Avui al poble hi ha cine d’estiu. La pel·lícula no sembla gran cosa, però ens tornarem a asseure tots junts sota les estrelles, en un clima de secreta joia, bressolats pel raucar de les granotes i respirant aquell aire de calma i herba seca que desprenen les vacances al camp. Necessitem veure’ns les cares i somriure’ns, però el que més necessitem és repetir una vegada i una altra els vells rituals. Per això, quan torna el cinema d’estiu, un té la confortable sensació que les coses continuen al seu lloc.
Lee aquí el artículo de Jonathan Martínez en castellano.
Recordo amb nitidesa les pel·lícules que he vist a l’aire lliure. Fa molts anys, en un pati industrial de la ciutat de Łódź, vaig tenir l'oportunitatd’assistir a una projecció de La quimera de l’or, de Charles Chaplin. Una pel·lícula sense diàlegs en un sorollós cinema d’estiu és com un viatge en el temps, perquè el cinema mut se solia assaborir així, al costat d’una comunitat esvalotada i en una atmosfera indòmita de circ ambulant. Els personatges s’expressaven amb gestos, de manera que corresponia a l’espectador posar paraules a la imatge. El públic reia, cridava i omplia l’aire amb els seus comentaris de diversió o d’estupor.
"El cinema sonor va inventar el silenci", va dir Robert Bresson. D’una banda, el silenci dels personatges va adquirir un valor expressiu més gran en contrast amb els diàlegs. De l’altra, el públic es va acostumar a callar per poder escoltar les pel·lícules. Víctor Erice atribuïa l’auge del cinema sonor, entre altres coses, a les necessitats propagandístiques dels líders polítics dels anys trenta. Quan Leni Riefenstahl va presentar El triomf de la voluntat, el públic alemany va callar perquè pogués parlar Adolf Hitler.
El figuerenc Jaume Miravitlles representa com ningú aquesta transició del silenci a la paraula política. El 1929, per obra i gràcia de Luis Buñuel, va aparèixer al costat de Salvador Dalí a Un gos andalús, tots dos vestits de germans maristes. Després de la revolta militar de 1936, Miravitlles va promoure el rodatge de documentals antifeixistes al servei del Comissariat de Propaganda. Sota el seu mandat, per exemple, Laya Films va produir L’enterrament de Durruti. A diferència de Dalí, rendit admirador del franquisme, Buñuel i Miravitlles es van haver de resignar a l’exili.
El 15 d’octubre de 1940, les cartelleres de Barcelona oferien pel·lícules de George Cukor, Frank Capra i John Ford. Aquell mateix matí, al fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, un escamot d’afusellament havia assassinat el president Lluís Companys. Molts anys després, el lloc del crim es va convertir en un cinema d’estiu. Nathalie Modigliani, Mireia Manén i Guillem Galera van voler imitar les nits de La Villette de París i van començar la seva aventura barcelonina amb una projecció d’Amélie. Des d’aleshores i cada estiu, la ciutat s’asseu davant de la pantalla a la fresca de les estrelles. A recer dels altres.