Noelia Ramírez és periodista cultural. Treballa al diari El País. Acaba de publicar Nadie me esperaba aquí, que defineix en el subtítol com uns apunts sobre el desclassament. Filla d’uns pares que van emigrar d’un petit poble de Ciudad Real a Can Vidalet, a Esplugues de Llobregat, fa una incursió sobre els seus orígens, que li havien generat sentiments de vergonya. Un sentiment que ja fa temps que ha derrotat amb una actitud d’orgull i un discurs valent per enarborar el que un realment és. 

La tesi del llibre és que les veus de la perifèria poden accedir al mainstream dels mitjans, però al preu d’adoptar un rol d’exotisme o dissimular els orígens.
Crec que en el tema de les noies de barri que han arribat a l’epicentre del discurs cultural passen aquestes dues coses. S’espera de tu o que siguis la persona que parla el català perfecte, que sembla molt integrada, o bé la dona descarada, una mica sexualitzada, amb un punt de desvergonyiment i que digui les veritats del carrer.  

Ho ha pogut veure en la seva experiència?
En el periodisme escrit és diferent perquè la imatge no és tan important. En moltes feines, com quan treballava a Madrid, no sabien d’on era. Pensaven que era de Barcelona, però de Can Vidalet i totes aquestes coses del xarneguisme, ni idea. Però sí que penses que si arribes a ser tertuliana, això sí que funciona com he dit, com també a internet, en el món dels creadors de contingut.  

Ho ha explicat en moltes entrevistes, però a mi em va impressionar l’escena del seu pare venint-la a buscar al col·legi de petita i entrant a l’aula: “Vengo a recoger a Noelia, que tiene que ir al dentista”. I tothom va esclatar a riure. Ho va viure com una humiliació.
Els nens són molt cruels. Jo en aquell moment vaig passar una vergonya terrible. Aleshores no penses que els altres són el mateix que tu. Quan ets adulta, fas l’anàlisi. Potser només un 2% dels nois a l’aula parlaven català a casa i la majoria tenien feines més precàries que les dels meus pares. Aquest episodi el recordo perfectament, el tinc clavat.

És curiós com episodis que objectivament són anecdòtics, però que ens toquen i ja no s’esborren mai de la memòria.
És clar, perquè són com petites epifanies de classe. Em passa llegint algunes autores. Estic ara llegint les memòries d’una autora iraniana que va créixer en una banlieue parisenca i parla d’episodis molt semblants, de vergonya de classe i cultural, de sentir-se avergonyida per tenir molt de pèl. Són coses que per cert discurs intel·lectual no tenen importància, però són aquests episodis els que et marquen i et defineixen de per vida. Per les persones que no tenim capital cultural heretat, la vergonya és clau en el nostre camí.  

Diu en el llibre que el desclassament és un viatge d’anada i tornada. 
Tu passes episodis de vergonya, quan accedeixes a una esfera que no és la teva intentes contextualitzar-te amb l’entorn. Vols ser una persona com les que tens al costat, escoltaràs la seva música, veuràs les seves pel·lícules, em vestiré igual. Però després te n’adones que aquests escenaris tampoc són tan autèntics. Aquesta amnèsia que et provoques a tu mateixa és molt esgotadora. És esgotador aparentar tota l’estona qui no ets. Està tot el dia en la sospita que et pillaran. El cos descansa una mica quan acceptes qui ets i d’on vens. I també t’adones que d’allí on venies també hi havia saviesa.

Critica que molts professionals del gremi arriben a disfressar el seu nom.
No és una crítica negativa. Crec que qui ho fa és una persona astuta. Triomfes més canviant-te el cognom de lloc o posant-te un “de”. Conec noies que s’han posat el “de” perquè sonés més aristocràtic. La vida moderna és molt absurda. Després veus, si fas un Bizum a aquesta persona, et surt la seva signatura real. Jo podia haver fet un Noelia R. Montes. Però parlant amb amigues, em deien que els presidents espanyols han tingut cognoms molt comuns: Pedro Sánchez, el director d’El Mundo era Pedro J. Ramírez, però aquí ja hi havia el Pedro J. L’altre dia, als Goya, em va emocionar l’actor revelació d’ètnia gitana i va dir en recollir el Goya “¡Que vivan los Fernández!”. 

Rita Hayworth es deia Cansino de pare.
Sí!

Escriu en el llibre que l’honestedat és més valenta que el cinisme.
Amb ella vius millor. El periodisme és una feina molt cínica. Jo estic en el periodisme cultural, i ja assumeixo que és molt diferent de qui està en un conflicte o fa informació política. 

