Les imatges de l’allau de desenes de milers de joves entrant a Ceuta i Melilla, procedents del Marroc, han fet la volta al món. No sols per la facilitat extraordinària amb què s’hi ha produït l’entrada, sinó també per la magnífica organització que ha permès de fer-ho, simultàniament, a tants xicots alhora. Ni la més ingènua de les ments creu, a hores d’ara, en el caràcter espontani d’aquesta acció, duta a terme, massivament, amb meticulositat horària i precisió geogràfica. Només un Estat té la capacitat d’una mobilització d’aquestes característiques i aquest Estat no és altre que el Marroc.
Ja hi tenen la mà trencada i també presa la mida a Espanya i, a diferència d’altres països mediterranis, saben que, pitjant el botó del gest de força, mani qui mani a Madrid de seguida s’arronsa. Res no és gratuït i, aquest episodi que tant d’impacte ha produït, és el recordatori intermitent de la no espanyolitat de les ciutats de Sabta (Ceuta) i Tamlilt o Mililya (Melilla), en amazic i àrab respectivament, i altres petits esquitxos territorials “espanyols” a la costa nord-africana. Però també és la reacció irada a la normalització de relacions d’Espanya amb Algèria i l’expressió del malestar per la concessió de la nacionalitat espanyola als sahrauís nascuts abans de 1976.
Actualment, hi ha encara quatre Estats europeus que tenen territoris de la seva sobirania a l’Àfrica. Es tracta de França, el Regne Unit, Portugal i Espanya. En el primer cas, continuen sent departaments francesos, amb l’euro com a moneda, les illes de la Reunió i Mayotte, a més d’altres illots deshabitats, tots també a l’oceà Índic i dependent, aquestes darreres, del prefecte de la Reunió. L’arxipèlag de Madeira és una regió autònoma de Portugal, integrada també per l’illa de Porto Santo, i sis illes deshabitades: les tres illes Desertes i les tres Salvatges. A 500 km de la costa marroquina i a 1.000 de Lisboa, Madeira té també l’euro com a moneda.
El Regne Unit de la Gran Bretanya manté territoris d’ultramar sota la seva sobirania a l’Àfrica. Es tracta dels tres arxipèlags, sota el comandament d’un mateix governador britànic, coneguts com a Santa Helena, Ascensió i Tristan da Cunha. Situats a l’oceà Atlàntic sud, en conjunt se’ls considera lligats a l’Àfrica des del punt de vista geogràfic, tot i ser a mig camí de l’Amèrica del Sud. Santa Helena, on morí desterrat Napoleó i a 2.000 km de la costa angolesa, disposa de la seva pròpia lliura com a moneda, vàlida també a l’Ascensió, a 1.600 km d’Àfrica i 2.250 d’Amèrica. Tristán da Cunha, on només hi ha vuit cognoms, és l’arxipèlag més remot del món, situat a 2.400 km del continent africà i 3.360 de l’americà i s’hi usa la lliura esterlina, admesa també als altres arxipèlags britànics.
Les Illes Canàries van ser incorporades al Regne de Castella en dues fases, al llarg de tot el segle XV. Primer es conqueriren les illes menys poblades: Lanzarote, Fuerteventura, el Hierro i la Gomera i, més endavant, Gran Canària, la Palma i Tenerife. L’annexió comportà l’eliminació de la llengua, la cultura, la religió i les formes de vida del poble guanxe i, amb el temps, la notable substitució demogràfica de la població autòctona per altra de peninsular. Fou un assaig, en certa manera, del posterior procés de conquesta i colonització d’Amèrica. El nacionalisme canari, amb la figura de Secundino Delgado, arrenca de les acaballes del segle XIX, i conegué un cert predicament a Cuba i Veneçuela. A finals del XX, Antonio Cubillo i el MPAIAC, des d’Algèria, defensen l’opció independentista i ja fa dècades que hi governen els autonomistes. Els espanyols peninsulars hi són anomenats “godos”, despectivament.
Les avui ciutats autònomes del Regne d’Espanya, Ceuta i Melilla, pertanyen a aquest Estat des de 1640, la primera, en iniciar-se la nostra guerra dels Segadors, quan Portugal, que l’havia conquerida el 1415, aconseguí d’independitzar-se d’Espanya, ocupada a combatre alhora aquest país i Catalunya. Melilla hi pertany des de 1497. Veritables incrustacions territorials espanyoles en territori africà, fent frontera només amb la mar, es troben envoltades per la sobirania marroquina en tot l’àmbit terrestre.
