Ara fa dues setmanes de la crisi a Ceuta. No és que hi hagués una invasió d’immigrants, és que el Marroc va posar un cap de cavall sobre la taula de l’estat espanyol. Pedro Sánchez, triler en cap, ha tractat la geopolítica del Magreb com si fes política interna, i li ha sortit el tret per la culata. Van entrar 70.000 persones i moltes en van marxar, però quants milers de joves segueixen avui vagant pels carrers de Ceuta?

Divendres al matí per casualitat vaig acabar mirant els matinals de Cuatro i la Sexta. Els testimonis de ceutins fugint a la península angoixats per la sensació d’inseguretat. Del diputat del PSOE que deia obertament que el govern espanyol està mentint i que hi ha moltes més persones de les que diuen. El d’una periodista que deia que hi ha hagut 15 violacions en 15 dies. El dels metges d’hospital que alertaven d’una situació insostenible. Allà no hi havia normalitat, sinó una situació de tensió creixent. Si a mi Ceuta en temps de pau ja em va semblar que tenia un ambient enrarit, amb una presència notable de forces de seguretat, banderes espanyoles arreu per a recordar de qui és allò, la tanca sempre present i l’antiga fortalesa que sembla que encara funcioni mig com a baluard, ara deu impressionar.

Fa tota la sensació que l’estratègia marroquina passa en part per fer irrespirable la vida al carrer de Ceuta. Que la gent tingui por de sortir i s’iniciï una fugida mentre s’enfonsa la poca economia no-dependent de l’administració. Estratègia reforçada per les reclamacions territorials, que mirant a la història tenen una base. Al cap i a la fi, un territori conquerit al segle XV al nord d’Àfrica, per què és menys colonial que si fos a l’altra banda de l’Atlàntic? És evident que la conquesta portuguesa de Ceuta està inscrita en una “reconquesta” (concepte molt discutible) que es va aturar a l’estret de Gibraltar, però hauria anat més enllà si els castellans no haguessin centrat l’energia a envair el continent americà.

Visions històriques a banda, sembla clar que el Marroc està ben cobert pels Estats Units, que amb els lletjos que els ha dedicat Pedro Sánchez, han decidit deixar de ser neutrals. L’amistat històrica entre ambdós països (Marroc va ser el primer a reconèixer la independència nord-americana) ve de lluny. També és una carta favorable al Marroc que ja en la carta de l’OTAN, ni Ceuta ni Melilla estiguessin incloses en la clàusula de solidaritat mútua en cas d’atac. Això faria que si el Marroc anés més enllà en les seves pretensions, el mecanisme d’autodefensa no aplicaria.

Però probablement la millor carta del Marroc és simplement el desconeixement de l'opinió pública europea i internacional sobre la mera existència de Ceuta i Melilla i la seva espanyolitat. És fàcil que s’estengui l’opinió que per a mantenir aquestes ciutats és un passiu de seguretat per a la resta d’europeus, especialment si una situació d’inseguretat es converteix en semipermanent. Si fos així, molts europeus mirarien amb molt poca empatia que l’espanyolitat d’aquests dos enclavaments continuï a futur. La colonialitat dels enclavaments és evident per a qui no és nacionalista espanyol.

Davant d’aquest escenari internacional, el més intel·ligent per part de l’estat espanyol seria empassar-se l’orgull i organitzar un referèndum a Ceuta i Melilla que permeti als mateixos habitants decidir que encara siguin espanyols com així probablement ho volen. Posant el principi democràtic com a principal element cohesionador. Un acte d’aquestes característiques, que no és gens diferent del que ha dut a terme la Gran Bretanya amb Gibraltar o, fins i tot, l’estratègia de dilació de França per evitar la independència de Nova Caledònia, seria un acte audaç per part dels polítics espanyols. Molts europeus empatitzarien amb aquesta voluntat democràtica i seria més senzill per al mateix estat espanyol el manteniment de Ceuta i Melilla.

En cas contrari, en cas de mantenir la negació a tot i en afirmar que Ceuta i Melilla han de ser espanyoles perquè així ho va voler Déu nostre senyor, la cosa pot acabar molt malament. El govern del Marroc està més preparat per a un conflicte que no pas l’espanyol i té millors arguments de cara a l’opinió pública internacional. I cal recordar que a Algèria els ensenyaven que els seus avantpassats eren els gals i de res va servir. A banda que una emigració de 180.000 pied-noirs castellans radicalitzats i dispersant el trauma colonial per tot el territori peninsular no portaria res de bo.

Si el poder de Madrid vol mantenir democràticament l’espanyolitat o la cosobirania de Ceuta i Melilla, a mitjà termini, no en tindran prou amb fusells ni ganivetes, només ho podran fer amb urnes i un referèndum. Tota una ironia.