Però en l’àmbit cultural ha de conviure amb molts egos també.
Si tu t’asseus amb algú i ja es veu que no es tracta de demostrar qui sap més, l’altre descansa i la conversa és diferent. També passa que per les meves entrevistes les persones que més m’interessen són les menys cíniques. Els meus anys universitaris, els anys 2000, eren anys molt cínics i poc polititzats. La meva vintena estava plena de gent que ho havia viscut tot i ho sabia tot.

Aquesta darrera dècada s’han qüestionat molts privilegis i s’ha defensat el dret a ser vulnerable. La paraula víctima ha emergit i veiem com les primeres pàgines dels diaris mostren casos de violència sexual. He detectat que ara torna el cinisme. Em sembla molt perillós ser una persona cínica. Una persona cínica pot arribar a normalitzar els comportaments feixistes que estem veient. Hi ha un cert nihilisme a les xarxes. Ha triomfat molt en política aquesta idea de ser descarat, de “dir la veritat”. 

Creu que aquesta trumpització dels caràcters és episòdica o estem realment a les portes d’una nova era? 
Espero que no, crec que hi ha molta gent que està pensant el futur d’una manera que no sigui tan melancòlica i tan col·lapsista. 

De Valdemanco del Esteras a Can Vidalet. El seu llibre té molt de testimoni familiar. Diu sobre el terme xarnego que no sabia que existia una paraula amb la que fer-la sentir inferior.
Hi ha una qüestió en el xarneguisme que és l’etimologia, que ja és perquè et sentis inferior. El xarnego és un gos de cacera que captura conills. A Itàlia també passava, a les persones del camp que anaven a viure a la ciutat se’ls anomenava canato, un terme vinculat als gossos. Hi ha voluntat de generar una sensació de ser subaltern, de fer sentir cert autoodi. No és una identificació amable. I si recordem com es van produir aquestes migracions, hi ha gent que no ho vol escoltar. 

Però s’ha de partir d’una escolta activa perquè ara mateix també tenim problemes en migració que no sabem resoldre. A la meva família, van arribar a Can Vidalet i estaven a pisos en què hi havia sis persones. I ara veiem com persones així reprodueixen els mateixos clixés racistes que ells rebien. I sense problema. 

Però no creu que aquesta mirada sobre el xarneguisme pot donar una percepció esbiaixada? No és una visió incompleta de la societat catalana, com si fos una dialèctica entre el nosaltres i els xarnegos? La societat catalana també va generar cultures socials d’acollida, des del món de les parròquies al mateix PSUC.
Sí, amb una xarxa que es va crear de capellans rojos.

Fins i tot el mateix pujolisme. Es pot criticar el seu discurs, però va fer esforços per acostar-s'hi amb respecte.
La immersió lingüística ens va ajudar molt. A casa meva no es parlava en català i jo estudiava el català a l’escola. Soc filla de la immersió i n’estic molt orgullosa. I tant que van sorgir estratègies col·lectives. El meu pare estava en xarxes de solidaritat obrera. Això hi era, però no podem deixar de veure el que era dolent per sentir-nos més còmodes. A mi no m’interessa la cultura del beef, per emprar un terme del llenguatge pop, la cultura de la confrontació, com quan dos rapers s’enfronten. 

Molta gent ha guanyat capital cultural fent enfrontament: “Jo he escrit aquest llibre, aquesta és la meva postura i d’aquí no em moc”. No tinc una postura única sobre el xarneguisme. Una de les coses que més por em feia del llibre era parlar-ne perquè és una paraula maleïda. He entès el que significa el terme en la meva edat adulta. En psicologia hi ha l’al·lucinació negativa, quan una persona nega la teva realitat. Quan vaig veure l’Eduard Sola als Gaudí reivindicant el concepte, vaig pensar que no sabia on s’estava posant. Perquè és una cosa que no està superada. Encara continua passant.

El què continua passant?
Doncs que qualsevol persona que digui una cosa que no agrada… 

Però és un debat obert, no? Que un posicionament generi escàndol en un sector no vol dir que la societat no permeti un debat. 
És un debat molt pobre, no per arribar a un punt de trobada. És fixar cadascú una posició, no hi ha una intenció d’arribar a dialogar. Les persones són marques de si mateixes i no dirà una cosa que no sigui de la seva marca. Tenim un debat que és molt tronat.       

