El PSC té tot el que volia el 2017: Catalunya no s’ha separat d’Espanya, i el partit mana a totes les institucions. Eren les dues coses que havien de passar per tornar al camí del creixement, la prosperitat, la pau social i el bon funcionament dels serveis públics, deixant enrere la incertesa, la divisió interna, la paràlisi econòmica i el desgovern provocat per la quimera independentista. Per sortir de l’atzucac, calia centrar-se en els problemes reals de la Catalunya real i recuperar la sintonia amb el govern d’Espanya. Els irresponsables havien de deixar de governar, i els adults havien de tornar a prendre el control total de la situació. PSC, Foment, CCOO i UGT, la Caixa, La Vanguardia i el Periódico. Els actors de sempre menys Convergència, caiguda en combat contra ella mateixa, per superar la febrada adolescent del procés.

I és cert que han recuperat el control del vaixell. Ara mateix, tothom que pren decisions a Catalunya ho fa en clau de règim del 78. Però la promesa dels vells capitans retornats no s’està complint i els malestars no remeten: els serveis públics estan més desbordats ara que no fa deu anys, la llengua retrocedeix, els trens no funcionen, els salaris perden poder adquisitiu, i la gent no es pot permetre comprar o llogar un pis. Desapareguda la polseguera del procés, s’ha tornat a fer visible la crua realitat d’una Catalunya inviable, atrapada per la combinació letal de dèficit fiscal, manca de sobirania política, explosió demogràfica i elits immobilistes.

Estirant la metàfora, els vells capitans han recuperat el control del vaixell, sí, però l’embarcació està avariada i l’únic que fa és donar voltes en cercle sobre ella mateixa. El procés no va ser un caprici irresponsable, ni una suggestió col·lectiva, ni un invent de Convergència per tapar les retallades, ni cap de les caricatures que se n’han volgut fer. Va ser la resposta-proposta radical de mig país als problemes greus del país sencer. Una resposta-proposta rupturista que va ser víctima de la pròpia inconsistència i ingenuïtat, en especial amb relació a quina seria la resposta de l’statu quo. Però hi va haver procés perquè les costures del país petaven, i deu anys després, sota el comandament del bloc de la pacificació, encara peten més. Les condicions objectives són les que eren, corregides i augmentades: simplement, una Catalunya de vuit milions pròspera és inviable sense sobirania.

És només qüestió de temps que la inviabilitat del país torni a provocar un terratrèmol com el de 2017. Amb nous protagonistes, nous relats i noves formes organitzatives, però amb el mateix teló de fons, perquè els problemes reals de la Catalunya real no caben en el vestit autonòmic. Serà per l’escola, per la sanitat, pels lloguers, pels trens, per la llengua, per un govern PP-VOX, o per tot alhora, però això farà un pet com un aglà.