No els parlaré de la Lluna ni del Sol. No els parlaré de l’eclipsi. Les emocions existencials o estètiques que cadascú hi pogués sentir no cal que jo els les recordi. Ja se n’han publicat fotografies prou perfectes, descripcions prou exactes i metàfores prou solemnes. Els parlaré de la terra des d’on el vaig veure i viure. Perquè, instants després de l’eclipsi, van tornar la Terra, el Sol i la Lluna d’abans.
El vaig observar des d’un fortí aixecat durant les guerres carlines de finals del segle XIX, a tocar de l’Ebre, allà on lo Riu, com en diuen a les Terres de l’Ebre catalanes, encara és aragonès. El fortí ofereix una visió extraordinària de l’horitzó. Enlairat al capdamunt d’un turó, sembla fet expressament per contemplar-hi l’eclipsi del 12 d’agost de 2026. Però no: no va ser construït per gaudir dels prodigis de l’univers. Va ser construït per vigilar els camins, controlar el riu, distingir l’amic de l’enemic i avisar de l’arribada d’uns altres homes armats. Nosaltres hi vam pujar sense altra munició que les ulleres de cartó i els telèfons mòbils. I amb líquids diversos per confraternitzar amb la temperatura. On abans s’havia esperat una tropa enemiga, nosaltres esperàvem que la Lluna es creués amb el Sol i creés un instant màgic.
Com sol passar-me en aquests casos, m’anaven venint al cap els humans de milers d’anys enrere. Intentava imaginar-los encuriosits davant de fenòmens aparentment incomprensibles. "La curiositat ens ha fet humans", em va comentar un professor de física amb qui compartíem el grup. Sí, la curiositat és una part substancial de la cultura humana. Que es faci fosc de dia encara ens impacta. Imaginin què devia significar aquella foscor fora de lloc milers i milers d’anys enrere. Intento suposar també amb quina emoció viuran els catalans l’eclipsi anunciat per d’aquí a cent cinquanta anys.
En tot cas, passat l’instant màgic, passat el moment històric, després de la felicitat afegida d’haver-lo compartit amb la dona que més sap gaudir dels detalls excepcionals i quotidians de la vida, vaig tornar a mirar a terra. I ves per on: l’eclipsi no havia esborrat el cicle llarg de la història que encara mostren les terres d’aquell racó de l’Ebre. La llum del dia es va resistir a deixar-se engolir per la Lluna, mentre el Sol desapareixia per l’horitzó convertit en una lluna creixent mai vista. Tothom mirava amunt. Però, quan la claror va tornar, el que em va impressionar —i no sé exactament per què— va ser el que tenia als peus: una terra travessada per un riu mandrós; pobles ara mig despoblats; guerres, fronteres, migracions, centrals elèctriques, sequeres i promeses de prosperitat. I també festes majors que la gent es resisteix a deixar morir.
Érem a la Ribera Baixa de l’Ebre, en terres aragoneses, a uns quants quilòmetres de l’entrada del riu a Catalunya. És un tram on l’Ebre sembla perdre la pressa. Romanceja entre Velilla de Ebro, Alforque, Alborge, Cinco Olivas, Sástago, La Zaida, Gelsa i Escatrón. En aquesta comarca no baixa disciplinadament cap al mar: mandreja, dubta, gira, sembla tornar enrere, encercla pobles i s’entreté en meandres tan tancats que, vist des de dalt, sembla que no vulgui abandonar el territori. Entre tots aquests pobles sumen fortins, assuts, molins fariners, sénies per extraure aigua i almàsseres per moldre i premsar les olives i, no cal dir, instruments de bombaments moderns.
Potser jo tampoc no sabia ben bé on érem. Des de Catalunya, aquests pobles acostumen a aparèixer com punts solts en un mapa secundari. Però, quan t’hi mous, trepitges la terra i mires el riu que finalment remata el sud de Catalunya, t’adones que no hi ha mapes secundaris. És cert que hi ha territoris que els poders miren i territoris que deixen fora de camp. Però també hi ha territoris que inventen noves maneres de fer-se presents perquè no volen ser confosos amb el buit.
