Aquest cap de setmana, El barquer es deslliga del port del Teatre Lliure on ha estat amarrat des de principis de febrer. L'obra -aclaparada per el públic i que va exhaurir totes les entrades des que es van posar a la venda-, ha estat la segona direcció de Julio Manrique (1973, Barcelona) des que es troba al capdavant de l’equipament cultural. Era el febrer de 2024 quan se li atorgava el nomenament i, ara que ens trobem a la meitat del seu mandat, ens citem de nou amb ell per fer-ne balanç, conèixer com porta la gestió d’un equipament d’aquestes característiques, aprofundir amb les estrenes que vindran fins a finals de temporada i per saber quina n’estan preparant per celebrar el 50è aniversari del Lliure, que tindrà lloc a principis de la temporada vinent, a finals d’aquest 2026.

En començar la seva etapa al capdavant del Lliure, em va explicar que es va iniciar al teatre des de la fascinació. Ara que el viu més lligat a la gestió, aquesta fascinació es manté, ha crescut o decreix?
Es manté i ha madurat. Hi ha la passió i la fascinació, que és un gest, un moviment de l'ànima molt visceral, gens racional, però després allò més racional també matisa, poleix... Però si, la passió segueix viva i penso que és essencial als oficis artístics. Un creador o un artista sense passió, és una cosa molt estranya. Segueixo apostant per un teatre viu, un teatre que transformi -sense dir això des d'un lloc pretensiós-, en el sentit que generi un mínim o un tipus de moviment que pot ser una commoció fins i tot imperceptible pels altres. Un teatre que importi, que no avorreixi i que no caigui en la banalitat. Al món va tot molt ràpid i trobem molts continguts variats arreu. Perdem molt de temps mirant xorrades, escrolejant i mirant tonteries, i el teatre pot ser un espai per on transcendir una mica aquesta banalitat.

Venir aquí serveix per parar el temps un moment, desaccelerar-lo i omplir-lo d'alguna cosa que ens demani una certa atenció, intenció i una actitud activa. Viure una experiència humana. És un bon moment pel teatre a la nostra ciutat, la gent ve, busquen experiències que tinguin a veure amb l'humà, amb la trobada, amb el fet de compartir un espai. Els espectacles que passen per allò presencial, necessàriament et donen aquesta possibilitat de canviar l'atmosfera. Igual que quan ens reunim amb un grup d’amics per sopar, que hi haurà vibracions compartides i la qualitat de l’aire es transforma -per bé o per mal- com a producte. Doncs en una sala de teatre pot passar això en el bon sentit i a través de l'art.

Enhorabona per l’èxit de El barquer. L’any passat escollia una peça de Txékhov per dirigir, ‘La gavina’, i enguany aquesta obra de Jez Butterworth. Per què aquesta tria?
Em sento molt atret per la coralitat al teatre, per obres on hi ha molts personatges i on tothom és una part important del relat. També a Txékhov hi passava, eren 10 intèrprets. Això crec que em passa perquè m'agrada molt la vida, i la vida són molts inputs alhora gairebé sempre. De tant en tant, aconsegueixes muntar-t'ho per escapar-te una estona de tots aquests, però sí, tenim molts focus al mateix temps. No pretenc generar la sensació de vida, sinó portar realment la vida a l'escenari, i aquest sempre és un objectiu com a director. La vida, que vol dir moltes coses. És una bona cosa a proposar-se, intentar que a l'escenari passi alguna cosa tan viva com el que passa fora, però que, a més, tingui molta ànima. “Una ànima condensada, com si injectessis la vida de l'ànima a l'escenari”, deia Stanislavski parlant de Txekhov, que era el que s'havia d'aconseguir.

El títol de El barquer és un enigma que es desvetlla a l'acte 3. És un títol misteriós, però que acaba tenint tot el sentit del món. L’obra guarda sorpreses, és una obra familiar i molt coral de 19 personatges on tots tenen ànima i veu pròpia. És un miracle de funció i d'escriptura. Soc un enamorat d'aquesta obra, per això ens vam embolicar la manta al cap i hem fet aquesta producció tan complicada, perquè em semblava que valia la pena. Ens en anem a l'any 1981, a Irlanda del Nord, hi ha una part de la població republicana-catòlica que volen ser independents i formar part de la república d'Irlanda i uns altres que volen continuar sent britànics, els protestants. És la tempesta perfecta perquè s'hi barreja política, identitat i religió, tot en un mateix conflicte.

