Els greus incidents de Ceuta, amb la lamentable pèrdua de vides humanes, han provocat relats interessats i contradictoris. Molts d’ells tenen la cua de palla, flaquegen i menteixen. O dit d’una altra evangèlica manera: veuen la palla en l’ull de l’enemic tradicional i no veuen la biga en el propi. Així que, caldria intentar observar algunes cares del prisma complex d’una realitat que, més enllà dels fets conjunturals, té dimensions estructurals i històriques, com quasi totes.

La geografia humana com a condició

Els científics Pierre Vilar i Pierre Deffontaines, amb una nodrida escola catalana d’historiadors i geògrafs humans, ja van subratllar el pes de la geografia en la configuració de les societats. L’estudi sobre “La Méditerranée catalane”, publicada el 1975, per Deffontaines, podria tenir com a mirall els que s’han publicat sobre la Mediterrània amaziga. La Geografia nord-africana indica que l’estret entre Tunis i Sicília és de 160 km.  Ciutat de Palma es troba a  317 km d’Alger i a 206 de Barcelona, a mig camí. Cartagena és a 214 km d’Orà, Melilla a 176 d’Almeria. L’estret de Gibraltar té 14 km, i a l’Atlàntic, Fuerteventura dista 100 km del Marroc. No és estrany que amb aquestes ridícules distàncies, el mar no sempre hagi exercit de frontera, com tampoc ho fan els Pirineus, sinó com a àrea de contacte pacífic o bèl·lic entre poblacions molts cops emparentades al llarg del temps.

Pel que fa al poblament, el Nord d’Àfrica té una singularitat destacable. Es podria considerar que la població amaziga hi té una continuïtat superior als 3.000 anys, amb tribus i dialectes diferenciats i evolucionats. Un cas similar a l’Europa mediterrània només seria el dels grecs i els albanesos, antics il·liris. La resta de pobles van ser colonitzats i aculturitzats en diverses llengües al llarg d’aquests tres mil anys.

La història llunyana encara marca

Sobre aquests condicionants geogràfics i poblacionals s’hi han afegit dinàmiques històriques de caràcter militar i polític que poden haver contribuït a moviments migratoris i canvis etnolingüístics en algunes àrees. Sol ser una constant que els territoris abocats al mar rebin les influències comercials, culturals i militars més de pressa. Les ciutats marítimes amb població autòctona són fàcilment assimilades, o bé els nous conqueridors esdevenen fundadors de noves ciutats i colònies que ja neixen sota l’empremta de la nova llengua, cultura o religió dominant.

En aquest Nord d’Àfrica, sobre la base amaziga s’hi superposà la fenícia i la cartaginesa en el primer mil·lenni abans de la nostra era. Al final d’aquest, i fins a l’ocupació àrab-islàmica del 700, se succeïren romans pagans, romans cristians (170 seus episcopals en l’àrea), cent anys de vàndals (432-534)  i els romano-bizantins fins al 700. Llavors vingué l’entrada de les tropes omeies amb l’arabització del litoral i les elits urbanes i la islamització forçosa o induïda.

Les províncies romanes de la Mauritània Tingitana (Marroc), Mauritània Cesariense (Algèria), Numídia (est d’Algèria i Tunis) i Àfrica i Cirenaica (Líbia) romanitzaren més o menys eficaçment els litorals del contínuum amazic. Aquest contínuum no romanitzat ni arabitzat (només islamitzat de forma sui generis) encara es pot resseguir avui a l’interior i a les muntanyes del Marroc, Algèria, Tunis i Líbia; i  des de l’oasi egipci de Siwa fins als confins dels estats sahelians de Mali, Níger i Burkina Faso, amb els tuaregs com a principals protagonistes.

En aquests moments de conflicte internacional, amb el detonant ceutí, on tothom desempolsa arguments historicistes per justificar les sobiranies, és bo recordar que si seguíssim la terminologia que es fa servir internacionalment, els amazics són els únics pobles originaris de tots aquests territoris. L’arabització i la islamització ràpida de les colònies romanitzades, i la progressiva dels territoris no romanitzats, sempre va anar precedida de la victòria militar i de les condicions discriminatòries en relació amb els infidels.

