Carles Puigdemont ha viscut molts moments al límit en els seus nou anys a l'exili, però cap tan insòlit com el del 8 d'agost de 2024. Després de passar dos dies en un pis de Barcelona, l'expresident apareixia a l'Arc de Triomf a les portes de la investidura de Salvador Illa. Minuts després, abandonava el cèntric monument barceloní, els Mossos d'Esquadra li perdien el rastre i hores després reapareixia a la seva residència de Waterloo, on hi viu des que va abandonar el país per esquivar l'ofensiva judicial contra els líders del procés. Des de llavors, han passat dos anys d'un retorn fugaç que no ha tingut més efecte que un distanciament de Junts amb els Mossos i tres agents perseguits judicialment.
Les coses sí que han canviat políticament. El retorn definitiu de Puigdemont sembla més a prop, tot i que encara falten peces al trencaclosques. És cert que el seu entorn no vol alimentar les expectatives, a diferència d'altres ocasions, però les últimes decisions judicials són positives per a Puigdemont i per a la resta de líders del procés. Amb l'aval europeu de l'amnistia, el calendari comença a clarificar-se, la pilota està a la teulada dels tribunals espanyols i la tardor pot ser clau. Tot plegat a les portes d'un cicle electoral que arrancarà amb unes eleccions municipals i espanyoles l'any 2027, i que culminarà amb les catalanes de 2028, on no es pot ignorar el pols amb Aliança Catalana. Això és tot el que envolta Puigdemont dos anys després del retorn fugaç.
Una dosi de simbolisme que va indignar els Mossos
L'aparició de Puigdemont a l'Arc de Triomf va suposar un suplement d'energia a les files de Junts que camuflava la derrota electoral davant Illa. Però vist en perspectiva, el moviment, que va aplegar menys de 4.000 persones, s'ha quedat en el simbolisme habitual de l'etapa final del procés. Ni l'expresident ha tingut més fàcil el retorn després d'aquella aparició ni Junts n'ha tret un rèdit polític, ans al contrari, pateix i molt a les enquestes. El que des del partit es va presentar com una burla a la justícia espanyola, realment només va suposar un xoc sense precedents entre un expresident de la Generalitat i el cos de policia del país.
Els Mossos havien de detenir Puigdemont en compliment de l'ordre judicial i la policia sostenia que la detenció estava acordada amb Junts. A la conselleria d'Interior, llavors comandada en funcions per Joan Ignasi Elena, observaven atònits com s'havia de muntar una operació Gàbia -sense èxit, com ha passat altres vegades- perquè hi havia un expresident a la fuga. Aquell moviment tampoc va ser ben vist a les files d'ERC, eixamplant encara més la distància que ja es feia evident aquell dia després que els republicans acordessin la investidura d'Illa i certifiquessin el canvi de majories que s'ha anat veient durant la legislatura al Parlament.
Els tribunals van decidir no aprofundir en la fugida i no van investigar ni a Puigdemont ni als dirigents polítics que van ajudar-lo a abandonar altre cop Catalunya, entre els quals hi havia Jordi Turull. De fet, semblava que de l'aparició fugaç no se'n desprendria cap responsabilitat legal, però sí que ha tingut conseqüències. Una jutgessa de Barcelona ha processat els tres agents dels Mossos investigats per suposadament ajudar l'expresident a fugir de Barcelona. La magistrada havia arxivat la causa, però un recurs del grup ultra Hazte Oír va fer que l'Audiència de Barcelona reobrís el cas per un delicte d'omissió del deure de perseguir delictes.
Dos anys després, el retorn definitiu?
Aquella irrupció fugaç va escenificar que Puigdemont podia entrar momentàniament a Catalunya esquivant l'ordre de detenció, però dos anys després encara no s'ha pogut tombar el mur dels tribunals a l'aplicació plena de l'amnistia. Que l'expresident és el gran objectiu de la judicatura no és cap secret i s'evidencia quan el jutge Pablo Llarena anuncia que manté l'ordre de detenció just després de l'aval europeu a l'amnistia, si bé és cert que Luxemburg no decidia res que afectés directament el cas de Puigdemont. Ara bé, la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea també fa que, dos anys després de la irrupció a l'Arc de Triomf, el retorn definitiu de Puigdemont es vegi cada cop més proper.