Aquells pobles formen part de l’Espanya buidada, però no volen ser-ho. Formen part d’una Espanya ignorada, però no volen ser-ho. I no haurien de ser-ho si les inèrcies que construeixen l’Estat no fossin tan extraordinàriament centralistes a l’hora de repartir la riquesa. Tampoc no ho serien si nosaltres, els catalans, sabéssim donar més valor al vincle amb els nostres veïns més immediats. Ens costa entendre que amb Aragó vam compartir segles d’història i que ara compartim més coses de les que suposem, per molt que determinades autoritats ens promoguin com enemics.
La comarca es deixa llegir seguint l’aigua. Velilla és l’entrada antiga. Al costat del poble actual hi ha les restes de la colònia romana de Celsa: carrers, cases, mosaics i fonaments d’una ciutat que mirava el riu quan totes aquestes terres eren romanes. Aquestes terres ja es van buidar una vegada: a Celsa va desaparèixer una ciutat sencera. Les pedres duren més que els censos i, sovint, més que els imperis. Però darrere d’una pedra col·locada d’una determinada manera sempre hi ha una acció humana.
Entremig hi ha el monestir de Nostra Senyora de Rueda. Expliquen que allà l’orde del Cister va aprendre a fer girar plegats l’aigua, la pedra i el temps. En tot cas, és cert que la gran roda hidràulica ofereix una versió terrestre dels moviments del cel. Giren la roda, els meandres i els astres, però cadascun obeeix un temps diferent.
Alguna cosa així explica el vincle entre els humans i la terra. L’eclipsi dura segons; el riu necessita segles per dibuixar una corba; un monestir triga generacions a aixecar-se, arruïnar-se i ser restaurat, ara com a allotjament o escenari de celebracions familiars. Nosaltres, visitants circumstancials, el trobem agradable i còmode. Els habitants dels pobles del voltant es queixen del poc interès de l’Administració aragonesa per donar-li vida. Nosaltres vam anar fins allà per veure com la Lluna tapava el Sol, impulsats per les arrels d’un amic d’aquí originari d’allà.
L’Ebre no és un element del paisatge. N’és l’autor. I això val tant per als aragonesos com per als catalans. Ha excavat els meandres, ha dipositat la terra bona, ha alimentat les hortes, ha mogut molins i turbines, ha separat pobles que es miren des de ribes oposades i després els ha tornat a unir amb barques, ponts i camins. També ha hagut de construir una consciència de rebuig de les aigües brutes, fertilitzants, residus industrials i espècies invasores. La mosca negra ja forma part de la conversa estival. Alguns pobles beuen aigua portada del Pirineu perquè la del gran riu que passa davant de casa no ofereix les garanties desitjables.
Quin gran riu, malgrat tot, l’Ebre. Castigat, aprofitat i regulat, però encara viu. Un riu meridional i europeu que comparteix amb el Rin o el Danubi una història de canalitzacions, contaminació i interessos econòmics, però que en aquest tram conserva una llibertat visible: gira, forma illes, abandona braços, crea arbredes de ribera, i sembla burlar-se de la línia recta. I, quan entra a la terra catalana, avança tranquil però més decidit fins a fer-se delta i Mediterrani.
La Ribera Baixa de l’Ebre aragonès pot semblar seca fins a l’extenuació. Però la terra no és uniformement erma. Al costat de l’Ebre, les terrasses al·luvials sostenen una cinta estreta i fèrtil: camps d’alfals i blat de moro, cereals de regadiu, fruiters, hortalisses i petits horts familiars. És una fertilitat construïda durant segles. A prop de l’aigua, el verd pot ser intens i ordenat.
N’hi ha prou, però, d’allunyar-se uns centenars de metres del riu perquè el paisatge canviï de llengua. L’horta s’acaba i comencen els secans: ordi i blat, ametllers i oliveres que aprenen a viure amb molt poca pluja. Després venen el guix, el matollar, la pedra clara i les extensions d’estepa. Als plans de Sástago apareixen les salades, depressions on la sal aflora a la superfície i la terra adquireix un color blanquinós, gairebé lunar.
No és un desert, encara que de vegades ho sembli. És una estepa semiàrida, fràgil i biològicament singular. La paraula buit enganya quan s’aplica a la natura: allò que a primera vista sembla no contenir res pot sostenir espècies adaptades a unes condicions extremes. Però la impressió visual és poderosa. A baix, l’horta; una mica més amunt, la terra assedegada. L’Ebre no només travessa la comarca: la fa possible. Sense el riu hi hauria sobretot estepa. Amb el riu hi ha una cinta de vida que ressegueix els meandres.
