Hi ha una pregunta inevitable quan surts del cinema després de veure la versió de L'Odissea de Christopher Nolan: com és possible que una història concebuda fa més de tres mil anys –i transmesa oralment molt abans de ser escrita– ens continuï semblant tan propera?
No és només que els efectes especials de la pel·lícula siguin espectaculars ni que els actors siguin més que convincents. És que els personatges, els conflictes, els dilemes i la manera d'explicar-los del text original ens resulten sorprenentment familiars. No tenim la sensació de contemplar una peça arqueològica, sinó d'escoltar una història escrita abans-d'ahir. En el fons, aquesta familiaritat té una explicació molt senzilla: L'Odissea ens parla de les nostres arrels gregues i, per tant, de la nostra identitat occidental. L'Odissea som nosaltres.
Quan es parla de les raons que expliquen l'hegemonia d'Occident durant els darrers segles, les respostes acostumen a centrar-se en qüestions econòmiques i tecnològiques. Es parla de la revolució científica, del capitalisme, de la revolució industrial, de la competència entre estats europeus, de la navegació mediterrània i oceànica o de la capacitat d'innovació. Tot això és cert. Sense aquests factors és impossible entendre la història moderna i, en particular, l'hegemonia aclaparadora d'Occident.
Però hi ha un altre factor del qual es parla molt menys: hem estat extraordinàriament eficaços explicant històries. No necessàriament perquè les altres civilitzacions no sabessin fer-ho, sinó perquè la nostra manera de construir relats ha acabat convertint-se en el llenguatge narratiu del planeta. La novel·la, el cinema o les grans sèries de televisió continuen utilitzant estructures que ja apareixen a L'Odissea, una autèntica caixa d'eines narrativa.
Hi trobem el començament in medias res, que evita iniciar la història pel principi i ens obliga a reconstruir els fets anteriors. Hi trobem narradors que expliquen la seva pròpia història, salts enrere, canvis de punt de vista, escenes paral·leles, una tensió constant entre el que sap el lector i el que saben els personatges, episodis que alternen aventura, humor, tragèdia i terror. És difícil trobar una tècnica narrativa rellevant que no aparegui ja, si més no esbossada, a l'Odissea.
Ho diu Albert Sánchez Piñol a Les estructures elementals de la narrativa: totes les històries del món: malgrat les seves infinites variacions, responen a un mateix esquelet narratiu de conflicte (o desig), expectativa (o resistència) i resolució (o desenllaç). L'impressionant és comprovar fins a quin punt Homer dominava ja aquest patró fa tres mil·lennis. Però L'Odissea encara conté una altra intuïció que continua estructurant la nostra manera d'explicar històries.
Christopher Vogler, a El viatge de l'escriptor, va adaptar al món del cinema les idees de Joseph Campbell sobre el "viatge de l'heroi". Des de Star Wars (o 2001: una Odissea de l'espai) fins a Harry Potter, passant per pràcticament qualsevol superproducció de Hollywood, la majoria de relats segueixen aquest esquema: un personatge –típicament masculí– abandona el seu món habitual, supera proves, troba aliats, baixa als inferns, es transforma i torna convertit en algú diferent. Ens (re)sona això, oi?
Ulisses és probablement el primer gran heroi modern perquè el seu viatge no consisteix només a derrotar monstres, sinó sobretot a transformar-se ell mateix. Cada episodi és una prova moral. Cada temptació el redefineix. Cada derrota el fa més humà. El retorn a casa no és simplement un desplaçament geogràfic; és el final d'una transformació interior. Allò que els guionistes de Hollywood en diuen l'arc del personatge, tan apropiat al cas d'Ulisses.
Inspirant-se en Carl Jung, Campbell va reinterpretar aquests relats com l'expressió d'uns arquetips universals –tant masculins com femenins– presents en totes les cultures. És per això que se'ns fa difícil llegir Campbell, en particular L'heroi de les mil cares, sense anar a espetegar a Homer. L'Odissea és una extraordinària encarnació d'aquests arquetips avant la lettre. I aquí rau una de les claus de la seva immortalitat.
Els grecs no només van inventar la filosofia, el teatre o la política. També van descobrir una manera d'explicar històries que continua funcionant perquè descriu les arrels més profundes de la naturalesa humana. Cada generació canvia els decorats, les armes, els vestits i els efectes especials. Però el fons continua essent essencialment el mateix. Encara volem seguir un heroi, compartir els seus dubtes, patir amb les seves decisions i celebrar el seu retorn.
Per això Nolan pot filmar l'obra d'Homer sense que sembli un exercici de museu. I per això nosaltres podem sortir del cinema amb la sensació estranya que aquella història ens parla perquè parla de nosaltres, de la nostra visió del món; és part essencial de la nostra cosmogonia, per utilitzar una paraula ben grega.
Potser perquè, al capdavall, encara vivim dins el relat que els grecs –és a dir, els nostres avantpassats– van començar a explicar fa tres mil anys. I potser també perquè una civilització no només es mesura per les seves armes, les seves fàbriques o la seva tecnologia, sinó també per les històries que és capaç de contar. És la cultura, estúpid!
L'Odissea ens recorda que les grans civilitzacions no només conquereixen territoris; també conquereixen la imaginació. I les conquestes de la imaginació desafien el temps i l'espai. És per això que des d'aquest racó occidental del Mediterrani encara avui entenem, sense que ningú ens ho expliqui, que quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg.