No negarem que, cada nova enquesta electoral que es publica és un cop dur per a totes les que considerem que Aliança Catalana és tot allò que no fa cap bé al nostre país. Si a Catalunya el procés independentista, les vagues feministes o altres lluites socials havien mantingut a ratlla les forces reaccionàries, ara sí que podem afirmar que l’onada que sacseja el món i que ha sacsejat els Països Catalans en forma d’espanyolisme i xovinisme francès ha arribat també al catalanisme. Ho fa amb la mateixa recepta que Vox a l’estat espanyol o Trump als EUA: racisme de manual, fractura de la societat, atacs a la classe treballadora i una crida a uns valors occidentals que no és més que la voluntat casposa de  tornar enrere i acabar tot d’una amb els avenços socials que s’han aconseguit gràcies a la lluita incansable de les persones que han treballat per la construcció d’un món més just. 

Més enllà de caure de cap al mar del pessimisme al qual sembla que ens aboca tot plegat, la nostra tasca és capgirar aquest sentit comú reaccionari que ens volen imposar i, sobretot, pensar i actuar per guanyar aquesta batalla; una batalla que ja hem vençut molts cops al llarg de la nostra història. 

D’entrada, cal fugir de l’estat d’ànim al qual ens poden portar les enquestes electorals. D’una banda, perquè en moltes ocasions aquestes no acaben sent una fotografia real quan veiem els resultats electorals; alguns exemples d’això han estat l’RN a l’estat francès i l’AFD a Alemanya. D’altra banda, perquè tot i la important irrupció electoral que donen les enquestes a AC, als Països Catalans hi continua havent una clara majoria antifeixista que s’oposa a les idees reaccionàries de la nova extrema dreta. 

Per entendre bé la situació, cal tenir en compte que el perill va més enllà de la irrupció d’aquestes forces d’extrema dreta i va més enllà dels resultats electorals en moments puntuals. Ja sabem que, de la mateixa que arriben amb força, poden desaparèixer. El cas més recent a Catalunya el tenim amb Ciutadans, un partit que en 4 anys va passar de guanyar unes eleccions autonòmiques i tenir la clau del Govern a l’estat espanyol a desaparèixer. No és gens estrany pensar que amb AC pot passar exactament el mateix. 

Tanmateix, hem de recordar que Ciutadans va ser un moviment exitós: va aparèixer, va complir la seva funció i va tornar a cedir el protagonisme als partits tradicionals amb la feina ja feta. El seu objectiu no era altre que boicotejar el procés popular i democràtic que es vivia a Catalunya al voltant del procés, capgirant el relat cap a un enfrontament identitari entre catalans i espanyols, que mai s’havia trobat en les coordenades de disputa de l’independentisme català. El que era un conflicte amb l’Estat, del poble català en la seva diversitat d’orígens, per poder decidir sobre el seu futur, es va voler convertir en un debat sobre el clima irrespirable als sopars de Nadal a les cases catalanes per la persecució dels no independentistes al Principat. El punt àlgid d’aquest relat va ser l’absurda idea de Tabàrnia. En tot cas, el seu rol ja es va complir, i el PSC en recull els fruits en forma de negació del conflicte amb l’Estat. Ara és Junts qui sembla que es descompon per la irrupció d’Aliança Catalana, però no serà d’estranyar que siguin ells mateixos els que sortiran reforçats a la llarga d’aquesta situació, una situació que ben segur aprofitaran per dretanitzar més la seva formació.

El repte al que ens enfrontem des de l’esquerra rupturista és com a mínim doble: cal entendre què ens ha portat a aquesta situació i, encara més important, cal veure com disputem la batalla per donar-li la volta. 

