D’un temps ençà tenim la impressió que la música en català té més bona salut que el català, la qual cosa pot semblar una broma pesada, però no ho és tant: les cançons són una via molt eficaç per transmetre una llengua, per fer-la llaminera (en paraules del recordat Jordi Vendrell), de manera que si alguns conciutadans nostres que no la parlen es deixen encomanar les tornades de The Tyets, Ginestà o 31FAM (o de Minibús Intergalàctic, gavina.mp3 o Júlia Colom), tal vegada acabaran familiaritzant-s’hi i fins i tot practicant-la de viva veu, perquè representa que una cosa por portar a l’altra.

Però sembla que hi ha un factor que ens juga en contra: l’algoritme que regeix el consum a les plataformes, que exerceix una “pressió sobre les llengües minoritzades”, afirma Jordi Puig, president de l’Apecat (Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics Catalans), a les pàgines de l’Anuari de la Música 2026, editat per Enderrock i l’ARC (Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya) i presentat aquesta setmana. Tal comportament poc simpàtic és, afegeix Puig, una de les causes per les quals la indústria fonogràfica catalana no es recupera del gran cataclisme que va començar a viure dues dècades enrere (amb el trànsit del format físic al digital) amb el mateix ímpetu que l’espanyola.

Mentre que, a escala estatal, les companyies diuen que ja se situen al nivell del 2003, les catalanes facturen a hores d’ara una quarta part del total d’aleshores. És clar que en els números espanyols hi ha tot el pes de les multinacionals, amb seu a Madrid, mentre que els catalans corresponen a l’ecosistema de companyies independents. I a les ‘majors’, com dèiem, l’algoritme els tracta d’una manera més amorosa. També és cert que, tot i que en el darrer quart de segle l’edició de discos en català s’ha multiplicat (de 446 títols a 1.230), en els darrers dos anys ha anat lleugerament a la baixa: va ser el 2022 quan va tocar sostre amb 1.352 llançaments.

Però encara que l’Anuari deixi anar un titular poc engrescador (“el català, entre la resistència i el retrocés”) i que l’algoritme pugui arraconar la nostra llengua, val a dir que la música en català se situa, en alguns indicadors, per damunt d’aquest 32,6% que diu tenir-la com a llengua habitual. Pel que fa a la música enregistrada, un 42,9% esmenta el català com a l’idioma “en què va escoltar música ahir”, la qual cosa ens convida a pensar que hi ha ciutadans no habitualment catalanoparlants que escolten música en català.

És pertinent alhora afegir que difícilment Spotify, Apple Music, You Tube Music o Deezer es dediquen expressament a castigar la llengua catalana, sinó que, en els seus sistemes de recomanacions personalitzades, van a allò segur i premien el que ja funciona a gran escala. I el problema és que aquest consum de les plataformes de manera guiada no és pas menor, perquè molts usuaris no van a buscar la música que volen escoltar sinó que es deixen portar per allò que se’ls ofereix. Al Regne Unit, segons un estudi oficial, els suggeriments directes representen un 30%, però, alhora, l’altre 70% prové en un grau no determinat de descobertes no ben bé pròpies de cada usuari, sinó induïdes prèviament pels algoritmes.

I ja som al cap del carrer, perquè la qüestió rau en el grau de consciència que tinguem de cadascun dels nostres actes, de ser capaços d’aturar-nos, només durant una dècima de segon, i de pensar quina tecla prenem i quina pestanya som a punt d’obrir. En les nostres mans està la possibilitat de la desfeta, però també de la salvació.