L’any 1982 l’enyorat Lluís Juste de Nin va crear la Norma. Els més veterans la recordaran. Aquella noia simpàtica dibuixada en estil còmic que apareixia en cartells, anuncis i tires gràfiques explicant amb humor quan i per què valia la pena parlar en català. La Norma i la campanya que hi va anar associada van ser impulsades pel govern autonòmic català que tot just iniciava el seu recorregut, amb la voluntat d’afavorir l’ús social del català després de dècades de repressió lingüística. El missatge era simple i directe: això del català depèn de tu.

La Norma de l’estimat Juste de Nin explicava el que la majoria dels catalans intuíem. El català depenia de nosaltres. Depenia d’un ús social desinhibit i amable. Però depenia també de la mobilització contra els seus enemics, perquè alguna cosa ens deia que els enemics no havien desaparegut. Calia parlar-lo amb naturalitat i calia detectar qui el combatia per neutralitzar-lo.

Com m’agradaria poder conversar avui sobre la Norma amb l’amic Lluís. Jo li suggeriria que ens obsequiés amb una nova Norma, moderna i pròpia dels temps digital, i tan compromesa com era. Li diria que el seu lema continua plenament vigent: el català depèn de nosaltres, però li faria notar que hi ha molta gent que sembla no saber-ho. I per això penso que segurament, quaranta anys més tard, la Norma –a més d’amable– estaria una mica enfadada amb nosaltres.

Els enemics continuen actius i no els estem combatent amb prou determinació. I nosaltres mateixos tampoc no sempre actuem amb prou convenciment. I el que és pitjor: els darrers deu anys les autoritats del país no han volgut veure que el canvi social exigia més convicció i molta més política. Entendre les transformacions i avançar-se a les repercussions no caracteritza la política catalana actual.  

Avui el català pateix. I la Norma ens observaria amb neguit. Segurament es preguntaria per què tants catalans es lamenten sense saber què fer i per què tants altres es mostren indiferents davant la situació de la llengua nacional. Probablement, també estaria enfadada amb una política catalana que no sap –o no vol– enfrontar-se amb una política estatal que continua perjudicant el català, per acció o per omissió. I probablement estaria perplexa i malhumorada davant la passivitat política davant els canvis estructurals i demogràfics radicals que s’estan produint, especialment intensos els darrers deu anys.

La societat catalana s’està transformant a correcuita mentre la política catalana continua embrancada en la petita política de les petites desavinences i en un ufanisme partidari que ens està portant a la regressió. El món està canviant profundament. I sembla que la política catalana no vol veure com aquests canvis, en el context d’un estat negacionista com l’espanyol, afecten la catalanitat i, òbviament, els elements que la configuren: la llengua, la cultura i el seu futur. Això sí: cada cop que apareixen dades negatives s’encenen les alarmes. Però després no canvia res.

Les estadístiques són eloqüents: retrocés especialment visible entre els joves, en la lectura en llengua catalana, en la sanitat, al pati de les escoles, en les relacions quotidianes o fins i tot a l’hora de demanar un menú en un restaurant.

També ho són les actituds. La catalanofòbia lingüística es manifesta cada cop amb menys complexos i sovint sense cap conseqüència, tant a Catalunya com a Espanya. Què més necessitem per entendre que cal fer alguna cosa més del que estem fent?

Protestar als restaurants incomplidors està bé. Fer una Nit de les Lletres Catalanes pensada per arribar al gran públic està molt bé. Utilitzar el català en totes les ocasions possibles és imprescindible. Però no n’hi ha prou.

Per què tants catalans no assumeixen encara que el problema del català no és només lingüístic? Per què no accepten que és sobretot un problema polític? I que, en conseqüència, sense respostes polítiques dures no hi haurà solucions tangibles? Un problema és polític quan la primera eina que una ciutadania posseeix –normalment les seves institucions– esdevé el principal inductor del problema, per acció o per omissió.

El declivi de l’ús social del català té com a principal origen les polítiques lingüístiques de l’Estat espanyol. Durant dècades s’ha transmès, explícitament o implícitament, que la llengua amb drets és el castellà i que el català ocupa una posició secundària: tolerada, però prescindible. Sovint se’l presenta com una incomoditat o com l’exigència exagerada d’una minoria.

La comparació amb altres països europeus és reveladora. A Suïssa, per exemple, l’obtenció de la nacionalitat implica acreditar el coneixement de la llengua del cantó on es viu. Quan un estranger fa un determinat nombre d’anys que hi resideix, ha de superar un examen de llengua per obtenir la nacionalitat: la del cantó on viu. Si vius a Lugano, la llengua que t’exigeix l’Estat és l’italià. Aquest marc polític té conseqüències socials profundes. Transmet la idea que el català no és necessari. I quan una llengua deixa de ser percebuda com a necessària, el seu ús retrocedeix i l’empatia amb la llengua se’n ressent.

