Òbviament estem contents amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, l’aplicació del 155 ha significat una dècada perduda. Deu anys de política catalana a la defensiva, entortolligada pels tribunals estatals. Una dècada durant la qual la societat catalana ha vist engrandir-se els problemes estructurals de sempre. Sent així, és normal que considerem la sentència europea com un pas endavant.

Contents no és sinònim de vencedors. El nostre —almenys el meu— sentit de la realitat em diu que l’amnistia no s’aplicarà de manera immediata i que els alts tribunals espanyols la gestionaran per continuar fent el màxim mal a la política catalana. En tot cas, l’alentiran tant com puguin. Perjudicar Pedro Sánchez i Carles Puigdemont és el que guia la seva acció politicojudicial.

Si deixem de banda la dosi d’ingenuïtat que sol caracteritzar la política catalana, podem albirar que la sentència europea no farà net dels fonaments autoritaris de les diverses institucions judicials i polítiques de l’Estat. L’espanyolisme judicial i polític és autoritari i és de suposar que considera la sentència com un accident. Reaccionarà amb ràbia i la tergiversarà, la retardarà, la desnaturalitzarà tant com pugui. Els mitjans de comunicació estatals faran el mateix. Els vasos comunicants estan ben afinats. 

Europa els molesta, però en realitat els importa poc. Fan veure que no se senten al·ludits i mantenen la seva particular impunitat davant la voluntat dels catalans o les resolucions europees. Per una raó: el Suprem no està sol. Només cal escoltar l’antipàtica veu d’Aznar: «La agresión sediciosa al derecho no debe quedar impune». És el fil argumental que utilitzen la major part dels mitjans de comunicació editats a Madrid; el mateix que utilitzen els principals servidors de l’Estat. Tothom, excepte el nucli de Sánchez.

A la capital de l’Estat, les sentències europees són ingerències externes. Poden obviar-se. La democràcia és una paraula que obliga els altres, però no a ells. És un clàssic. És la seva manera de fer i estan entrenats. Qui no recorda el ribot que Alfonso Guerra i els dirigents del PSOE van passar a l’Estatut del 2006 i la sentència del Constitucional del 2010?

L’objectiu és sempre el mateix: immobilitzar els polítics catalans i distorsionar la política catalana. Això és la traducció pràctica de la judicialització. I res canviarà mentre existeixi el Tribunal Suprem. De la mateixa manera, la reconciliació que esmenta el president del Tribunal comunitari, a Madrid significa que els catalans hem de deixar d’aspirar a modificar el nostre estatus institucional subordinat a les institucions espanyoles. Reconciliar per a ells vol dir que nosaltres renunciem al dret democràtic a edificar un estat com cal.

Aquesta és la reconciliació que tenen al cap les institucions de l’Estat. És la mateixa que accepta de mal grat la majoria dels polítics de les dretes i esquerres espanyoles, una part més que substancial del poder judicial, molts empresaris, la majoria dels comunicadors i molts ciutadans de peu. Reconciliació és imposar la seva visió de Catalunya. 

Cal tenir en compte que les decisions del Suprem no són un bolet excèntric de la política d’Estat. Pertanyen a la mena d’autoritarisme egocèntric que els ha permès apropiar-se sense cap rubor del dret a ser jutges i legisladors, jutges i repressors, jutges i propietaris de la sobirania dels catalans. Tampoc ens hauria d’estranyar. La història ve de lluny. Ho proclamava Ortega y Gasset fa gairebé cent anys. Sense cap rubor, deia que la sobirania dels catalans estava a les Corts espanyoles. I això mateix continuen pensant avui. Qualsevol altra interpretació és sedició. 

Malgrat tot, suposo que és lògic que Carles Puigdemont hagi qualificat la sentència del tribunal europeu com una victòria rotunda de l’independentisme català i que Oriol Junqueras hagi interpretat la sentència com una victòria, però incompleta. Seria bo, però, no perdre de vista que, en general, la premsa europea ha llegit la resolució com una victòria de Pedro Sánchez, més que no pas dels líders catalans. Queda molt per fer en el terreny internacional. 

Entenc, doncs, que molts catalans independentistes —i molts que no ho són— puguem estar satisfets amb la resolució. No és poca cosa que un tribunal europeu ens doni la raó. Però no puc treure’m del cap dues preguntes. Som conscients dels costos socials que per a la societat catalana han tingut els deu anys que van des de l’aplicació del 155 fins a la sentència europea? Ahir mateix es feia públic el balanç inversor de l’estat a Catalunya de la darrera dècada. Escandalós. Brutal. Vergonyós. El model de benestar s’està desintegrant. Catalunya aporta a l’estat el 20% del PIB, rep menys d’un 10% de la inversor. Es insostenible. La independència era modificar això, el 155 va ser consolidar això. Aquesta es la normalitat catalana que tant satisfà al PSOE?    

