MADRID | El lema "primer l'amor, després la tècnica" que va aparèixer en català al cel de Barcelona al costat de la Sagrada Família és pràcticament incomprensible a Madrid. La capital espanyola va viure una visita del Papa institucional, multitudinària, fervorosament religiosa, perfectament organitzada a nivell logístic i de seguretat i, alhora, absolutament selectiva a l'hora d'escoltar el seu missatge.
Bona part del milió de persones que aclamaven el pontífex a la Castellana -molts amb polsera de bandera espanyola al canell- o dels diputats que l'aplaudien al Congrés no sentien les seves proclames a favor d'acollir immigrants i de posar fre als abusos d'un capitalisme deshumanitzador. Madrid va dedicar dos dies de la visita a actes institucionals en què sonava permanentment l'himne espanyol, repetit protocol·làriament fins a l'avorriment, amb presència militar i la bandera omnipresent.
Altres moments, com l'acte al Bernabéu o la missa multitudinària a Cibeles van mostrar una gran connexió del pontífex amb els seus fidels, però també un Madrid poc imaginatiu, litúrgic de carril, mancat de personalitat pròpia i necessitat de referents. Només així s'entenen les apel·lacions a la passió andalusa d'Antonio Banderas, les sevillanes o l'esperpent de la narració futbolística-religiosa de Manolo Lama. Als antípodes de la solemnitat de Montserrat o l'espectacle per a la història que va deixar la Sagrada Família.
La mateixa Barcelona que registrava l'enèsima incidència a Rodalies, amb un poder real limitat i allunyada dels grans centres de decisió va batre amb imaginació, amor i identitat el hard power de Madrid. Va tornar el record de la Barcelona 92, de l’organització en favor de l'amor a la ciutat. La cultura com a eix d'una visió de país. Una catarsi col·lectiva. Ha semblat que s'apartava del radar polític, però Catalunya sempre hi és, i aprofitant la visita del Papa ha recordat a tothom que no desapareixerà. Un gol a favor del catalanisme transversal. El Madrid conservador -i part del progressista- ha menystingut els esforços perquè el pontífex parlés en català i s’ha empassat a contracor els subtítols dels discursos de Lleó XIV. El sant pare parla les llengües dels llocs que visita, i el Vaticà ha esquivat les intencions dels qui preferien amagar la realitat plurinacional de l’Estat.
La Moncloa s'hi bolca
L'executiu espanyol es va bolcar en la visita. La Moncloa no amaga que els ministres se senten especialment còmodes a Barcelona. Pedro Sánchez va assistir a l'acte acompanyat de la seva dona, un gest impossible a Madrid, on l'hostilitat amb el govern progressista és constant i s'expressa a crits cada vegada que assisteix a un acte públic. Félix Bolaños es va sorprendre que el dia de Sant Jordi -entrevistat a l'aire lliure per TV3 a la Rambla- la gent no només no el xiulés, sinó que algun espontani fins i tot l'aplaudís quan va defensar l'oficialitat del català a Europa.
El govern espanyol ha obviat les referències del pontífex a l'avortament i l'eutanàsia, i ha rebut Lleó XIV com un aliat estratègic. Un baló d'oxigen i de suport polític a la regularització de migrants, a les seves tesis sobre els conflictes internacionals i a les seves polítiques socials. El Papa com a parèntesi de l'allau d'escàndols, titulars, portades i citacions judicials que continuaran la setmana que ve, quan està previst que declari José Luis Rodríguez Zapatero a l'Audiència Nacional.
Igual que el PSOE ha obviat el vessant conservador del discurs del Papa, el PP ha volgut passar de puntetes sobre altres anàlisis. Queda clar que les referències de Lleó XIV a posar punt final a la polarització i contra la "prioritat nacional" no han agradat als populars. Per la direcció del PP només ha existit una part de la visita, la de Madrid, i una part del discurs de Prevost, la de la família i els valors tradicionals.
Dimecres, mentre el pontífex trepitjava Montserrat, Feijóo tornava a la hipèrbole al Congrés acusant Sánchez de ser l’impulsor d’una petita "Gestapo". Als passadissos el seu equip explicava que perquè hi pugui haver perdó, primer cal contrició. Ni un bri de treva. I poc després de sortir a saludar el Papa a la Puerta del Sol, Ayuso tornava a la càrrega. Ella mateixa havia avisat en conversa amb els periodistes que l’armistici era una ficció momentània: "Demà tornem a la tralla".
Una lectura selectiva
La visita també ha estat marcada per un fet inusual en democràcia. El mandatari d'una organització religiosa que no ha votat ningú va pujar a la tribuna de la seu de la sobirania, va sermonejar la cambra i va ser ovacionat pels diputats que han votat els ciutadans. Els set minuts d'aplaudiment (a un discurs que si s'hagués sotmès a votació no hauria estat aprovat) demostren una excepcionalitat estranya, i són símbol del mal estat de salut de la política espanyola. Ha hagut de venir un mandatari estranger per fer callar -per un dia- el soroll de la classe política. El CIS ens diu cada mes que això també forma part dels problemes del país.
La lliçó de la Sagrada Família també és un recordatori als mitjans de Madrid que Espanya ni és una ni acaba a la M-30. El pontífex havia desaparegut de les portades tan bon punt havia abandonat Barajas en direcció al Prat. Per bona part del món mediàtic espanyol, amb Lleó XIV marxant de Madrid el viatge estava conclòs. Missió acomplerta. La resta, el Papa parlant en català i visitant llocs com Montserrat, estava condemnada a ser la part adjacent al bany de masses madrileny. Una lectura tan selectiva com allunyada de la realitat. Canàries ho tornarà a demostrar.
Lleó XIV no s’ha cansat de repetir el gest six-seven des del papamòbil movent les mans amunt i avall, com una balança. Un mem viral que no té significat concret, però que alguns interpreten com "així-així" o "ni una cosa ni l’altra. El gest també retrata el seu discurs. Six-seven: progressista en el polític, i conservador en el moral. I l'itinerari del seu viatge també ha estat un six-seven. Six en un Madrid imperial i castellà, sec i sobrat de poder econòmic i polític. Seven en una Catalunya cosmopolita, moderna i imaginativa que -paradoxalment- li ha mostrat l'arrel de la seva identitat. El papa ha vist dues cultures, dos països, dues realitats. Six-seven en direcció a Canàries, on trobarà encara una tercera dimensió de l'Estat.
