No hi ha hagut discrepància en el Consell de Garanties Estatutàries pel que fa a la proposició de llei del Parlament de Catalunya sobre mesures en matèria d’habitatge. Per unanimitat s’ha dit que té defectes de contingut en matèria de drets, en concret en relació amb la propietat privada, i de caràcter competencial pel que fa a la relació amb l’aparell central de l’estat i les seves atribucions constitucionals, perquè les bases de les relacions contractuals han de ser comunes per al conjunt de l’Estat. Però la que resulta més cridanera és la crítica que es fa al fet d’haver optat per un procediment legislatiu de tramitació única, el que furta al Parlament bona part de la seva tan malmesa i principal funció, i perquè ha obviat un actor fonamental en matèria d’habitatge com són els Ajuntaments, als quals no s’ha tingut en compte durant la tramitació del text.

Per als juristes que intentessin deixar de banda la seva ideologia i voluntat política a l’hora de treballar la norma des dels paràmetres constitucionals i estatutaris, el resultat d’aquesta consulta, plantejada per Junts i PP, estava força clar. Més enllà del repartiment de competències on sempre hi ha hagut estira-i-arronsa entre centre i perifèria en l’Estat autonòmic, era evident que la funció social de la propietat privada, que segons l’article 33 del text constitucional, limita el seu contingut essencial, no podia arribar al punt d’excloure per llei eventuals compradors d’habitatges per la seva situació patrimonial prèvia. Hi ha moltes altres limitacions ja existents aquí i arreu per intentar controlar l’especulació, però aquesta ultrapassava els límits del que un sistema econòmic de mercat com el nostre pot admetre.

Tanmateix, quedava per veure com reaccionarien els membres del Consell, el qual dictamen, per cert, no és jurídicament vinculant, però és evident que forçarà políticament els partits que han fet la proposta a reconsiderar-la profundament. La unanimitat és, però, la gran notícia. Perquè a la vista de les dissensions que s’han produït sovint tant dins del Consell General del Poder Judicial com del Tribunal Constitucional en raó d’una adscripció partidista dels seus membres que tan poc marge està deixant els consensos, i tenint en compte que també és partidista la conformació del Consell de Garanties Estatutàries, que hagi decidit per unanimitat diu molt, no sols dels seus membres, sinó també de la seva capacitat per deslliurar-se d’una adscripció política que a priori provoqués dissensos en el parer final.

Sí, vull pensar això i no que entre els partits que han presentat la proposició de llei hi ha també, com ja ens tenen acostumats, persones i personatges, i que en realitat no volen que aquest text surti aprovat com ara està redactat. De tant en tant no puc deixar de recordar la diputada de la CUP ja incorporada al negoci immobiliari, una empresa que, si el text s’aprovés, hauria de fer per poder comprar més pisos, una enginyeria financera que tant s’ha criticat des de la seva i altres limítrofes. I és que això de tenir propietats immobles resulta més transversal a les ideologies del que alguns estan disposats a admetre. No hi pensem, però, i celebrem la unanimitat del Consell de Garanties Estatutàries.