Hi ha moltes maneres d’explicar un país al món. Es poden encarregar campanyes de publicitat, organitzar recepcions diplomàtiques, contractar consultores de marca o preparar presentacions amb gràfics impecables sobre creativitat, innovació i talent. I després hi ha una manera molt més directa: plantar uns gegants al bell mig d’Estocolm, fer sonar les gralles, aixecar castells, ballar sardanes i deixar que sigui la cultura d’un país qui parli per ell mateix. Això és, en essència, el que farà aquest cap de setmana Adifolk.
Els dies 14, 15 i 16 d’agost, el 38è Aplec Internacional portarà fins a la capital sueca 42 grups i uns 1.200 actuants de cultura popular catalana. No estem parlant d’una exhibició folklòrica confinada en un pavelló per a iniciats, sinó d’una presència integrada en el Kulturfestivalen, el gran festival cultural gratuït que ocupa el centre d’Estocolm del 12 al 16 d’agost. I aquesta diferència és fonamental.
La internacionalització de la cultura catalana té sentit quan deixa de ser una activitat per a catalans a l’estranger i entra en els circuits culturals de les ciutats que l’acullen. Enguany, l’Aplec disposa d’un espai propi a Slottsbacken, al costat mateix del Palau Reial, i forma part de la programació oficial del festival d’Estocolm. És a dir: durant uns dies, la cultura popular catalana no serà una convidada exòtica que actua als marges, sinó una de les cultures que una capital europea ofereix als seus ciutadans. No és poca cosa.
Sobretot perquè darrere d’aquesta imatge espectacular hi ha una realitat que sovint oblidem. Els gegants no viatgen sols. Els castells humans tampoc no facturen la maleta per internet. Darrere de cada actuació hi ha mesos d’organització, voluntaris, entitats, assajos, transports, assegurances, permisos, allotjaments, instruments i una logística considerable. Hi ha centenars de persones que dediquen hores de la seva vida a fer possible que durant tres dies Catalunya es pugui explicar a Estocolm sense necessitat de PowerPoint.
Adifolk fa aquesta feina des de fa dècades. El primer Aplec Internacional es va celebrar a Amsterdam el 1988 i, des d’aleshores, la iniciativa ha anat portant la cultura popular catalana per ciutats de tot Europa i més enllà. És una constància extraordinària en un país que massa sovint reinventa les polítiques culturals cada quatre anys i confon la novetat amb l’ambició. Precisament per això convindria que les institucions prenguessin nota. Perquè això també és política exterior.
Ho és probablement d’una manera més profunda que moltes campanyes institucionals. Un infant suec que aquest dissabte vegi per primera vegada un gegant, una família que s’aturi davant d’un castell o algú que pregunti què és aquella dansa en rotllana haurà entrat en contacte amb Catalunya d’una manera directa, humana i memorable.
Potser no sabrà situar immediatament el Bages o el Baix Maestrat en un mapa. Potser no entendrà les diferències entre una gralla i una tenora. Però haurà descobert que existeix una comunitat europea amb una llengua pròpia, una cultura pròpia i unes tradicions extraordinàriament vives.
Aquesta és una de les grans virtuts de la cultura popular: no necessita demanar permís per existir. Surt al carrer. I quan surt al carrer en una ciutat com Estocolm, dins d’un festival de la dimensió del Kulturfestivalen, el resultat transcendeix de llarg l’activitat festiva. És cultura, és diplomàcia pública i és projecció nacional alhora.
Durant massa anys hem tractat la cultura popular com si fos un complement amable de la cultura amb majúscules. Una cosa simpàtica per a festes majors, fotografies institucionals i programes de diumenge al matí. Però poques eines expliquen millor Catalunya. Els castells parlen de cooperació. Els gegants expliquen una determinada manera d’ocupar l’espai públic. Les sardanes parlen de comunitat. Els diables, els esbarts, les bandes, els bastoners o el bestiari són expressions d’una cultura que no es conserva dins d’una vitrina: es practica.
Adifolk ho ha entès perfectament. Quan una entitat és capaç de mobilitzar 1.200 persones i situar la cultura catalana al cor d’un dels grans festivals d’Estocolm, no estem davant d’una excursió folklòrica. Estem davant d’una política de país. I les polítiques de país no haurien de dependre només de l’entusiasme inesgotable dels qui, any rere any, les fan possibles.