La conversió a l’Islam de les elits amazics i l’existència de tribus jueves berbers expliquen que fossin els principals protagonistes de la conquesta i conversió islàmica de la població romanitzada de la península Ibèrica, a partir del segle VIII, no gaire contenta amb el comportament de les elits visigòtiques. Llavors, en paral·lel al Califat Omeia peninsular amb elits iemenites, sirianes i amazics, a l’actual Marroc, els àrabs Idríssides, fundaren la primera dinastia (s. X). Després seguiren diversos imperis amazics: almoràvits (s. XI-XII), almohades (s. XIII), benimerins que podien arribar a controlar des d’Alger a Canàries i des del Senegal a al-Àndalus peninsular.

Des de l’alta edat mitjana fins al segle XV hi hagué una pugna dels regnes magrebins amb els regnes europeus per dominar el comerç, el corsarisme i el tràfic compartit d’esclaus eslaus i subsaharians. Aquesta realitat anava acompanyada d’intercanvis i influències culturals per circuits per on es desplaçaven coneixements orientals: perses, sirians, jueus, grecobizantins, tardoromans o visigòtics. La cultura refinada convivia a les corts respectives amb el rigorisme religiós i la violència senyorial i tribal que usava el poder militar per controlar territori.

El xoc entre els otomans i els Àustries

La presència magrebina a les illes i penínsules mediterrànies europees fou seguida, a principis del segle XVI, d’una contraofensiva per a controlar places militars i comercials al nord d’Àfrica. Ceuta per Portugal, Melilla per Castella; i Orà, Mazalquivir i Bugia pel rei Ferran de Catalunya-Aragó. Aquesta penetració militar dels regnes i aliats cristians es va justificar per la ràpida expansió de l’Imperi Otomà tant pels Balcans com pel nord d’Àfrica.

En aquest sentit, cal saber que, abans de la mítica batalla de Lepant (1571) contra els turcs, present en peces simbòliques i originals a la catedral de Barcelona i a les Drassanes, fou la dinastia Saadí (prèvia a l’alauita) del Marroc, la que aturà l’expansió otomana el 1558, amb la complicitat dels regnes de Castella i Aragó. Paradoxalment, seguint la tradició europea de fer-se la traveta, el rei Sebastià de Portugal va emprendre una croada contra el soldà marroquí per estendre els seus dominis atlàntics. La Batalla d'Alcazarquivir, (1578) comportà 12.000 presoners i 10.000 morts portuguesos, entre ells el rei Sebastià que, sense successió, permeté l’annexió de Portugal a Castella.

Ceuta espanyola o colònia?

Quan aquests dies la febre històrica es llença d’una banda a l’altra del conflicte ceutí, cal precisar que Ceuta i Melilla no eren espanyoles perquè Espanya no va existir formalment fins al nomenament d’Amadeu de Savoia com a Rei d’Espanya, de la mateixa manera que es pot dir que el Marroc modern neix amb la descolonització del segle XX. Que Ceuta i Melilla no són colònies és cert, en el sentit que d’allà, Castella i Espanya després, només n’han buscat el control militar. Per això se’n van anomenar Presidios fins al segle XX, després Plazas i, finalment, ciutats espanyoles, fins a constituir-se en ciutats autònomes. Fins al 1986, només eren espanyols a les dues places, els residents d’ascendència espanyola. L’entrada a la UE va obligar Espanya a reconèixer el DNI a la població magrebina que vivia en els emplaçaments.

Una altra contradicció en el discurs espanyolista és que Ceuta i Melilla han estat diferents de les altres “colònies”. No és veritat. La Constitució de Cadis de 1812 considera l’Espanya continental i la d’ultramar al mateix nivell. Però, totes aquestes províncies espanyoles d’ultramar es van independitzar, les darreres el 1898, amb lideratges criolls, d’elits amb ADN castellà. Les tardanes colònies africanes fruit del repartiment del continent a finals del segle XIX, Franco les va convertir en províncies espanyoles per evitar la descolonització. Fou el cas de Guinea Equatorial i el del Sàhara Occidental. I no per aquest truc legal van quedar fora del potencial procés descolonitzador.