Potser aquesta és la primera lliçó del territori: l’abundància i l’escassetat poden conviure separades per una séquia. Com l’aigua i la set. Com l’energia que alimenta ciutats senceres i consent la falta d’oportunitats en els pobles on es crea. Com els grans projectes que s’empoten sense miraments els pobles petits. Ens diuen que als pobles hi viu, de manera efectiva, menys de la meitat dels qui hi consten empadronats. Cases tancades, persianes abaixades, carrers on no passa ningú. No diria que siguin pobles morts. La mort és definitiva, i aquests llocs encara tenen escola en algun cas; bar, quan hi ha sort; consultori alguns dies; brigada municipal, tractors, jubilats, famílies que resisteixen i gent que torna. I el més sorprenent: piscines públiques de dimensions generoses que donen vida als qui hi tornen a passar l’estiu.
Escoltem una conversa sobre la festa major. "Som literalment cinquanta habitants; la nostra festa no necessita grandiloqüència. Jocs per als nens, un concurs de truites, sopar de germanor i una traca de tres petards. No ens cal res més", diu una veïna.
A les parets d’algunes cases hi ha fotografies històriques agermanades amb fotografies actuals. Les segones refan les primeres. La criatura més jove de la fotografia vella és ara la persona més gran de la nova. Les imatges fan de cens sentimental. Hi apareixen els qui encara hi viuen, els qui van marxar i els qui només tornen a l’estiu. Avis, fills i nets comparteixen paret encara que ja no comparteixin poble. Durant unes hores, la festa recompon la comunitat que la resta de l’any es troba escampada entre Saragossa, Barcelona, Madrid i tantes altres ciutats. La voluntat intergeneracional expressa reconeixement: hi érem i hi som, encara que ja no hi vivim a la manera d’abans.
Criden l’atenció els rètols de les poblacions col·locats del revés, cap per avall. És una manera elemental i inequívoca de dir al món que alguna cosa no funciona com hauria de funcionar. Una zona així no està simplement buida: ha estat buidada. Ho han fet l’envelliment, la concentració dels serveis, la mecanització del camp, la falta de transport, la desaparició del comerç i unes dinàmiques extractives que els habitants sovint associen, sense gaires circumloquis, amb Madrid. El centre rep; la perifèria veu marxar els joves, l’aigua, l’energia i les possibilitats de futur.
Tanmateix, la indústria no hi ha desaparegut del tot. A La Zaida, una planta química dona feina a més d’un centenar de persones. A Gelsa, la fàbrica de plaques de guix n’ocupa aproximadament un centenar més. Són grans concentracions d’ocupació industrial privada en una comarca on, fora de l’agricultura, els serveis públics, les residències, la construcció i el petit comerç, les alternatives són limitades.
La paradoxa és reveladora. Al costat de pobles molt petits funcionen plantes connectades amb mercats internacionals. Productes químics i plaques de guix viatgen lluny. La comarca no està desconnectada del món: hi està connectada com a lloc de producció i d’extracció. La qüestió és quina part del valor creat hi arrela i quina part se’n va. No és difícil adonar-se dels múltiples fils que relliguen aquesta terra amb Catalunya. Un dels més significatius és fet de coure, aigua i electricitat. Molt abans de les discussions actuals sobre renovables i línies de molt alta tensió, els meandres del riu ja havien estat convertits en una màquina de produir energia.
A començaments del segle XX, inversors i tècnics barcelonins van impulsar la primera central hidroelèctrica, que alimentava la fàbrica de carbur de calci construïda al costat del riu. El paisatge va acollir turbines, túnels, canals i edificis d’una arquitectura industrial que encara conserva ressons del modernisme català. El riu deixava de ser només aigua i es convertia en força motriu.
Els salts posteriors van produir més electricitat de la que podia consumir la indústria local. Una part va alimentar la xarxa aragonesa i una altra va establir connexions amb el sistema català. La famosa Canadenca —decisiva en l’electrificació de Barcelona i també en la història del moviment obrer català— va adquirir electricitat produïda en aquests salts. Dècades després, FECSA compraria el negoci elèctric de l’empresa.