El calendari ha quedat definit com mai. El Tribunal de Comptes ja sap que la malversació no va contra els interessos econòmics de la UE i, per tant, ja no té excusa per negar l'aplicació de la norma. Per altra banda, el Tribunal Constitucional ja té l'aval europeu de la norma i, vistos els pronunciaments anteriors i que hi ha majoria progressista, també donarà llum verda a l'aplicació plena de l'amnistia. A partir del 22 de setembre abordarà els recursos d'empara dels líders del procés, començant per Jordi Turull, i quan hagi tractat i validat tots aquests procediments, tota la pressió quedarà sobre el Tribunal Suprem.
És cert que ha estat el gran dic de contenció de l'amnistia durant els dos anys de la norma en vigor, però cada cop li queden menys arguments. L'aval d'Europa i del Constitucional a l'amnistia minimitza el marge de maniobra del Suprem per molt que insisteixi en un enriquiment dels líders del procés que no s'aguanta per cap banda. Que el mateix tribunal ja hagi començat a aplicar l'amnistia just després de l'aval europeu de la norma -com els casos de Meritxell Serret o la mesa de l'1-O- sembla indicar que el mur del Suprem va caient de mica en mica. Tot i que amb la justícia espanyola mai se sap què pot passar.
L'aterratge a Catalunya en ple cicle electoral...
Si bé Junts evita alimentar el retorn del seu president, la realitat és que l'aterratge a Catalunya es produirà, si arriba, en ple cicle electoral. L'estratègia de Junts no és cap secret: desplegar Puigdemont pel territori perquè el votant reconnecti amb el partit. Abans, però, el seu líder haurà de decidir quin rol vol jugar. Si l'amnistia s'aplica plenament, Puigdemont encara és diputat del Parlament i, de fet, encara que sigui amb un vot delegat, participa en totes les votacions del ple. A efectes legals, podria ocupar la cadira de cap de l'oposició que Junts encara manté buida i amb un llaç groc a sobre.
Al partit no hi ha cap dubte: si Puigdemont vol fer de cap de l'oposició i de president del grup parlamentari de Junts, tant Mònica Sales -presidenta actual- com Salvador Vergés -portaveu del grup i valor a l'alça internament- es posen a disposició. Ara bé, la incògnita és què farà Puigdemont. Sempre que un president ha perdut el càrrec ha abandonat la primera línia política i en el cas del líder de Junts s'ha mantingut certament apartat del dia a dia del Parlament. En les últimes setmanes sí que hi ha hagut un increment dels posicionaments, sempre a través de xarxes socials, sobre política catalana i especialment contra el Govern d'Illa. El dia de la sentència del TJUE, Puigdemont no va comparèixer davant dels mitjans.
...i en ple pols contra Aliança
Puigdemont tampoc ha confrontat directament Sílvia Orriols. Un fet que podria resultar lògic per evitar engrandir Aliança Catalana, però que dista amb la confrontació directa per la qual han apostat altres dirigents de Junts en les últimes setmanes. Un bon exemple és Turull, que la setmana passada acusava Orriols de voler "receptes espanyoles a reptes catalans" després que la líder d'Aliança fes befa arran de la crisi a Ceuta sobre el traspàs de competències en immigració que demana Junts. El partit ha optat per passar d'ignorar Aliança a confrontar-la, però Puigdemont evita la interacció malgrat que Orriols el burxa constantment, també a través de xarxes.
En la capacitat de resistir a Aliança s'hi juga Junts el seu futur, almenys en el curt termini pel que fa al trio d'eleccions que arriba en els pròxims dos anys. Les enquestes són cada cop més pessimistes per als juntaires, que sempre treuen pit de superar les estimacions quan toca votar, però la tendència és clara. I en la capacitat de sobreviure al fenomen d'Orriols és clau el paper que pugui jugar Puigdemont. És per això que el retorn de l'expresident -quan no sigui fugaç- és el salvavides que Junts espera amb totes les ganes. Abans, caldrà que pugui competir en igualtat de condicions que els seus rivals.
