He estat en un box. Diverses vegades. No ho explico per vantar-me de ser experimentat ni fort, sinó per desmitificar una de les parts de l'ingrés psiquiàtric que més por fan. Allò que es desconeix sol fer por. Els boxs que jo conec, que són els del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, de Sant Boi de Llobregat, consisteixen en poc més que un entaforall: una habitació quadrada de dimensions una mica generoses, un llit metàl·lic cargolat a terra, preparat amb les corretges de contenció, amb un matalàs dur i llençols i coixí amb l'emblema de l'hospital, una porta amb un ull de bou, un intèrfon, una càmera i sensors de so, una finestreta elevada a l'extrem oposat de la porta, per on es veu, amb un estirament de coll, el cel, el terrat d'alguns edificis i una palmera, i un llum al sostre, sense interruptor, que s'apaga o s'encén a demanda del pacient. Res més.
Et fan lliurar les pertinences i despullar-te conservant només la roba interior, i et donen una bata blau cel d'hospital, força petita almenys per a la meva còrpora i braços, realment incòmoda, que no abriga si fa fred, i no et donen calçat. Tanquen la porta i restes tot sol amb els teus pensaments i, si és el cas, al·lucinacions. L'experiència pot ser molt intensa sobretot per a qui no s'ho coneix, està molt agitat o ha hagut de ser contingut. Al començament, ve un metge per fer una primera avaluació. En acabat, porten una mica de menjar suau i una pastilla, tot en una petita taula amb rodes. Si rebutges la pastilla, et toca una injecció. El millor és, si es pot, dormir fins que hi hagi un llit vacant a aguts i es pugui ingressar a planta. No obstant això, és habitual de sentir crits de desesperació des de boxs contigus. I, de vegades, els crits impedeixen de dormir.
Jo, com a escriptor, estic moltes hores tot sol al meu despatx, que és com un box només que amb força objectes útils, i hi estic ben tranquil. És cert que la llibertat, no solament d'entrar i sortir sinó de menjar quan vull i el que em ve de gust, per exemple, no es té en un box, però si t'hi avorreixes o t'hi angoixes, el millor, com he dit, és, si es pot, dormir o almenys estirar-se i cloure els ulls. El box és un primer estadi de recobrament de la normalitat i no se l'ha de témer: si tot rutlla com ha de fer-ho, només caldrà que passin algunes hores i el suplici s'haurà acabat. A més, si aconsegueixes dormir o relaxar-te, el personal abaixa la guàrdia i la situació es destensa.
Un box no és dissenyat per ser amable, sinó per a l'observació i la protecció. Ara bé, és cert que s'hi podria posar sense risc per al pacient alguna planta decorativa i també un rellotge. També s'hauria de poder regular la temperatura, que és bastant baixa, crec que perquè així s'apaivaguen els impulsos violents. Hi ha pacients que entren directament a planta, però per a molts el box és el seu primer contacte amb l'hospital i, després d'algun temps de desconnexió, també amb la realitat, i trobo que se n'haurien de cuidar els detalls.
En un box de psiquiàtric no hi va a parar qualsevol: l'has d'haver feta grossa o almenys haver-ho intentat. Molts dels pacients que passen pel box hi arriben després d'una conducta que fa necessària una observació estreta. Certament, un malalt mental pot ser perillós quan es troba en crisi aguda. No descobreixo res, però convé recordar-ho perquè hi ha campanyes de sensibilització, antiestigma, que afirmen simplificadament que un malalt mental no és violent.
És cert, en parlen i tot, els diaris, que en un box de vegades hi van a parar persones que simplement tenen un atac de cor i no s'expressen bé o ja tenen un diagnòstic psiquiàtric. Són casos que posen de manifest la descoordinació existent entre els serveis de psiquiatria i els de medicina general. En aquest sentit, en els psiquiàtrics no hi ha gaire medicació no psiquiàtrica. En poden demanar, però la disponibilitat no és immediata.
D'altra banda, és habitual que els interns demanin constantment al metge quan podran ser donats d'alta si no són voluntaris. Sens dubte, en les estades un hom s'avorreix molt i de seguida s'angoixa per sortir. No és estrany que un pacient s'estabilitzi en primera instància força de pressa, i opino que el temps immediatament posterior a aquesta primera estabilització s'hauria de gestionar a nivell ambulatori, també perquè la convivència, amb pacients amb problemes d'addiccions, conductes conflictives o depressió severa, pot resultar antiterapèutica.