La Sagrada Família és un dels monuments més coneguts i estudiats. Aquesta setmana, també és el focus de les mirades del món per la visita del papa Lleó XIV, que aquesta tarda beneirà la Torre de Jesús. Malgrat l'ampli coneixement de la Sagrada Família, encara hi ha elements que són molt desconeguts. Les obres de Gaudí no apareixen com a episodis aïllats, sinó com a fragments d'un procés més ampli, en el qual alguns projectes funcionen com petits assajos o proves —com passa, per exemple, a la cripta de la Colònia Güell— que permeten desenvolupar idees que reapareixeran més endavant en altres contextos.
Em resulta especialment suggeridora la possibilitat de reconèixer aquests fragments, aquestes traces que passen d'una obra a una altra. És com si Gaudí hagués treballat, en el fons, en un únic projecte al llarg de tota la seva vida, assajant diferents possibilitats en cada intervenció. Cada obra es converteix així en un camp d'experimentació on es posen a prova intuïcions que, amb el temps, es defineixen amb més claredat, tant a una escala més gran com a una de més reduïda.
Aquesta manera de treballar, basada en l'assaig i en l'acumulació de traces, fa que la seva arquitectura es percebi com una cosa profundament dinàmica. En les seves obres no només hi veiem un resultat, sinó també les empremtes del procés que les ha generades. Per això, més que edificis tancats, els seus projectes semblen moments provisionals dins d'un procés que podria haver continuat indefinidament.
El Gaudí que apareix i desapareix
En aquest sentit, crec que no hi ha cap obra de Gaudí que es pugui considerar completament acabada. Totes conserven aquest caràcter d'assaig, de prova, on el resultat final no és més que la fixació temporal d'un procés en marxa. D'aquí neix també aquesta sensació d'incompletesa que, lluny de ser una mancança, constitueix un dels aspectes més interessants de la seva arquitectura.
Aquesta condició es fa especialment evident en obres com la Sagrada Família o la cripta de la Colònia Güell, on aquesta idea de projecte obert resulta particularment intensa. En elles és possible reconèixer com uns projectes en contenen uns altres, com certes solucions apareixen, desapareixen i reapareixen transformades. Aquesta lectura transversal és, en si mateixa, una manera d'accedir a la lògica profunda del seu treball.
L'hotel de Nova York
Actualment estem fent un treball sobre el projecte de l'hotel de Nova York de Gaudí, i en ell torna a aparèixer amb claredat aquesta lògica de connexions. Tot i que es conserven molt pocs dibuixos, ja s'hi poden identificar traces d'altres projectes. És com si Gaudí hi hagués deixat pistes, indicis que remetent a altres obres.
Els dibuixos, de fet, són fonamentals per poder interpretar la seva arquitectura. És en ells on s'inicia el pensament, on algunes idees tot just s'esbossen mentre que d'altres es desenvolupen amb més precisió. Tanmateix, quan aquestes idees es materialitzen en la construcció, el resultat no coincideix necessàriament amb el dibuix inicial, ja que en el procés Gaudí ha anat seleccionant, aïllant i transformant diferents possibilitats.
L'estudi del projecte de l'hotel de Nova York resulta especialment revelador en aquest sentit: en els seus dibuixos s'hi assagen solucions que remetent a la Sagrada Família, a la cripta de la Colònia Güell i a altres projectes. De vegades es tracta de proves concretes; d'altres, d'obsessions formals i estructurals que Gaudí repeteix i desplaça d'un context a un altre. És precisament en aquests traços, en aquests “secrets” inscrits en el paper, on resideix una de les dimensions més sorprenents i estimulants de la seva obra.
De la mesura a la desorientació
Pel que fa a la Sagrada Família, hi ha moments en què s'hi assoleix una intensitat extraordinària. No obstant això, la seva continuació —en certa manera inevitable— tendeix a simplificar alguns aspectes. I simplificar no era, en realitat, la manera de treballar de Gaudí. La seva idea de simplicitat, més que de simplificació, resideix en la geometria i en el comportament estructural, on es manifesta una claredat profunda i rigorosa.
Al mateix temps, la seva arquitectura introdueix una certa capacitat de desorientació. És com si, sobre aquesta base sòlida de geometria, matemàtiques i estructura, se superposés una capa que n'oculta parcialment la lògica. L'arquitectura no només mostra, sinó que també desvia la mirada, amagant la claredat que la sosté.
El Gaudí invisible i no visitable
En aquest sentit, quan parlo de Gaudí, hi ha quelcom que m'interessa especialment: allò que roman invisible. I, en la seva obra, aquesta invisibilitat es troba precisament en la geometria, en la capacitat d'organitzar l'arquitectura de manera no evident.
En l'obra de Gaudí sempre hi ha parts que no són ni visibles ni visitables i que constitueixen espais realment molt màgics. Parlo, per exemple, de les cavallerisses del Palau Güell o de les golfes de la Pedrera, inicialment no habitables. És a dir, hi ha espais que no estaven previstos com a espais visitables o públics, sinó que són espais de servei que, generalment, acaben sent sorprenentment molt interessants.
Crec que hi ha diversos espais així, de caràcter secret. A la Sagrada Família, per exemple, o també a les criptes de les esglésies que, tot i ser visitables, mantenen aquest caràcter de misteri. Penso que a la Sagrada Família hi ha totes aquestes torres buides per dins, amb un component màgic que, encara que no siguin visitables ni visibles, contenen el sentit de la resta de l'edifici.
Hi ha alguna d'aquestes torres que ara en Antoni Cumella està recobrint amb ceràmica triangular; resulta significativa la geometria amb què està revestint aquest interior. Sempre dic que l'arquitectura de Gaudí s'entén en el dibuix, perquè és en el dibuix on apareixen la geometria i el rigor que provenen tant de l'estructura com del pensament que sosté els edificis.
Per això, m'interessen especialment aquests espais que l'arquitecte és capaç de descobrir en el dibuix, encara que no siguin visibles, sobretot perquè fan possible allò que sí que es veu. En aquest sentit, la Sagrada Família conté molts elements d'aquest tipus.
Allò que encara no sabem
No és una arquitectura que permeti intuir clarament què hi ha darrere ni tampoc què hi ha a dins. Hi ha una insinuació, però no una claredat, perquè no es coneix el gruix dels murs ni el dels pilars. Aquesta manca d'informació impedeix establir una correspondència directa entre interior i exterior.
Aquest caràcter —en què l'exterior busca una relació amb allò que l'envolta i l'interior una relació amb si mateix dins l'espai— és el que aporta a l'arquitectura de Gaudí una dimensió especialment suggeridora. És aquí on apareix aquest component màgic, fet de buits i plens, d'espais ocults i latents, que introdueix una capa de secretisme fonamental per entendre la seva obra.
A primer cop d'ull, els seus edificis semblen respondre a una gran llibertat formal; tanmateix, en el fons hi ha una confiança profunda en la geometria, en el dibuix, en aquesta estructura subjacent que introdueix rigor i que, a més, permet definir amb precisió el comportament estructural de molts dels seus projectes.
Aquestes “invisibilitats” són, probablement, els aspectes més interessants del seu treball. En elles es concentra allò que no es veu però que fa possible la forma. La Sagrada Família actual sembla haver simplificat, en part, aquella complexitat original. No obstant això, també és cert que no es pot exigir que la continuació d'una obra d'aquesta magnitud mantingui intacte el mateix grau d'experimentació. Completar un edifici d'aquestes dimensions implica necessàriament prendre decisions i, amb elles, acceptar certes pèrdues.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
