Avui el gran debat polític a Catalunya és molt clar: la identitat. I definirà, no només el futur de l’independentisme, sinó també el futur de Catalunya com a país. Durant dècades, hem persistit sobre una idea molt simple però molt poderosa: la voluntat de ser. La llengua, la participació en la vida col·lectiva, la voluntat de formar part d’una mateixa comunitat política eren suficients. I això ens va convertir en un projecte nacional ampli, integrador i amb capacitat de créixer.
Avui, en canvi, una part de l’independentisme ha optat per replegar-se, com si ens haguéssim de resignar a convertir-nos en una minoria a casa nostra. Una comunitat política definida, no per la voluntat de formar-ne part, com per l’origen, els cognoms o la identitat percebuda dels altres. Avui, alguns han renunciat a l’ambició de ser majoria. I un projecte nacional que renuncia a créixer és un projecte condemnat a fer-se petit.
L’alternativa, davant del replegament, és clara. I l’hem de representar els que continuem defensant un catalanisme polític obert, popular i integrador. I això no s’aconsegueix excloent, sinó construint poble, fent comunitat i generant sentiment de pertinença. S’aconsegueix fent de la llengua, de la cultura i dels serveis públics espais compartits de cohesió i no elements de segregació. Això s’aconsegueix si cada vegada més persones senten Catalunya com el seu país i volen comprometre-s’hi.
Per això el factor identitari és avui el principal camp de joc. Els reaccionaris ho saben perfectament. Intentaran aprofitar el sentiment d’incertesa, de frustració i d’estancament de la nostra gent després d’anys accelerats de crisis i canvis socials, econòmics i demogràfics. Intentaran explotar la por, la desorientació i el malestar social per construir una identitat basada en el rebuig als altres. I davant d’això, la resposta no pot passar per ignorar el moment que vivim.
Hi ha dues grans visions dins el sobiranisme avui i totes dues giren al voltant de la identitat. Alguns s’han replegat i han optat per opcions com Aliança Catalana. I ERC ha de representar aquells que volem ser majoria a casa nostra. Un sobiranisme obert i inclusiu, hereu de la tradició del catalanisme polític. El problema, com sempre, el tenen els qui es troben al mig i no saben si anar cap a un costat o l’altre.
Tampoc ens serveixen els que insisteixen que la identitat no importa, que simplement “passant per aquí” es forma part automàticament d’un projecte col·lectiu. Ni replegament identitari ni cosmopolitisme naïf. Perquè un país no és només un espai administratiu; és també una cultura compartida, una llengua, uns codis comuns, una manera de relacionar-se i un sentiment de pertinença que cal construir i alimentar. Sense aquesta dimensió compartida, tampoc hi ha projecte nacional possible.
La pregunta no és només qui som; la pregunta és què volem ser. Catalunya no necessita fer-se més petita per sobreviure. Hem de mantenir l’ambició de continuar fent de Catalunya un projecte compartit per a milions de persones diferents, però disposades a construir un país plegades. Ens toca plantar la batalla de la identitat. I guanyar-la.