Aquesta pregunta, o una semblant, recordo haver-li fet al meu pare quan jo era ben petit. Potser era amb motiu del Mundial del Naranjito del 82 o del partit del 12-1 contra Malta al 83 per classificar-se per l’Eurocopa del 84, on després perdrien la final amb França... No recordo exactament si li preguntava perquè ell no volia que guanyés o per què no animava amb Espanya. Imagino que jo havia quedat ben adoctrinat en el fet que si jugava Espanya s’havia d’anar, animar i voler que guanyés Espanya. El meu pare es limitava a dir que ell anava amb l’altre equip sense donar-me cap raó més, és probable que penses que jo era massa petit per entendre què hi havia darrera. És possible que la meva mare per intentar alleugerir la meva incomprensió, quan ell no era davant, em digués que només ho feia per portar-me la contrària. Com si fos una gracieta, com si veritablement ell també volgués que guanyés Espanya. Aquest és un record llunyà, massa llunyà, del que ja no vaig poder parlar amb els meus pares en créixer.  

Hi he pensat força aquests darrers dies en veure persones que comentaven en l’espai públic que els seus fills i filles animaven la selecció espanyola i que ho portaven malament en ser persones independentistes. A principis dels vuitanta l’independentisme tenia una presència molt, molt, molt, inferior a l’actual. Quan ho expliques avui a classe hi ha qui no ho acaba d’entendre, a vegades ni acceptar. El meu pare no votava independentista a principis dels vuitanta. Amb el pas del temps, i coneixent alguna cosa més de la seva vida i les seves idees em va quedar força clar que no anava amb Espanya, potser tampoc anava amb qui jugava contra Espanya, per motius polítics que tenien a veure amb el Franquisme i les seves opressions. La selecció espanyola de futbol, com tantes altres realitats, van ser utilitzades pel regim dictatorial en benefici propi. Bé, això no només ha passat durant la dictadura... 

Alberto Nuñez Feijoo, pensant en la final d’avui, ha dit: “El domingo todo el PP de España será de un único equipo de fútbol que es la selección española. No todos los partidos pueden decir lo mismo. Somos el partido de España”. Ha insistit, també, en el fet que Espanya és “un país que no pregunta constantemente de donde se viene”. El PP va insistir en el fet que les paraules escrites per Mariano Rajoy dient que a la selecció francesa no hi jugaven francesos eren una broma. Espanya és un país amb un racisme estructural que té massa i greus conseqüències. Un país on hi ha qui anima a la seva selecció amb el crit de “Musulmán el que no bote”, tot i que una part de la seva ciutadania i els seus jugadors i jugadores ho siguin.  Nuñez Feijoo ha dit: “Me gustaría que España se pareciera más a su selección”. La diversitat de la selecció i del país no és la que sempre defensa el PP i, encara menys, els governs de coalició entre PP i Vox. Espanya és un país on la seva ciutadania pot jugar, i ha jugat en aquest Mundial, en diferents seleccions; on la seva ciutadania pot animar a diferents seleccions; on si hagués un reconeixement com al Regne Unit hi hauria esportistes que triarien altres seleccions on jugar; on si es permetés la independència de Catalunya potser ho seria o potser no... Espanya és un país més divers i plural del que representa cap partit polític. I aquesta diversitat és incòmode. Hi ha qui la vol amagar, dissimular, menystenir, criminalitzar... 

En l’àmbit internacional hi ha qui el partit d’avui també el veu com la disputa entre Israel i Palestina, amb membres del govern israelià donant suport a Argentina i amb els ànims a la selecció espanyola que arriba de Gaza i Cisjordània... Hi ha qui recorda a Lamine Yamal amb la bandera palestina a la rua del Barça, qui pensa en alguns dels posicionaments que ha tingut el govern espanyol... Un Mundial, i particularment la seva final, tenen múltiples lectures possibles. Aquests dies no m’ha preocupat amb qui anar en els diferents partits que hem seguit. A casa ens ha servit per parlar de les diferents maneres d’establir preferències. Podem preferir que guanyi qui no ha guanyat mai, qui té menys recursos, qui ho passat pitjor per arribar a la competició... Podem preferir que guanyi qui considerem que juga “millor” (amb tot el que ens permet conversar sobre què pot voler dir millor, bo, malament...). Pot ser saludable acceptar la derrota de qui identifiquem amb “el nostre” equip si entenem que l’altre ho ha merescut més. No serem menys del nostre equip pel fet d’acceptar que no guanyi si pensem que l’altre ha fet més mèrits. Aquella idea futbolística de guanyar encara que segui de penal injust i en el darrer minut potser convindria ser encara més revisada, en l’àmbit esportiu i en qualsevol altre.   

No em preocupa haver de triar bàndol. Em preocupa que m’obliguin a triar bàndol. Allò que també em preocupa en aquests grans esdeveniments té a veure amb com amaguen determinades realitats. Borja Iglesias ha destacat la vergonya dels preus per assistir a aquesta final quan hi ha qui els justifica sense cap incomoditat. No parlem del impacte ambiental que suposa un Mundial que té lloc a tres països, quan es podria fer de manera menys negativa només en un... Es parla molt poquet dels beneficis obtinguts gràcies al Mundial fets a partir de diners públics... Bé, la llista podria ser llarga. 

Però pensant especialment en aquests pares i mares que han fet pública la seva preocupació pel fet que els seus fills o filles celebrin els gols i les victòries de la selecció espanyola, els diria que potser allò que els amoïna principalment (que no siguin independentistes, que no entenguin Espanya com ells l’entenen...), no necessàriament té a veure amb les preferències per la final d’avui. Potser aquests pares i mares aquests dies també rebran preguntes com les que jo vaig fer al meu pare en un altre context. Diria que avui cap persona serà menys catalana per voler que guanyi la selecció espanyola ni menys espanyola per voler que guanyi Argentina. Cap persona serà més o menys del Barça per voler que guanyi Messi o que ho facin Cubarsí, Eric, Ferran, Gavi, Joan, Lamine Yamal, Olmo... Les nostres identitats son força més complexes i raonables que la confusió que uneix una selecció amb unes maneres de pensar i fer molt determinades.