La població actual hi està integrada per quatre grups: l’espanyola peninsular des del XIX, sobretot funcionaris civils, militars i comerciants; la d’origen marroquí, majoritària entre els no espanyols originaris; la jueva sefardita, ben arrelada a Melilla, i la hindú, la més recent, de principis del segle passat. Al costat del castellà, a Ceuta es parla darija (àrab marroquí) i a Melilla amazic (bereber). Inclosa la població musulmana, hom hi rebutja la pretensió annexionista marroquina i aquestes ciutats, on la meitat de la població es diu Mohamed, Ibrahim o Rachid, ha rebut amb bars i comerços amb les persianes tancades els Mohameds, Ibrahims i Rchids que hi arribaven nedant.
Al costat de les dues ciutats avui autònomes, Espanya té algunes places de sobirania més al nord d’Àfrica. Es tracta d’aquests penyals i illots: les tres Illes Chafarinas a 3,5 km de la costa del Marroc; Illes Alhucemas, a 700 m de la platja marroquina; Penyal de Vélez de la Gomera, unida al territori marroquí per un istme de 85 metres. i la minúscula Illa de Perejil amb el ramat de cabres corresponent, objecte aquesta de litigi amb el Marroc. A les Chafarinas hi havia hagut una presó per on van passar dissidents del govern espanyol de torn i independentistes cubans com Emilio Bacardí, descendent de catalans. L’illa d’Alborán, finalment, forma part del terme municipal d’Almeria, de la qual dista 85 km enfront dels 55 de la costa del Marroc. Aquests indrets no surten esmentats a la Constitució espanyola, com tampoc no hi surten Catalunya, ni el País Valencià ni les Illes Balears en conjunt.
Entre 1912 i 1956, va existir el Protectorat espanyol del Marroc com a règim jurídic i polític mitjançant el qual Espanya administrava un territori del nord de l'Àfrica, fins a la independència del país, amb ciutats com Tetuan, Larraix, Xauen, Arcila i Nador. En canvi, Tànger tenia un estatus internacional, al marge. El Marroc s’independitzà de França el 2 de març de 1956, l’altre Protectorat, i d’Espanya el 7 d’abril. Des del 1666 hi regna la dinastia alauita, que, de bon començament, destacà pels seus embolics de negocis i per la repressió, com saben bé alguns dirigents socialistes espanyols en el primer cas i el líder anticolonial opositor Ben Barka pel segon, com tants altres que sobreviuen a les presons marroquines. La figura del rei, amb el ridícul acatament formal habitual, és objecte d’una adulació de factura medieval i d’una impunitat total.
La Guinea Equatorial és l’únic territori africà on el castellà és llengua oficial. Portugal en bescanvià aquest indret amb Espanya per uns territoris al sud del Brasil, el 1778. El 1959 es forma la Regió Equatorial Espanyola, amb les dues províncies de Fernando Poo i Río Muni, nacionalitat espanyola i procuradors a les corts franquistes. S’independitzà d’Espanya el 12 d’octubre de 1968 i alguns franquistes hi feren grans fortunes. Acostumada a la història que havia vist, sempre ha viscut en dictadura. Primer amb Francisco Macías Nguema, afusellat pel seu nebot, Fernando Obiang Nguema, el dictador més antic del món, actual president, amb el seu fill Teodorín com a vicepresident que, normalment, resideix en algun dels seus palaus a París i no al seu país, com també fa Mohamed VI.
Finalment, el Sàhara Occidental és un territori de l'Àfrica del Nord situat a la costa atlàntica, segons l’ONU dels pocs territoris no autònoms pendents de descolonitzar al món. Espanyol entre 1884 i 1976, el 1953 fou declarat província, i Espanya l’abandonà de la forma més vergonyosa, covarda i denigrant, atemorida després de la Marxa Verda promoguda pel rei Hassan II, el 1975. El Front Polisario proclamà la independència de la República Àrab Sahraui Democràtica el febrer de 1976 i, de llavors ençà, la seva població es troba ocupada pel Marroc, malvivint als campaments de refugiats algerians de Tinduf i només controlen una franja interior coneguda com a “territori alliberat”. El canvi de posició espanyol favorable a l’autonomia dins del Marroc, en lloc del respecte tradicional a l’autodeterminació del Sàhara, ha facilitat tot de negocis privilegiats per a una colla de dirigents històrics del PSOE. La història d’Espanya a l’Àfrica és una herència escandalosa de repressió, corrupció i incultura.