Sàhara o Mauritània?

Més contradiccions. És evident que la base originària de la població, des del Senegal a Ceuta, era amazic. Però una conquesta progressiva cap a occident per part de les tribus beduïnes arabitzades de Líbia comportà, a finals del segle XVII en la Guerra de Char Bouba, la victòria dels àrabs sobre els berbers sanhadja, imposant el domini polític i la llengua, el dialecte hasania, que avui es parla a Mauritània, sud del Marroc i Sàhara, trencant la continuïtat amb el poble amazic tuareg que continua en les zones intersticials d’Algèria, Mali i Níger.

O sigui que, quan França i Espanya dissenyen amb compàs i regla la divisió colonial, no ho fan respectant una realitat etnolingüística que, en tot cas, correspondria a una única gran Mauritània, sinó que la parteixen per la meitat. Que sobre aquestes fronteres fictícies que van travessar tot Àfrica i Orient Mitjà en l’etapa de colonialisme, l’ONU decidís proclamar el dret d’autodeterminació és una dada. Que Espanya no va voler aplicar-lo per interessos econòmics és una altra dada. Que la divisió Sàhara/ Mauritània és artificial, també. I finalment, una pinzellada de la composició ètnico-lingüística del món maurità: a la cúspide del poder, els magrebins blancs, darrere els magrebins negres, a sota els descendents d’esclaus subsaharians, i finalment els pobles negres fronterers.

Guerres colonials, esclavisme i cop d'estat

Més dades. El 1792, el Borbó Carles IV va decidir abandonar les places d’Orà i Mazalquivir cedint-les al governador otomà d’Alger. A tots els turbo-patriotes espanyols se’ls pot fer reflexionar que sense la fallida borbònica, fent ficció, avui podrien estar reclamant aquestes dues places com a espanyoles de tota la vida. Quaranta anys més tard (1830), el colonialisme francès entrava a Algèria, superant la desídia espanyola i substituint l’imperialisme otomà al nord d’Àfrica. El 1859, quan les tropes espanyoles, sota el relat civilitzatori de l’imperialisme europeu, ataquen el Rif, els voluntaris catalans amb el general Prim hi participen. Al cap de mig segle, l’opinió catalana es capgira majoritàriament contrària a la intervenció africana: Setmana Tràgica, aliança entre republicans catalans i rifenys (Francesc Macià i Abd-el Krim).

Altres paradoxes. Quan la Gran Bretanya encapçala l’abolició de l’esclavisme el segle XIX, és el moment de màxima expansió colonial. Espanya, que va tard en les dues qüestions, es troba en el protectorat africà la continuïtat de l’esclavisme negre, practicat per les elits àrabs i berbers des de l’edat mitjana amb nombres similars o superiors als tràfics europeus (un mínim d’entre 10 i 18 milions de persones a les rutes transsaharianes i oriental). Davant d’aquesta pràctica, persistent en ple segle XX, les autoritats militars espanyoles, com consta per escrit, miren cap a l’altra banda dient que són costums locals.

I més paradoxes. El general Yagüe, militar africanista com Franco, al front de la Legió i dels regulars, va ascendir en la Guerra del Rif (1921-1926) on va practicar, per primer cop, l’ús de gas tòxic mostassa contra les poblacions civils de les cabiles amazics amb milers de morts. Sobre aquell RIF devastat, l’africanisme va fitxar mercenaris per utilitzar-los contra la revolta d’Astúries del 1934 i en la guerra del 36 amb l’episodi genocida de Badajoz on va afusellar entre 3000 i 4000 persones a la plaça de braus. La tropa de 80.000 soldats africans fou usada per Franco com a força de xoc contra els republicans. Llicenciada la tropa l’any 1939, Franco es reservà els pretorians per a la seva Guàrdia mora fins al 1956, potser perquè no es fiava dels seus.