La matinada del 30 de juliol de 2026, Ceuta es va despertar davant una escena que semblava impossible. Desenes de milers de ciutadans marroquins es concentraven a la frontera del Tarajal disposats a entrar a la ciutat autònoma de Ceuta. En poques hores, les platges i els espigons es van convertir en l’escenari d’una de les tragèdies humanitàries més greus de la història recent de la frontera hispanomarroquina. L’incert balanç final ens parla d’un mínim de 111 víctimes mortals.
La primera reacció de governs, analistes i mitjans de comunicació ha estat buscar responsables polítics. Se n’ha parlat d’una maniobra del Marroc, d’un fracàs dels serveis d’intel·ligència espanyols, dels efectes de la regularització extraordinària impulsada pel govern de Pedro Sánchez o de la influència de les xarxes socials. No hi ha cap dada que permeti vincular la regulació extraordinària amb els fets, però en qualsevol cas, alguns d’aquests factors poden ajudar a explicar el que va passar. Però n’hi ha un factor més profund, mes estructural: la desesperació en un context d’extremes desigualtats. Dins el Marroc i entre les dues ribes de la Mediterrània.
La majoria dels joves que van arribar a Ceuta procedien de ciutats com Casablanca, Fes o Marràqueix. Havien recorregut centenars de quilòmetres després de mesos organitzant-se a internet. S’havien mobilitzat motivats per mentides i relats farcits de falses expectatives. No fugien d’una guerra ni d’una catàstrofe natural. Fugien de la manca de perspectives, de la manca d’horitzons vitals.
El Marroc és avui un règim autoritari amb vocació de potència regional emergent. Disposa de grans infraestructures, ha consolidat aliances estratègiques amb els Estats Units i Israel, i ha aconseguit posicionar-se com un pont entre Europa i Àfrica. Però aquesta modernització conviu amb una realitat menys visible; menys amable. En els suburbis urbans o lluny dels centres urbans de referència, persisteixen desigualtats profundes, alts índexs d’atur juvenil i importants dèficits en educació i sanitat.
La joventut marroquina és probablement el col·lectiu que pateix amb més intensitat aquesta contradicció. Tot i els avenços econòmics, milions de joves continuen sense una expectativa real d’emancipació o mobilitat social. Després de la pandèmia, la sequera i la crisi econòmica internacional, el descontentament s’ha convertit en un fenomen estructural. De fet, en la crisi humanitària de Ceuta conflueixen tres crisis simultànies: a) la crisi social i política del Marroc; b) les contradiccions de la política migratòria europea i c) l’onada de l’extrema dreta i la instrumentalització política de la migració per part de governs i moviments populistes, dretans i autoritaris.
Aquesta realitat connecta amb una altra qüestió de fons: la política europea respecte a Àfrica i Pròxim Orient i la seva gestió dels fluxos migratoris. Una gestió cada cop més marcada per les tesis xenòfobes de la nova extrema dreta. El paisatge de fons és esfereïdor. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, almenys 32.000 persones han mort intentant arribar a la Unió Europea durant l’última dècada. La xifra real és probablement molt superior. El Mediterrani s’ha transformat en la frontera més mortífera del planeta. Un mur que separa dos mons. Una frontera que té els seus punts més calents a Ceuta, Melilla, Lampedusa, les costes greges... i també Gaza, com espai en el que mur pren forma de camp de concentració. Una frontera de la que només dos actors en treuen rèdit complementari: l’extrema dreta i les màfies dedicades al tràfic de persones.
Malgrat els milers de milions d’euros invertits en vigilància, tanques i acords amb països tercers, les persones continuen intentant arribar a Europa. No sembla que fer més alt i més alt el mur sigui la solució. El cas de Lampedusa és especialment il·lustratiu. Tot i les polítiques xenòfobament restrictives impulsades pel govern italià de Giorgia Meloni, milers de migrants continuen desembarcant a les costes italianes cada any.
La contradicció és evident. Europa ha construït un sistema orientat a contenir els moviments migratoris sense abordar-ne les causes. Sense tenir en compte que les persones no arrisquen la vida perquè existeixi un efecte crida, sinó perquè sovint no perceben alternatives. Quan l’horitzó és l’atur, la repressió o la pobresa, les polítiques de tancament tenen una eficàcia molt limitada.
La crisi de Ceuta també recorda que les relacions entre Espanya i el Marroc continuen marcades per una enorme asimetria política. El precedent del 2021 ja va demostrar fins a quin punt la qüestió migratòria pot convertir-se en una eina de pressió diplomàtica. Aquesta vegada Rabat ha mantingut un perfil prou més discret, però sense una actitud permissiva de les autoritats marroquines no hauria estat possible l’allau humà i la crisi humanitària conseqüent.
Tanmateix, el focus exclusiu sobre les responsabilitats polítiques corre el risc d’amagar una evidència fonamental. Entre el Marroc i Espanya existeix una de les desigualtats econòmiques més pronunciades de totes les fronteres europees. A la riba sud hi ha un país amb una renda mitjana tres vegades inferior a la del veí del nord. I encara hi ha un darrer factor que el debat polític centrat Madrid eludeix. Ceuta i Melilla són les darreres places colonials que el Regne d’Espanya ha pogut mantenir en el nord d’Àfrica. L’única renda de l’extint Protectorat espanyol al nord del Marroc (1912-1956) que va finir amb la independència del Marroc, l’any 1956. Un anacronisme d’incòmoda simetria amb la situació colonial de Gibraltar…
Ceuta és mur de separació; frontera dura. Però és més que això. També és mirall. El mirall que reflecteix les fractures socials del Marroc, les contradiccions de la política migratòria europea i les limitacions d’un model de relació amb les antigues colònies que pretén gestionar efectes sense afrontar causes.