Per això la situació actual és delicada. Deu milions de parlants estem exposats a pressions estructurals: la força de les llengües globals, la centralitat institucional del castellà, les transformacions tecnològiques i la demografia. Però el pitjor de tot és una altra cosa: la indiferència de molts catalans, la inoperància dels partits sobiranistes i la passivitat del govern de Catalunya. En aquest context, el català pot apropar-se a un punt de no retorn.

Les llengües no desapareixen de cop. Primer perden presència en els àmbits de prestigi. Després en l’espai públic. Finalment en la transmissió generacional. Quan aquest procés s’accelera, revertir-lo esdevé extraordinàriament difícil. I ara s’està accelerant.

La revitalització del català no pot dependre només de la bona voluntat dels qui el parlen. Necessita una estratègia política i social ambiciosa, en primer lloc, dels qui volem el català com a llengua nacional. Això implica elaborar i desplegar una política d’estat a favor del català.

Ja sé que no es pot fer una política d’estat sense tenir un estat disposat a fer-la. Però sí que es pot dissenyar i impulsar-la atacant tots els fronts alhora, sense resignar-se a la passivitat destructora d’uns i altres. Si l’estat no actua o actual malament marca tu la política i obliga’l a bellugar-se. La societat civil catalana havia après a fer-ho. Ara on és? 

Cal claredat en els objectius. Cal lluita contínua. Cal engrandir la gent mobilitzada. Cal un sobiranisme unit davant un objectiu nacional en fase d’emergència. Cal superar la frustració, la desconfiança i el cansament post-2017. Ens cal, doncs, una Norma combativa i clara, capaç d’atacar tots els fronts alhora. La seqüència és clara: primer definir objectius, després construir força social i política, i finalment imposar decisions institucionals.

On és el reconeixement del català a la Unió Europea? S’ha diluït la pressió política? On és la pressió social? On és la constància i la complicitat ciutadana que havien caracteritzat la política catalana?

És cert que el context geopolític mundial no és especialment favorable. Però Europa ha de seguir veient una societat mobilitzada i coherent amb els seus anhels democràtics i culturals. On és la lluita activa del govern i de la societat per garantir la presència del català en el nou ecosistema digital?

L’Estat espanyol hi té responsabilitat. L’hi estem reclamant com cal? Estem defensant amb prou convicció el conjunt del domini lingüístic? Fem el que cal amb la llengua que compartim al País Valencià, les Illes Balears, la Franja i altres territoris? Estem reforçant la unitat lingüística i els vincles culturals entre tots els territoris de parla catalana? Estem exigint prou a l’Estat espanyol que blindi el català com una llengua de l’Estat, tal com diu la Constitució?

No hauríem d’exigir el blindatge de la unitat de la llengua en tot el domini lingüístic? No hauríem de reclamar que les comunicacions administratives entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears es facin en català? No hauríem de forçar el respecte constitucional a la política lingüística del Parlament de Catalunya? No hauríem de requerir competències i recursos per gestionar polítiques lingüístiques en àmbits clau com la immigració o l’audiovisual? No hauríem d’instar el compliment efectiu del marc legal existent, inclòs l’Estatut d’Autonomia? No hauríem de mobilitzar-nos cada cop que s’estigmatitza el català des de la política o des dels mitjans de comunicació estatals? No hauríem de reforçar el vincle entre llengua i catalanitat? No hauríem d’interpel·lar la indiferència lingüística d’una part important de la dreta i l’esquerra catalana? No hauríem de tenir una política integradora dels nous catalans en la cultura lingüística del país? No hauríem de convenir un programa social i cultural de reforçament del català destinat a revertir la situació?

En síntesi: no hauríem de recuperar una Norma que mostri al món que el català és viu i que els catalans el volem viu per sempre? Norma que recordi a propis i estranys que reivindiquem una llengua amb els mateixos drets nacionals que qualsevol altra. Una llengua identificada pel conjunt dels catalans –nascuts o arribats– com una eina de convivència, progrés i identitat. Una llengua que volem reconeguda internacionalment i especialment a Europa. Una llengua que volem compartir sense traves amb tots els territoris que la parlen. I una llengua que, mentre els catalans siguem part de l’Estat, tenim dret a exigir que l’Estat protegeixi i impulsi.

Ho he escrit altres vegades: el nexe que cohesiona el país és la catalanitat. I la catalanitat té la llengua catalana com un factor determinant. Deixar-ho córrer és destruir els fonaments del país.

L’ús del català té a veure amb els drets, amb la cohesió social, amb la democràcia i fins i tot amb la bona educació. Acceptar les formes actuals de colonialisme cultural i lingüístic és acceptar la destrucció del país. En definitiva: ens cal una política lingüística multifactorial i polièdrica, forta, contínua, desacomplexada, política i social. És cosa de tots –diria la Norma– i segurament es preguntaria una cosa molt simple.

Si aparentment els partits catalans es plantegen tombar uns pressupostos si no se’ls permet recaptar l’IRPF, per què no són capaços de tombar una legislatura pel català? Potser la Norma, si tornés avui als carrers, ens ho tornaria a recordar amb aquella ironia seva: Això del català depèn de tu i és cosa de tots, però cal una mica més de fermesa.