Diu la història de la invasió hispànica sobre les terres americanes -allò que durant segles van anomenar "descobriment"- que, el 1504, durant el seu quart viatge, Cristòfol Colom va saber convertir un eclipsi en una arma. Per les seves taules astronòmiques sabia que la Lluna s'enfosquiria aquella nit i va infondre terror als habitants de Jamaica presentant l'eclipsi com una manifestació de la ira del seu déu, i aconseguint així que tornessin a proveir d'aliments els seus homes.
Al llarg de la història, els eclipsis de Sol i de Lluna han estat envoltats de tota mena de supersticions, presagis i abusos. El poder polític i religiós ha sabut aprofitar bé el desconeixement, la por i la necessitat d'explicacions per convertir aquests fenòmens extraordinaris en instruments de control i manipulació. Sobretot els eclipsis solars, que desperten els màxims de fascinació i temor: el Sol és l'astre de l'energia vital que domina la nostra existència.
També és fascinant l'evolució de la superstició cap a la ciència, i la superposició de les dues narratives. Ja en temps d'Hipàtia (una de les figures intel·lectuals més destacades de l'Alexandria tardoromana, matemàtica, astrònoma i filòsofa, segle IV-V ) es podia calcular amb precisió quan arribaria un eclipsi i, alhora, considerar-lo un presagi. El cel podia ser objecte de càlcul i, simultàniament, de temor. No tan diferent, potser, del que passa ara.
La instrumentalització mediàtica de l'eclipsi solar d’avui eclipsa aquests dies una altra qüestió essencial relacionada amb el poder energètic del Sol, i amb la manipulació del poble: la llarga batalla pel model de desplegament de les energies renovables a Catalunya, que té ara en el Plater el seu principal camp de disputa. El Sol ja no és un déu que enfosqueix o il·lumina el destí dels pobles al seu caprici. Però els interessos econòmics dels qui hi fan el negoci pretenen imposar un model de desequilibri territorial que enfonsarà molts pobles i comarques.
La campanya Renovables sí, però no així pica pedra des de fa més de 5 anys, i per crítica rep amenaça. Es titlla de negacionista. Colom va utilitzar el coneixement que tenia sobre l’eclipsi per construir una amenaça davant d'aquells que no podien preveure'l. Avui ja no ens calen déus enfadats ni eclipsis per fabricar temor. Ens enfrontem a una amenaça ben real -l'emergència climàtica i la necessitat de deixar enrere els combustibles fòssils-, i el poder econòmic i polític ha convertit la urgència en una eina de pressió.
Voler fer creure que estem en una cursa d’emergència on tot s’hi val, i que qüestionar el model d'implantació del desplegament de les renovables equival a negar la necessitat de la transició energètica comparteix el mateix mecanisme manipulatiu que usava Colom a Jamaica: convertir la por o la urgència en una eina per limitar el marge de decisió. El Govern i tot un estol de tecnòcrates, amb el pretext que no hi ha temps, hipotequen el futur territorial de la pagesia, la ramaderia, el paisatge i les infraestructures en pro del negoci dels proveïdors.
Però entre la necessitat d'abandonar els combustibles fòssils i la necessitat d'aprovar un model territorial concret de desplegament hi ha un abisme que aquest relat d'urgència oculta deliberadament. Perquè la pregunta ja no és si volem energia renovable. Això és inqüestionable. La pregunta és quin grau de trinxament del país estem disposats a suportar havent-hi, com hi ha, alternatives menys lesives. I quin grau de cessió de sobirania energètica en mans dels grans operadors del sector.
La pregunta és on la volem produir, per a qui i a costa de què. El Plater esdevé controvertit perquè entre altres coses, concentra una part molt important de la nova ocupació energètica sobre sòl rural, agrícola i ramader, sobre boscos i espais amb valor paisatgístic... I, en canvi, no prioritza teulades ni sòl ja artificialitzat i tampoc equilibra gens aquesta implantació amb els territoris on es concentra bona part de la demanda, especialment l'àrea metropolitana.
El Plater tampoc prioritza comunitats energètiques ni el protagonisme municipal, dona molta rellevància als macroprojectes privats i facilita el negoci especulatiu per sobre de la consideració de l’energia com un bé públic. Afortunadament, el municipalisme i molts moviments alcen la veu. El Sol no necessita sacerdots ni tecnòcrates que parlin en nom seu. Necessitem decidir nosaltres què en fem. El Sol és de tots. El territori, també. I la transició energètica no pot ser el negoci d'uns quants. Que no ens eclipsin el debat.