Un altre èxit que acaben d’estrenar és el de Dones Valentes, l’adaptació del llibre de la periodista Txell Feixas que és una mostra d’històries de resistència o de pura supervivència.
Si, Dones valentes ens va arribar per la Glòria Balaña. Una cosa important per mi, és no només mirar les coses i la seva potencial qualitat, sinó també d'on surten. Xerrant amb la gent, t’adones de quan les coses surten d'un lloc més mental o d'un lloc més connectat i més emocional, més personal. Aquest era el cas de la Glòria. El seu pare era una persona molt vinculada i enamorada del món àrab i també havia viscut una commoció, com molts altres i servidor mateix, en llegir el llibre de la Txell, perquè recull testimonis reals, molt impactants sobre històries que passen a diferents països d'això que anomenem Orient Mitjà -no sé si mal anomenem Orient Mitjà-.

A més, admiro i considero molt valuosa la feina que porta fent la Txell Feixas des de fa anys. Era un salt mortal convertir el llibre, que és bàsicament periodístic, en un espectacle teatral, però la Glòria ens va convèncer que era possible i vam decidir apostar-hi. De fet, si us hi fixeu estem parlant molt de la guerra, a la sala gran -amb ‘El barquer’-, ara a la sala petita també, ho parlem des de llocs, contextos i èpoques diferents. Aquí també es parla molt dels sistemes patriarcals que tenen a veure amb el foment de la violència i com algunes dones tenen el coratge s'escapar-se’n. El teatre té la capacitat de seduir-te per la forma, pel llenguatge, per tot, però pel que fa als continguts, de commoure't i de provocar un petit moviment o transformació, i en aquestes estem.

Una altra proposta que veurem pròximament serà Els estunmen, de Nao Albet i Marcel Borràs, que fan el salt a l’òpera?
Hòstia, sí! (Riu) Venen coses molt xules, ara! Abans però veurem Calentamiento, que és un espectacle de la Rocío Molina i del Pablo Messiez que es va estrenar a Madrid -on el Pedro Almodóvar es va agenollar 5 minuts davant la seva creadora- que és una meravella. El tindrem dues setmanes aquí i és un espectacle de dansa i teatre, una experiència artística molt interessant. Després venen aquest parell de bojos, el Nao i el Marcel, un parell de creadors molt potents. A banda del talent que tenen, que és molt, són molt valents i s'atreveixen amb tot. Aquí han decidit endinsar-se al territori de l'òpera contemporània i tractar sobre la masculinitat, que és sobre el que volen fer girar la història, al voltant de la figura de l’heroi, pel que he pogut llegir al llibret que han escrit. Però el que volen és parlar de la masculinitat, d’aquella que s'associa al no tinc por, a la temeritat, a la fortalesa, a assumir el risc… És una mirada crítica, catxondament crítica, i faran una cosa que és una bogeria molt excitant. Estic molt content que tinguin una sala gran per desplegar tot el talent que tenen.

I tancarà temporada l’Andrea Jiménez amb Contra Antígona, una nova i provocadora versió d’un dels mites clàssics més representats.
Correcte, tancarem la Sala Fabià Puigserver amb aquesta obra de l'Andrea Jiménez, que també és una altra gran aposta. L'Andrea va portar aquí Casting lear que va ser una passada. Ara està girant per Espanya, però també ha arribat a París, és un espectacle que el farà durant molt de temps perquè és fabulós. Era un actor diferent cada nit, els actors no sabien què venien a fer i feien el de rei Lear i ella de Cordelia, la filla petita. La Cordelia era la filla que expulsa Lear perquè no li fa prou bé la pilota a l'obra original de Shakespeare, i aquí ella vol invertir els rols. Per fer-ho, segella en un pacte amb un actor diferent cada nit i li diu; “jo ara et dirigiré a tu i tu faràs el que jo et digui”. A partir d'aquí, comença el joc. Era una passada! Llavors t'explicava el rei Lear de Shakespeare i, alhora, la seva pròpia relació amb el seu pare, el pare real de l'Andrea. Es va inventar un joc, una mena d'artilugi intel·ligentíssim molt brillant i emocionant. Amb ella, de qui ens vam enamorar, tornarà per fer l'Antígona de Sòfocles, per parlar sobre l'estat actual de la democràcia. Vol que sigui un espectacle on hi participi el públic, en viu i en directe. És molt prometedor.