Es mostra més que escèptica amb el discurs de la meritocràcia. Però vostè n’és un exemple. Es pot queixar? 
Bé, podria ser l’excepció que confirma la regla. 

Vol dir?
Home, de la meva promoció, treballant en un diari hi sóc jo, un altre company que està a La Razón i ningú més. Potser alguns treballen en gabinets de comunicació o altres tipus de feina. Jo en el llibre volia expressar que, per descomptat, jo m’he esforçat i m’han ensenyat a fer bé la meva feina. Però hi ha molta gent de la cultura i la política que espera un relat de les filles del desarrollisme franquista que sigui molt complaent. Per dir: "mira que llestes que ens han sortit les noies dels toldos verdes".  

La realitat està molt precaritzada. He arribat al centre del periodisme cultural, però quant cobrava la persona que hi havia abans que jo a la meva feina? Què significa que jo hagi arribat en aquest moment de la història de la comunicació? Estic contractada, tinc un salari, però sempre dic que treballo al segle XXI amb condicions del segle XX. Tinc un conveni laboral, els diumenges me’ls paguen, però això no fa que no pugui dir que hi ha coses que estan malament. Vaig arribar als llocs de feina on he estat perquè coneixia la persona indicada.

Però això no passa sovint a tot arreu?
Sí, però la gent es presenta al Planeta pensant que les coses es produeixen d’una determinada manera. En un mitjà de comunicació, molts cops no t’apugen el sou si no és que et fan una oferta des d’un altre mitjà.   

Vostè treballa a El País. Això és establishment.
És l’establishment total. I sense padrins. Sí que vaig conèixer persones que em van obrir portes, però va ser una suma de caramboles. Però si vols ascendir, saps que no serà pel teu mèrit. Pots estar tota la vida fent-ho de puta mare, però si no hi ha ningú que et faci una oferta no et valoren. Això és injust. No hi ha meritocràcia al periodisme, hi ha un joc d’estratègies i aliances. He vist que les persones que solucionen més els problemes, que saps que t’escriuen un article cada dia, que et cobriran això i allò són les que més pringuen i les que menys pujades de sou tenen.

El seu és un llibre literalment travessat per la mort. Mentre l’escrivia, la seva mare va ser diagnosticada d’un càncer cerebral molt agressiu. Escriu: “Que bé que moren les mares de les famílies riques a les pel·lícules”. 
Va ser un càncer molt agressiu, en quatre mesos va morir. No vaig poder tornar a escriure fins als set o vuit mesos després de la seva mort. No podia escriure durant el dol. Em rondaven moltes imatges de la meva mare en pal·liatius i de les condicions en què estava. La sanitat pública és meravellosa. Les associacions de pacients ens van ajudar molt. Però no tothom es mor igual. Després de veure tantes pel·lícules de dones guapes i primes morint, jo pensava que tots morirem, però no morirem igual. La meva mare no va tenir una habitació per ella sola fins a quatre o cinc dies abans de morir. 

Explica que la seva mare no va morir sola. Però a les habitacions del costat, altres persones agonitzaven sense companyia. 
Tothom està sol. En la darrera setmana, en el passadís que jo, fent una mica de conya en aquells dies, deia el passadís de la mort, veies gent menjant sols, sopant sols, agonitzant sols. Hi havia persones a qui no anava a veure ningú. He entrevistat un urbanista que m’explicava que han detectat que hi ha dones grans que viuen a les ciutats i no surten al carrer perquè ja no coneixen els veïns i tenen por que, si cauen, ningú les ajudarà. Això és bestial. 

Vostè és periodista cultural. Sent reflectida en la literatura en català realitats com les viscudes per vostè?
M’agrada molt la literatura en català. Soc superfan del Pol Guasch, de la Irene Solà... Hi ha Gossos dempeus, d’Eduard Olesti, que parla d’una realitat del Raval. La literatura en català està en un moment fantàstic. M’agrada molt d’Eva Baltasar i d'ella Ocàs i fascinació, on parlava de com n’és de fàcil de ser desposseïda de la teva ciutat i que et facin fora del pis. 

Un editor basc em deia fa poc que estan buscant el Pol Guasch basc. Estan arribant veus amb una qualitat enorme. L’últim llibre de Guasch es titula Relíquia i parla del suïcidi del seu pare. És una memòria de com ho va viure relacionant-ho amb altres autors que s’han suïcidat. Per mi és el llibre de l’any. Quan llegeixo no m’agrada mai que em donin la raó. M’agrada que arribi algú i em pregunti per què penso jo així.