços i recursos haurien d’anar destinats a promoure societats que permetin a la gent no marxar de casa seva. Hi ha camins per deixar de donar suport a poders autoritaris que considerem que ens convenen per la seva defensa de les nostres fronteres i passar a fer polítiques que faran possibles totes les vides.