La relació es faria encara més visible riu avall. Els embassaments de Mequinensa i Riba-roja, construïts per ENHER, una empresa amb seu a Barcelona, van ampliar enormement la capacitat hidroelèctrica destinada a sostenir el creixement industrial i urbà català. Mequinensa va perdre la vila vella sota les aigües; Barcelona va rebre electricitat. És una frase massa simple per contenir tota la història, però prou exacta per mostrar-ne els vincles i les asimetries. I, segurament, també els silencis mutus.
Crida l’atenció que davant del monestir de Rueda —l’aigua, la pedra, el claustre, la roda— s’aixequi el paisatge de la central tèrmica. Una forma medieval d’aprofitar l’aigua i una forma industrial de produir energia es miren des de ribes oposades. La tèrmica, inaugurada el 1953 i alimentada durant dècades amb lignits d’Andorra i també de Mequinensa, va arribar a ser una de les més importants de l’Estat. Al seu voltant hi havia ferrocarril, tallers, obrers, fum i la promesa franquista de la industrialització.
Avui el paisatge energètic s’ha tornat a transformar. Sobre els secans ha aparegut un conreu nou. No produeix blat, ordi ni ametlles, sinó electricitat. Als voltants d’aquestes comarques es fan notar els milers d’hectàrees cobertes per plaques fotovoltaiques. Vistes des de la carretera, formen superfícies fosques, geomètriques i gairebé minerals: un segon riu, immòbil, que reflecteix el cel.
També destaquen els aerogeneradors que s’hi aixequen. Alguns ja funcionen; d’altres encara pertanyen al territori dels projectes, les autoritzacions i les línies dibuixades sobre els mapes. En tot cas, anuncien una nova ocupació de l’horitzó. Primer van ser els salts hidroelèctrics de Sástago; després, la tèrmica d’Escatrón; ara, les plaques, els molins de vent i les subestacions a tocar Caspe i Belchite. Canvia la tecnologia, però la comarca continua fent de corredor energètic.
Les renovables aporten rendes als propietaris, ingressos als ajuntaments i molta activitat durant la construcció. També són imprescindibles per abandonar els combustibles fòssils. Però, un cop instal·lades, necessiten relativament poca mà d’obra permanent. Ocupen molt territori sense substituir els llocs de treball que desapareixen. Al costat de pobles que perden habitants creixen instal·lacions capaces de produir electricitat per a centenars de milers de persones que viuen lluny.
No puc deixar de preguntar-me quin pacte s’ha d’establir amb els territoris que produeixen energia. Quina part de la riquesa, de la propietat i de la capacitat de decidir hi queda? El vell paisatge energètic no ha desaparegut; s’ha estès. Al riu domesticat per preses i turbines s’hi han afegit el sol capturat per les plaques i el cerç convertit en moviment elèctric. El riu mandreja. L’electricitat, en canvi, se’n va de pressa.
Catalunya sembla lluny i, en canvi, tot l’apropa. Quina relació mantenen aquestes comarques de la vella Corona amb el vell Principat? La resposta no és senzilla, i justament per això és interessant. Madrid és el centre polític i econòmic de l’Estat, des d’on, per acció o per omissió, es buiden aquests territoris o, més ben dit, s’instrumentalitzen en benefici dels qui viuen i fan negocis a la gran capital. La Saragossa governada pel PP és la gran aliada del centre i fa de Catalunya el gran enemic i del català de la Franja una anomalia que vol eliminar.
Catalunya és pròxima geogràficament, però cada cop més llunyana mentalment: una presència rebuda per televisió, tossudament manifesta en la parla catalana de la Franja, recordada en la procedència d’alguns capitals i tècnics, materialitzada en les línies elèctriques i, tanmateix, convertida sovint en competidora. Sixena, per exemple. És fàcil percebre que des d’aquí s’identifiquen malament els motius del sobiranisme català. Ens senten molt lluny. En algun aspecte devem estar errant els catalans.
Amb tot, abunden les restes de catalanitat disperses. TV3 encara entra en algunes cases. La propera Mequinensa conserva una llengua i una memòria que desmenteixen qualsevol frontera cultural massa rígida. Les carreteres uneixen més del que els mapes autonòmics permeten imaginar. L’Ebre, naturalment, no coneix la ratlla administrativa: passa d’Aragó a Catalunya sense canviar de riu.
