Hi ha decisions que poden servir per salvar una alcaldia i, alhora, fer perdre un país. La possibilitat que Junts normalitzi acords amb Aliança Catalana s’ha volgut presentar com un debat tàctic: parlar amb tothom, no regalar governs, aprofitar majories possibles. Però no és un debat municipal ni aritmètic. És una decisió estratègica sobre quin país volem construir i sobre si l’independentisme encara aspira a representar tota la societat catalana.

Quan David Madí defensa que es pot “avançar” amb Aliança Catalana, la pregunta inevitable és: avançar cap a on? Es pot conservar una alcaldia, aprovar un pressupost o sumar una majoria puntual. Però si el preu és legitimar la divisió dels catalans segons el seu origen, convertir la immigració en el boc expiatori de tots els problemes i abandonar la idea d’un sol poble, això no és avançar. És empetitir el país.

El que passa a Catalunya forma part d’una dretanització general de la política europea. Avui, el 23% dels europeus vota forces d’extrema dreta, davant del 7% de l’any 2006. Davant d’aquest creixement, moltes dretes tradicionals han seguit el mateix camí: primer n’han copiat el llenguatge; després, les propostes; finalment, hi han pactat. Ho han fet pensant que recuperarien els electors que fugien cap a la dreta radical. Però la realitat és tossuda i mostra que assumir les seves posicions no redueix el suport a l’extrema dreta i sovint facilita que més votants acabin escollint l’original.

Itàlia n’és un exemple clar. Berlusconi va normalitzar la dreta postfeixista pensant que la podria controlar. Tres dècades després, Fratelli d’Italia dirigeix el bloc conservador i Giorgia Meloni presideix el govern. A Àustria, la dreta tradicional va pactar amb l’FPÖ. Després d’un retrocés electoral, l’extrema dreta va tornar el 2024 amb el millor resultat de la seva història i va superar el partit conservador. Als Països Baixos, la dreta liberal va deixar d’excloure una entesa amb Geert Wilders. El resultat va ser que el PVV es va convertir en primera força, mentre la dreta tradicional retrocedia. Wilders va perdre vots després d’una experiència de govern caòtica, però l’extrema dreta va mantenir una presència decisiva.

Aquesta és la trampa: l’extrema dreta no necessita guanyar sempre les eleccions. Sovint en té prou aconseguint que la resta parli dels seus temes, adopti els seus marcs i governi dins dels límits que ella ha fixat. Pot perdre vots i, alhora, guanyar el debat. A Catalunya, el dany és més profund. En un Estat consolidat, la dretanització deteriora la democràcia i les polítiques públiques. A Catalunya, a més, pot destruir les condicions necessàries per construir una majoria nacional.

L’independentisme només ha estat fort quan s’ha presentat com un projecte de llibertat per a tota la societat catalana. La independència no és una suma de sigles ni una majoria parlamentària improvisada, és una majoria social que es reconeix com a poble i vol decidir democràticament el seu futur.

Per això Aliança Catalana resta força al moviment independentista. Pot sumar diputats que es proclamen independentistes, però exclou persones de la comunitat nacional, trenca la cohesió social i allunya sectors democràtics i progressistes imprescindibles per construir una majoria. Una majoria nacional que necessita dividir la nació és una contradicció.

La democràcia tampoc és simplement un tercer eix al costat del social i el nacional. És el terra sobre el qual podem discrepar. Determina quines aliances són compatibles amb la igualtat, els drets humans i el reconeixement de tots els ciutadans com a membres d’una mateixa comunitat política. No tot allò que es proclama independentista fa avançar la llibertat nacional. Es pot defensar una bandera i, al mateix temps, destruir el poble que li dona sentit.

Si l’independentisme queda atrapat entre la radicalització identitària i els pactes amb l’extrema dreta, el PSC podrà presentar l’autonomia com l’únic espai de normalitat possible. El perill és que l’eix nacional deixi de ser operatiu durant molts anys.

L’eix nacional no ha desaparegut. Allò que ha canviat és que ja no es pot sostenir només amb apel·lacions emocionals al passat ni amb la repetició de les fórmules del procés. S’ha de reconstruir a partir de les preocupacions concretes de la societat. L’habitatge també és una qüestió nacional: qui té els recursos per garantir-lo? Rodalies és una qüestió nacional: qui decideix, qui inverteix i qui respon? També ho són l’escola, la llengua, els salaris, la sanitat o l’energia. L’eix social i el nacional no competeixen. S’uneixen en una pregunta: qui decideix, amb quins recursos i al servei de quin país?

La resposta d’Esquerra és clara: cal construir una alternativa política, emocional i nacional. Això no va només de denunciar Junts i Aliança Catalana. Tampoc n’hi ha prou amb aixecar un cordó sanitari, encara que sigui imprescindible deixar clar que l’extrema dreta no determinarà governs, pressupostos ni polítiques públiques amb els vots d’Esquerra.

Cal parlar dels problemes sense assumir el relat de l’extrema dreta. No podem negar les dificultats de convivència, seguretat, immigració o pressió sobre els serveis públics. Però reconèixer els problemes no obliga a buscar culpables. Es poden defensar drets i deures, ordre democràtic, integració, llengua compartida i serveis públics forts sense dividir la societat segons l’origen.

Cal recuperar la iniciativa. Si tota la política gira al voltant del que diu l’extrema dreta, d’aquí i d’allà, encara que sigui per contestar-la, ja haurà guanyat. Esquerra ha de marcar l’agenda parlant d’habitatge, salaris, escola, llengua, indústria, seguretat i futur.

I cal actualitzar la idea d’un sol poble. No com una consigna nostàlgica, sinó com un projecte exigent de construcció nacional: drets i deures compartits, coneixement del català, respecte a les normes comunes, participació social i voluntat de formar part del país.

El PSC ofereix gestió sense sobirania. Junts corre el risc d’oferir nació sense cohesió. Esquerra ha d’oferir les dues coses: un país sencer i el poder necessari per governar-lo.

Defensar un sol poble no és una renúncia nacional. És la condició d’un projecte nacional guanyador. Catalunya no avançarà de bracet d’Aliança, sinó quan democràcia, justícia social i llibertat nacional tornin a caminar juntes. Perquè no hi haurà independència contra una part de Catalunya. Només hi haurà independència amb tot el país.