Per Aliança Catalana la catalanitat és una identitat excloent, basada en una mena de romanticisme caspós d’uns temps millors, on Catalunya era una mena de territori de seny i ordre on tots érem catòlics, anàvem a missa els diumenges i teníem 6 fills. Una història inventada per fer valdre uns suposats valors occidentals que amaguen el més fosc de l’ésser humà; si per Orriols els valors occidentals són allò que defensa Trump, ja ens podem preparar per a la depravació absoluta. La internacional reaccionària no està portant més que guerra, pobresa, soledat i tristesa. La internacional reaccionària amb la qual s’identifica Aliança Catalana és, per davant de tot, un atac a la vida.

Tot això té poc a veure amb la història de la nostra terra: una terra de revoltes, de soroll i d’acollida, una terra que històricament ha rebut moviments migratoris i n’ha sabut fer un sol poble, gràcies a un teixit associatiu que al llarg de la història s’ha plantat davant del xovinisme de la dreta carrinclona.

Amb tot això podem dir sense d'equivocar-nos que Aliança Catalana és la principal amenaça contra el projecte independentista, una proposta que no està feta per a la majoria treballadora del país i que vol convertir l’independentisme en un objecte de museu a preservar tancat en una vitrina perquè res no canviï. Però els objectes de museu no canvien la realitat. Si no lluitem per un independentisme vinculat a les millores socials per a les treballadores, no tindrem mai el suport de qui pot realment imposar la independència. Si no sabem incorporar a la classe treballadora migrada o racialitzada al projecte independentista, no tindrem la majoria social necessària ni el nostre projecte no tindrà sentit. No volem un independentisme de vitrina per observar la realitat, en volem un que sigui un martell per transformar-la.

Des de l’Esquerra Independentista tenim clar que la identitat del nostre poble es construeix des de la diversitat d’orígens que tenen les persones que viuen a la nostra terra, i que això, lluny de ser un problema, esdevé un repte que cal afrontar amb tot l’entusiasme. Cal treballar per fer de la catalanitat una proposta generosa, on el poble treballador català trobi l’espai que ens ha de permetre avançar per la nostra emancipació. Una catalanitat vinculada als trets culturals de la nostra terra, a la nostra llengua i a les lluites socials que fan avançar a la nostra societat, una catalanitat que abraça i que empeny, una catalanitat construïda amb els diferents orígens però amb un objectiu comú: l'alliberament nacional, de classe i de gènere. Una catalanitat de ruptura per construir de nou. 

No serà suficient si només les persones més convençudes tenim clar això, l’antifeixisme ha de picar pedra, ha de sortir de la zona de confort clàssica de l’esquerra anticapitalista i entrar en diàleg amb la nostra societat, parlar amb entitats de veïnes, caus i esplais, entitats de cultura popular i tota mena de col·lectius que formen part de la tradició comunitària als Països Catalans. Parlar i convèncer que davant la proposta de l’extrema dreta catalana, només amb una proposta que hi xoqui de front i que els deixi al marge, podrem avançar com a poble. 

Cal també prendre el carrer i fer estirar el fil roig del "No Passaran". Històricament, l’Esquerra Independentista i el moviment popular dels Països Catalans s’han mobilitzat i han plantat cara al feixisme al carrer. Portem dècades demostrant la nostra capacitat organitzativa quan es tracta de plantar cara a l’extrema dreta, i ara això és més important que mai, perquè no en podem normalitzar la seva presència. El proper 10 de setembre tenim una oportunitat, un moment concret que ha de ser un punt d'inflexió, per demostrar que existeix una majoria antifeixista que no està disposada a cedir ni un pam de terra als racistes que volen fracturar la nostra societat i que neguen tota possibilitat d’emancipació al nostre país i a la nostra gent. 

Ens calen moments de victòries col·lectives, de demostrar que malgrat que sembli que en el moment actual tots els vents bufen a favor de l’extrema dreta, seguim amb capacitat de mobilitzar, de desbordar i de guanyar. Tenim l’oportunitat que el 10 de setembre sigui el nostre Cable Street, un dia històric en la lluita contra l’extrema dreta al nostre país. El pròxim 10S al Fossar de les Moreres tenim una cita per demostrar que ara més que mai, cal unitat antifeixista per una terra de tothom.