Per a molts catalans, però, l’única porta d’entrada real a aquest territori és Jesús Moncada. Això diu molt de la força de la literatura i no gaire de la nostra curiositat geogràfica. Moncada va convertir la seva Mequinensa natal en un dels grans espais imaginaris de la llengua catalana. A Camí de sirga, a El Cafè de la Granota i a la resta de la seva obra va reconstruir la vila vella condemnada a desaparèixer sota les aigües: els llaüters, els miners, els cafès, les rivalitats, les petites venjances, les misèries i les grandeses d’una comunitat.
Nosaltres vam conèixer una Mequinensa literària abans de saber situar la real. Vam aprendre el nom dels seus cafès i dels seus personatges abans que el dels pobles que encara resisteixen a les ribes del mateix riu. Moncada va salvar una vila negada per les aigües, però potser també va deixar al descobert la nostra ignorància acadèmica. És una reminiscència provinent de la vella Dictadura: hem convertit un territori en literatura abans de reconèixer-lo com a veí i com integrant d’un domini lingüístic compartit.
Rellegir la comarca des de Catalunya significa seguir aquests fils sense apropiar-nos-en. Moncada escrivint en català des d’una terra aragonesa. Forma part d’un relat perdut de cultura compartida, d’una lliçó identitat complexa. Forma part d’una història de vincles socials i culturals, de relacions polítiques instrumentals, d’asimetries de poder i de desconeixement forçats.
Els catalans hauríem de canviar el punt de vista. O almenys aprofundir-lo. Res del que ens envolta, tampoc la Ribera Baixa, és perifèria remota. Tampoc per les comarques aragoneses hauríem d’acceptar ser una llunyania remota. Portem segles rebent-ne ciutadans, energia i relats. Seria bo que en els nostres mapes col·lectius tornéssim a posar una mirada franca sobre aquestes terres. Ja no hi ha centre i perifèria a la manera antiga. La producció d’energia com a exemple.
L’eclipsi va durar uns minuts. L’ombra de l’astre petit va avançar sobre el fortí que protegia dels carlins, sobre els meandres, els camps de blat de moro i les salades, sobre el monestir i les turbines, sobre les teulades dels pobles i les extensions de plaques solars. Després la claror va tornar. Ens vam treure les ulleres protectores i vam recuperar el món de sempre, o això ens va semblar.
Però, de vegades, un eclipsi pot interrompre la mirada habitual. Durant uns instants ens permet veure la llum com una cosa fràgil, no com un dret adquirit. Potser ens cal posar una Lluna davant d’allò que pensem i donem per suposat que està bé tal com està.
Els pobles que ens envolten, aquells que en la gran geopolítica poden semblar insignificants, adquireixen en temps de globalització un paper que cal tornar a valorar. Fer un gran país cap endins exigeix saber mirar cap enfora, especialment els veïns que van ser romans com nosaltres i membres de la mateixa unió dinàstica que anomenem Corona d’Aragó. Una de les coses que més em costen d’entendre de la política catalana del darrer mig segle és perquè no hem sabut posar en valor allò que compartien aquells vells regnes i principats.
Vam arribar al Monestir de Rueda, a Sástago, perseguint un esdeveniment del cel, un d’aquells que queden per sempre. I en vam marxar amb un afegit estrictament terrestre: amb les terres que envolten Catalunya tenim moltes coses pendents.
Tornant a casa vaig escoltar les informacions sobre la incapacitat dels trens de rodalies de Renfe per fer front a l’anunciat retorn massiu cap al nord. L’endemà vaig escoltar les queixes conformistes d’uns i altres. He conclòs que els catalans hem après a gaudir de l’eclipsi sense danyar els nostres ulls, però pel que fa a les coses ordinàries de la vida continuem sense com evitar que ens danyin el benestar quotidià. Hem après a mirar la Lluna que gira al nostre entorn, però no a resoldre les nostres llunes quotidianes. Entusiasmats amb l’eclipsi ens hem oblidat de com guanyar drets i millorar el benestar. I és que en les coses de la terra no sempre som tan entusiastes i eficients com mirant els cels.
Queda clar que la Lluna i el Sol continuaran eclipsant-se quan les lleis de l’univers ho determinin. Però vull pensar que aprendrem a posar-hi el mateix entusiasme per a modificar les lleis de la terra. Que falta ens fa.