Els dies previs al 30 de juliol, els missatges que van córrer per les xarxes inclouen l’expressió “Al-hajma” que pot traduir-se de moltes maneres, però que és evident que crida a una acció col·lectiva sobre una frontera entre dos mons. Queda molt per descobrir i poder entendre els detalls i les consegüents responsabilitats dels que van utilitzar vides humanes com a instrument de pressió. Tenim dret a saber quin va ser el capteniment del govern del Marroc i quina mà va moure els Estats Units, però també tenim dret a demanar que s’investigui qui n’ha tret profit, perquè en les tragèdies humanes sempre hi ha malànimes que en treuen profit.
Una de les coses que m’ha interessat és saber per què el mes de juny el Tribunal Suprem interpretava que la disposició addicional de la llei d’estrangeria de l’any 2000, que intentava recollir la jurisprudència del TEDH, diferenciava entre via terrestre i entrada marina. L’origen havia estat un recurs per la via contenciosa que un ciutadà algerià interceptat el novembre del 2023 i que havia d’arribar nedant a la platja. El tribunal de Ceuta, el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia (TSJA) i la sala cinquena del TS coincideixen, a petició de la defensa del ciutadà que fou retornat utilitzat el mecanisme excepcional de retorn en calent” sense analitzar quines circumstàncies concorrien i quina possibilitat de demanar alguna figura de protecció.
Fou doncs una victòria dels advocats d’ofici que tenen el suport d’organitzacions humanitàries les que van demanar la interpretació d’una norma que en la llei d’estrangeria de l’etapa Aznar estava prevista com excepcional i no fou una iniciativa “d’ofici” de cap instància judicial. L’argument, vista la dimensió de les tensions territorials, geopolítiques i humanes que conflueixen en l’enclavament ceutí, pot semblar baladí, però no l’hauríem de desmerèixer: no es pot aplicar el rebuig a la frontera perquè en el mar no hi ha una tanca, no hi ha cap barrera física on s’informi de la impossibilitat de continuar. Per això l’espigó inflable té més valor del que li donen els comentaris poc il·lustrats de les xarxes socials.
Les circumstàncies concretes de la crida a “al-hajma” seran complexes, però sobre aquella frontera hi recauen desigualtats com ara: en termes de salut democràtica l’espai de Ceuta està entre les primeres 20 democràcies del món i el Marroc se situa en el lloc 137 dels 177 estats estudiats (GIWPS). Pel que fa a l’analfabetisme, (segons la UNESCO), el Marroc té una taxa del 32% i que a Ceuta és residual. En les condicions de vida de les dones en les darreres dècades Espanya s’ha situat entre el 10 primers i el Marroc se situa en el terç pitjor de la tala (Women, Peace and Security Index de la Universitat de Georgetown). El PIB per càpita del Marroc no arriba a una dècima part de l’espanyol. Unes dades que ens indiquen que sobre aquelles tanques hi ha una pressió social terrible i que en els darrers dies de juliol una acció coordinada i sistemàtica va jugar (en el pitjor sentit de la paraula) amb la situació terrible que provoca sobre els ciutadans l’acció d’un govern no democràtic que sotmet a la seva població a la ignorància i la pobresa.
No soc dels que creuen que s’han d’aixecar barreres arreu. La geopolítica sempre ha estat complexa i la simplificació em preocupa massa per acceptar solucions fàcils. Però encara desconeixem massa coses per treure conclusions definitives dels fets dels dies 30 i 31 de juliol a Ceuta i del que encara s’hi viu actualment amb tots els menors no acompanyats. Només cal recordar que la norma interpretada pel Suprem sobre estrangeria és de l’any 2000 i que els menors gaudeixen de protecció en tots els països civilitzats i tots els cors que bateguen humanitat.