He agafat un ganivet de tallar formatge, perquè és el que tenia més a prop que fos més semblant a un tallapapers. I amb aquest estri he pogut anar obrint els fulls del segon volum de l’edició de l’Eneida de Virgili en traducció de Miquel Dolç a la Bernat Metge. Hi buscava el llibre VI el de Cumes on Virgili fa aparèixer el barquer Caront, l’encarregat de la connexió amb l’Avern.
El ganivet de tallar formatge amb una lleugera corba i dues punxes a l’extrem de la fulla llisca de primera i va obrint els fulls de l’Eneida. De petit veia com el meu germà Pep, que avui fa vuit anys que va morir, i que devia saludar Caront, tenia un obrecartes al seu escriptori que també li anava molt bé per descobrir versos als poemaris de l’Òssa menor, i ara després d’haver vist al Teatre Lliure de Montjuic aquesta meravella escènica que és El barquer, he recuperat aquell gest per llegir un fragment de l’Eneida que s’hi cita. Per cert, que amb el ganivet de tallar formatges fent servei de tallapapers per descobrir com avança la barca de Caront, em ve a la memòria el poema d’Enric Casasses, que canta Miquel Gil, on diu que "l’amor és pa amb formatge, que l’amor és Déu en barca".
Anem doncs a El barquer de Jez Butterworth, que dirigeix Julio Manrique, amb 19 actors damunt l’escenari, representant aquest drama que s’ambienta a Irlanda del Nord en un dia d’agost del 1981, en els anys dels Troubles. Quina meravella de direcció i d’interpretacions de Roger Casamajor, a Mima Riera, d’Ernest Villegas a Santi Ricart, de Marta Marco a Anna Güell, de Carles Martínez a la Lua Amat, de l’Oriol Cervera a tota la resta, amb el goig de veure l’Imma Colomer com el primer dia que va trepitjar el Lliure. Quina festa teatral!
La història d’aquest dia d’agost, d’aquesta família, els Carney, que es disposen a celebrar el Dia de la Collita, cuinant una oca, ampliant la colla per enllestir la sega, allunyats en la seva granja de la violència i de les bombes, de la sang vessada en aquell conflicte de 30 anys per catòlics republicans que aspiraven a la independència i pels protestants unionistes que volien seguir sent britànics. És l’any de les vagues de fam dels presos de l’IRA, de la mort de Bobby Sands i 9 més que reclamaven la seva condició de presos, davant la indiferència de Margaret Thatcher i els seus governs.
La festa de la collita acabarà en tragèdia, i mentre no arriba el desenllaç, se’ns parlarà de violència, però també d’amor, d’amor impossible, d’amor a la terra, de compromís, de traïcions, de guerra, pàtries i fronteres, de límits, de causes i destorbs, de desig, de secrets, equívocs i de llegendes, i tot amb música i alcohol. I de desapareguts. Desapareguts com Seamus Carney, el germà del personatge de Roger Casamajor. L’autor Jez Butterworth parla amb coneixement de causa d’aquests desapareguts, perquè és el cas d’un oncle de la seva parella, l’actriu Laura Donnelly.
El No diguis res, de Patrick Radden Keefe, (ed. Periscopi) segueix també amb el mateix aquella època, en un relat d’impacte, que regira tant com El barquer, i una frase "No diguis res" escrita al teló del Lliure ens el recorda. Però, encara que sempre tinc a mà qualsevol dels llibres de Radden Keefe, sempre recomanables, el text que he recuperat i desfullo amb el ganivet del formatge és l’Eneida de Virgili, i és que enmig del Dia de la Collita i el trasbals dels Carney, l’oncle Pat, Carles Martínez s’adreça al mossèn Horrigan i li demana si li sona.
I li llegeix el text del clàssic quan Enees vol baixar a l’inframon acompanyat de la Sibil·la de Cumes, després d’haver honorat Apol·lo al seu temple i d’haver passat pel seu Antre (just aquest estiu vaig visitar aquest parc arqueològic a tocar de Nàpols, i la suposada tomba de Virgili). I és quan veu una gentada que s’acumula esperant travessar el riu Estix, enmig d’un ambient sulfurós, que Enees li pregunta: "Què demanen aquestes ànimes? ¿Com són destriades, les unes foragitades de la riba, les altres emportades pels rems que escombren les aigües lívides?".
I la Sibil·la li respon a ell que és fill d’Anquises i de llinatge dels déus que «Tota aquesta turba que veus ha mancat de tot ajut i de sepultura; el passador és Caront; aquells qui s’enduen les ones van ser sebollits. Hom no li permet de fer travessar als morts aquestes horribles ribes i aquest rauc corrent abans que llurs ossos no hagin reposat en una tomba». I Caront és inflexible, els insepults han de vagar cent anys per la riba de l’Aqueront, que desguassa al Cocit.
Caront és el barquer, que també fa aparèixer Serafí Pitarra, en un altre àmbit més popular i nostrat, els seus pastorets: El bressol de l’Infant Jesús, els de Garrofa i Pallanga, i on un Caront envellit i barba fa de passadors d’ànimes. I no cal dir és clar Dante que baixa als Inferns amb Virgili a la Divina Comèdia, i Caront, com també fa amb Enees es resisteix a dur-lo a la seva barca perquè és viu.
A El barquer d’El Lliure, les ànimes dels desapareguts no poden descansar tampoc. És quan troben els seus cossos, en aquest cas en un pantà i deu anys més tard, i quan enterrin els seus ossos que es tancarà el cercle. És clar que el cercle de la violència costa de tancar i a Caront no n’hi faltarà de feina.