Parlem del projecte Ànima Lliure, que aposta per la diversitat i per convertir el teatre en un espai artístic obert a tothom. Quins projectes tenen en marxa?
Sí! Aquest any hi ha hagut Hamlet -una versió molt lliure a partir de les experiències dels seus intèrprets, artistes amb Síndrome de Down-, la comèdia de Fantàstic Ramon, tallers, cursos de dramatúrgia i espectacles internacionals molt bonics. La Vie invisible n’és un altre exemple que va obrir la temporada a Gràcia, un espectacle francès de Lorraine de Sagazan, que va ser una meravella. Ara, vindrà a l’Espai Lliure una altra cosa molt bonica -també de l'àmbit francòfon- que es diu "Un intent gairebé com un altre", que són dos germans bessons, el Clément Papachristou i el Guillaume Papachristou.

El Clément és un intèrpret del món de la dansa i creador neurotípic, i el seu germà té un paràlisi cerebral. Són el mirall l'un de l'altre, un mira i viu al món des d'un lloc i amb unes certes limitacions que imposa la seva paràlisi cerebral, la seva discapacitat, i l'altre no. L'obra mostra i expliquen com es relacionen i aspectes de la seva vida. És un espectacle on el públic els envolta i es veu a si mateix i que acaba com una celebració, convidant a la gent a ballar amb ells. És una cosa preciosa.

A principis de la temporada vinent, el Lliure estarà de celebració; 50 anys! Què estan preparant al respecte? Com ho celebrarem?
Sí, se celebrarà com se celebren les coses, amb alegria! Ja tenim pensat el que farem. La celebració tindrà lloc des de setembre fins al desembre d’aquest 2026, serà l'últim trimestre de l’any, a principis de la nova temporada. Passaran moltes coses que no et puc explicar encara, però que giraran i tindran lloc entorn a la programació i també a la història del Lliure i del seu recorregut.

Un Palau Robert tonto…?
Ja ho sabeu tot! (Riu). Potser en l'àmbit expositiu passaran coses, publicacions, xerrades i també hi haurà alguna festa. Pel que fa a la programació, mirarem que tingui un ullet a l'aniversari, que sigui xula per ser, però que també dins d'aquest trimestre una mica especial ressoni per les raons que siguin; pel contingut de les obres, per qui les fa, etc.

N’estarem pendents i no ens ho perdrem. Ha pensat com li agradaria acabar el mandat? Què li agradaria haver fet?
Seguir en la línia del que estem fent i fer-ho cada vegada més a fons i més profundament. Seguir invertint amb una programació de qualitat, que a la gent li importi, que parli del món on vivim i que convidi a la gent a venir al teatre, que això ja està passant. Que el Lliure segueixi sent un teatre obert. Estem treballant el tema internacional, convidant a molts artistes a venir, i que això també ens serveixi per mostrar el nostre talent cap enfora. Que el Teatre Lliure es converteixi en un lloc de la ciutat on et vingui de gust anar, on et vingui de gust participar-hi, ser-hi, formar-ne part. I això va passant.

A escala interna, també estem treballant perquè els companys i personal de l’equipament si marxen algun dia, sigui pensant; “quin greu, perquè no hi hem viscut gens malament!”. Això sí que m'agradaria, perquè volem que el personal estigui i se senti a gust amb la feina que fa. Ho estem intentant seriosament i amb coses pràctiques, com un conveni que tenim pendent de tancar -i que espero que es tanqui abans que marxi-. Això pot ser una bona herència pels qui vinguin després. I pel que fa als abonaments, ara en portem 4.400 i va creixent, una xifra que és un disbarat perquè no s'havia donat mai. Vull pensar que això és un senyal que la gent està apostant pel que fem i que els interessa el que passa aquí.

Enyora estar dalt els escenaris?
No ho trobo gaire a faltar, alguna cosa deu voler dir! Però no et dic que no torni a actuar algun dia o alguna vegada.

El veurem de conseller de cultura?
No, mai, de la vida! Conseller de què? Què dius, ara? (Riu) No m'agrada donar consells i tampoc en l'àmbit de la cultura. Hòstia, no! (Riu) Et demano que em creguis, no m'hi veuràs mai de conseller de cultura. Però fer d’actor, no ho trobo molt, molt, molt a faltar, tot i que no em tanco les portes a tornar-hi algun dia. Fer-ho aquí em fotria molts nervis!

Sí? Més que a qualsevol altre teatre?
Crec que sí, però ves a saber, perquè potser apareix de sobte el projecte, l'equip o la companyia, i penso, que bonic precisament que pugui surtir jo mateix a defensar-ho, no ho sé, hauria d'aparèixer la cosa.

Cultura

Julio Manrique: «Desvincular-me dels escenaris em faria ser una mica més infeliç» Guillem Maneja Juvanteny