El 10 d’agost de 2026 pot esdevenir una data important en la llarga història del conflicte entre l’Estat turc i el poble kurd. L’Assemblea Nacional de Turquia ha aprovat aquest dilluns, amb 468 vots favorables, 87 contraris i 6 abstencions, la Llei per a l’Enfortiment de la Solidaritat Nacional i la Integració Social, l’anomenada Llei Marc. Una majoria parlamentària prou àmplia per constatar que alguna cosa s’està movent en un conflicte abordat durant dècades gairebé exclusivament des de la lògica militar, repressiva i de seguretat.
La llei és insuficient, i molt. No reconeix explícitament l’existència de la qüestió kurda. De fet, ni tan sols utilitza el terme “kurd”. Tampoc incorpora bona part de les recomanacions sobre democratització plantejades durant el procés parlamentari, ni resol la situació d’Abdullah Öcalan i la resta de presos polítics kurds. Són mancances substantives que no es poden obviar. Però seria un error analitzar el moment polític només a partir de les insuficiències del text aprovat.
Per entendre què està passant a Turquia cal situar la llei dins de l’aposta estratègica que Abdullah Öcalan ha construït al voltant del Procés de Pau i Societat Democràtica. La seva crida al desarmament del PKK implica una decisió de gran profunditat política: traslladar el centre de gravetat del conflicte del terreny militar al polític. “Un viatge de mil quilòmetres comença amb un sol pas”, ha afirmat Öcalan des de la presó d’Imrali, definint aquesta llei com el primer pas per abordar un problema històric i iniciar un procés de democratització.
Durant dècades, l’Estat turc ha pogut emmarcar la qüestió kurda sota el paradigma de la seguretat i la lluita antiterrorista. Aquesta mirada ha permès ocultar massa sovint la naturalesa política del conflicte: l’existència d’un poble de milions de persones, amb una llengua, una identitat i una consciència col·lectiva pròpies, que reclama el dret a existir i desenvolupar-se com a subjecte polític. És aquí on l’aposta d’Öcalan adquireix tota la seva dimensió estratègica.
Si la lluita armada deixa de ser el centre del conflicte, l’Estat turc perd progressivament l’argument per reduir la qüestió kurda a un problema militar. El debat es desplaça aleshores cap allà on sempre hauria d’haver estat: la democràcia, el reconeixement, els drets col·lectius, la llengua, la participació política i la capacitat del poble kurd d’expressar democràticament el seu futur. No es tracta, doncs, només de deixar les armes. Es tracta de canviar el terreny de joc.
Aquest canvi comporta riscos evidents per al moviment kurd. El desarmament satisfà una de les principals exigències de l’Estat turc sense que, de moment, existeixi una resposta equivalent a les demandes polítiques kurdes. Ara correspon a les institucions turques demostrar que la pau no significa simplement l’absència d’armes, sinó la voluntat d’abordar les causes polítiques que han alimentat el conflicte. La pau només podrà ser sostenible si significa més democràcia, més llibertat i més reconeixement.
Des del CIEMEN fa dècades que defensem una idea tan senzilla com sovint incòmoda per als estats: els conflictes nacionals no desapareixen perquè es negui l’existència dels pobles que els protagonitzen. Només poden trobar una sortida democràtica quan aquests pobles són reconeguts com a subjectes de drets col·lectius. En el cas kurd, això implica necessàriament avançar en el reconeixement de la seva identitat, els seus drets lingüístics i culturals, la participació política i la capacitat d’expressar col·lectivament la seva voluntat.
També caldrà afrontar la situació dels presos polítics i, inevitablement, la d’Öcalan mateix, sense el lideratge del qual difícilment es pot entendre el procés actual. La Llei Marc crea una base jurídica per suspendre determinades investigacions, processos judicials i penes vinculades al conflicte, però continua sense definir la situació jurídica del líder kurd. El moviment kurd ha advertit que el procés haurà de ser reforçat amb nova legislació democràtica si realment es vol avançar cap a una solució política.
Per això, l’aprovació de la Llei Marc no s’ha d’interpretar com l’arribada a port, sinó com l’obertura d’un camí. Si Ankara la concep exclusivament com l’instrument per certificar el desarmament del PKK, haurà desaprofitat una oportunitat històrica. Si, en canvi, assumeix que és la primera peça d’un procés més profund de democratització, Turquia podria començar a transformar un conflicte secular en un procés polític.
Aquesta és també la força de l’aposta d’Öcalan: retornar la responsabilitat a la política. El moviment kurd fa un pas enorme abandonant progressivament el paradigma de la confrontació armada. Ara és l’Estat qui ha de moure fitxa i fer-ho allà on històricament li ha costat més: reconeixent que Turquia no és una realitat nacional homogènia i que una república realment democràtica només es pot construir des del reconeixement de la pluralitat dels pobles que hi viuen.
Els processos de pau mai no són lineals. Són plens de contradiccions, desconfiança, correlacions de forces canviants, avenços i retrocessos. I abandonar les armes no resol automàticament les causes que les van fer aparèixer. Queden, doncs, molts quilòmetres per recórrer. La Llei Marc conté mancances importants i el reconeixement efectiu dels drets col·lectius del poble kurd continua lluny.
Però hi ha moments en què la història no avança perquè totes les condicions siguin perfectes, sinó perquè algú assumeix el risc de començar a caminar. Öcalan ha decidit fer aquesta aposta: convertir el final de la lluita armada no en el final de les aspiracions del poble kurd, sinó en l’inici d’una nova etapa per defensar-les políticament.
Ara la pregunta ja no és si el PKK estava disposada a abandonar les armes, un cop ja ho ha fet. La pregunta és si Turquia està disposada a assumir les conseqüències democràtiques de la pau. Un viatge de mil quilòmetres comença amb un sol pas. El primer ja s’ha fet. El que determinarà el futur del poble kurd, i també el de la democràcia turca, és cap a on portaran els següents.