“Niubó, escolta: això és una revolta!”. Aquest és un dels crits que ha acompanyat les mobilitzacions educatives que estem vivint. Quan revolució -o revolta- són paraules que gairebé només s’utilitzen per vendre productes, potser estem perdent la capacitat d'identificar els temps en què una part de la població té la capacitat d'alterar l'ordre establert, la normalitat, fins a posar en qüestió la seva continuïtat en considerar-la injusta. La major part del professorat mobilitzat ha votat contra la majoria dels sindicats i els seus acords o preacords amb el govern. Els resultats de la consulta convocada per USTEC, CGT i Intersindical s’han llegit de diferents maneres. Però potser convé incorporar-ne una altra a la que s’ha dedicat poca atenció. Això ja no és només un conflicte laboral sectorial, si és que mai ho va ser. Això va camí de ser una revolta, com diu el crit. I són realitats molt diferents. 

Un conflicte laboral sectorial amb protagonisme dels sindicats acostuma a consistir en un procés orientat a la negociació dins d’un marc determinat i busca alguna modificació. En el cas que ens ocupa podem pensar en un augment salarial, la incorporació de més personal... L’acord acostuma a arribar quan es pot aconseguir un punt on la reivindicació es troba amb la gestió d’allò existent. Però una revolta és una altra cosa. Una revolta és un escenari on la gent mobilitzada considera que lluita per valors i principis que no es poden traduir només en petits canvis, en un augment pressupostari, en modificacions dins del marc existent... En una revolta es busca un canvi estructural que afecti diferents elements que es consideren fonamentals. Per fer-ho calen diners, però no és el més important. Per aconseguir els objectius d’una revolta cal que es produeixi un canvi en les maneres de pensar i fer.  

La preparació del cicle de mobilització actual és una de les claus de la seva dimensió. Les mobilitzacions no tenen a veure només amb els malestars existents; tenen a veure també amb la seva preparació, amb les condicions que les fan possibles, amb les dinàmiques que sorgeixen durant el seu desenvolupament... En aquesta preparació ha estat clau la feina sindical, però ara una part de la mobilització vol anar més enllà del que havien previst la majoria dels sindicats. Una part de la mobilització actual considera que estan guanyant i que són més a prop d’on voldrien ser. Han superat l’acord entre CCOO i UGT amb el govern, la proposta d’incorporar mossos als centres, la infiltració policial, el preacord amb la USTEC i Professorat de Secundària... 

Aquesta mobilització no és només sectorial. Una gran part de la mobilització considera que està carregada de raons que considera justes i que són valors i principis. Porten mesos preparant aquestes mobilitzacions, és clau l’organització en els centres, les assemblees, la fraternitat generada... Consideren que les estan guanyant i volen aconseguir allò que entenen just i necessari no només com a col·lectiu professional, també com a bé comú pel conjunt de la societat. Bona part de les seves reivindicacions no són qüestionades per qui no comparteix les seves posicions, es diu que ara no poden ser, que no són realistes. Això també anima a continuar, pensen que cal fer possible allò que és necessari encara que es presenti com a no realista en aquest moment. Les revoltes volen fer possible allò que hi ha qui considera impossible. En la conversa popular en moltes ocasions s'apel·la a sortir al carrer fins a aconseguir allò que es vol. Hi ha sempre qui pregunta “com és que la gent no es mobilitza?”. Ja sabem que és més fàcil dir-ho que fer-ho. Ara ho estan intentant fer des de la mobilització educativa. 

Fa pocs dies moria el sociòleg francès Edgar Morin (1921-2026). Entre altres de les seves aportacions hi ha analitzar les mobilitzacions del Maig francès de 1968 com una brèche (bretxa, escletxa...), que introduiria canvis en la societat francesa, i no com una revolució, que es resoldria en un canvi de poder. Els canvis socials poden afectar en el poder, però la distinció és important. Aquesta mirada la podem aplicar a processos viscuts també a la nostra societat durant els darrers anys.  Ahir dissabte 6 de juny més de 1.800 persones sortien al carrer per fer una macroenquesta centrada en la idea "Viure ens costa la vida", impulsada per onze sindicats laborals i d’habitatge). Els resultats mostren una gran queixa pel preu de l’habitatge i pel desajustament de salaris i pensions amb la inflació. Les mobilitzacions del 15-M del 2011 no van comportar un gran canvi de poder polític o econòmic, però també van obrir una escletxa per canviar algunes idees. Una d’aquestes idees és la de fer complir el dret a l’habitatge, ha ocupat la centralitat de la nostra societat. I això ajuda a explicar allò viscut durant aquests anys i que avui continua viu. 

Quin serà el futur de les mobilitzacions educatives? Està per veure. Ara mateix no són un conflicte laboral sectorial, tampoc una revolució que disputa el poder polític o econòmic. Semblen estar en camí de ser una revolta que obri una escletxa que impedeix la normalitat existent, que alteri l’ordre per intentar canviar-lo. Més enllà del que arribin a ser, aquesta mirada ens ajuda a entendre el punt on som avui. A partir d’aquí, caldrà veure com les diferents parts volen actuar i què aconsegueixen fer.