La segona pregunta. Som conscients del nivell de desmobilització i desorientació en què es troba la societat catalana? Els catalans tenim consciència de com ens cal, per a sostenir una vida quotidiana digne, un independentisme decidit, clar i unit. 

No crec que en general la societat catalana sigui conscient de la relació que hi ha entre la dilació de l’amnistia, el deteriorament del model de benestar català i la crisi induïda pel 155 sobre el sobiranisme català. 

No crec, que els líders de l’independentisme, almenys durant aquest deu anys, hagin sabut trobar la manera d’afrontar les conseqüències del 155 amb una renovació de l’independentisme i una aposta decidida per la democràcia, la reformulació de la política i un projecte de país engrescador. i afegeixo: si l’independentisme no és capaç de posar-se al dia el país es queda sense la seva principal palanca de futur.

Vigilem, doncs. Ens trobem al mig de la paradoxa que s’ha repetit moltes vegades a la història de Catalunya. Declarem haver assolit una victòria quan, en realitat, encara no l’ham assolit. Europa ens ha donat la raó, però els aparells estatals, amb la policia i els tribunals al capdavant, encara tenen molt de marge. Entretindran l’amnistia tant com puguin, mentrestant continuaran obscurint els objectius nacionals dels catalans, i debilitant tant com puguin la societat catalana. No ho oblidem. Un estat autoritari només pacta quan te clara la debilitat del contrincant.   

Millor, doncs, no enganyar-se. El 155 i la judicialització ha tingut una eficàcia indiscutible per a l’Estat. Li ha donat aire, però sobretot ha situat l’independentisme a la defensiva, ha anul•lat la iniciativa política dels seus dirigents i de la mateixa societat catalana; i ha contribuït a frustrar les aspiracions polítiques d’almenys un parell de generacions.

I encara més. Ha afavorit, per exemple, la desconfiança en la política i la multiplicació del malestar social. I el pitjor de tot: ha obert forats crítics en la dinàmica social per on s’està introduint el populisme nacionalista d’extrema dreta, tant català com espanyol.

Deu anys de paràlisi política, en una època de canvis accelerats, és molt de temps. El benestar i la prosperitat del país se n’estan ressentint. Els dèficits estructurals s’han aguditzat: el finançament, el dèficit fiscal, les inversions, Rodalies, l’habitatge, els serveis públics, les infraestructures, la llengua o la capacitat efectiva de governar-nos.

M’és igual, doncs, si volem qualificar la sentència de gran victòria o de mitja victòria. El que em preocupa és que, malauradament, són molts els catalans que observen l’amnistia com un problemes entre polítics i jutges, però que té poc a veure amb la precarització de la seva vida quotidiana. El que em preocupa és que son molts masses els ciutadans que no entenem que el seu problema és el conflicte polític amb l’Estat. El que em preocupa és que no acabo de veure quina es l’estratègia dels partits sobiranistes per relligar amnistia, sobiranisme, democràcia, projecte de país d’ara i de demà, i l’eina bàsica per aconseguir-ho: recuperar la mobilització social.

Puigdemont ha afirmat que ara cal centrar de nou l’objectiu: la independència de Catalunya. Té raó. Sempre però que això signifiqui allunyar la paraula independència de l’abstracció. Independència és oferir un projecte polític clar, democràtic, gradual, comprensible i il·lusionant per a la majoria. Sincerament, penso que està per fer.  A Junqueras li he sentit dir aquests dies que ara toca defensar la democràcia. També té raó. Sempre que això signifiqui que democràcia vol dir tornar a posar l’estat propi com l’objectiu que relliga present i futur.

Fa deu anys que érem molts els catalans que defensàvem un país independent. Era la sortida més natural i eficaç per lliurar-nos de les múltiples tensions estructurals provocades per les imposicions i les polítiques inadequades forjades per l’Estat espanyol. Fa deu anys que reclamàvem un estat propi per evitar que una part, ni que fos mínima, de la societat catalana caigués en la temptació d’abraçar actituds defensives i regressives i donés ales al populisme. Només un estat propi, independent, democràtic i eficient ho podia evitar.

Per això, molts catalans vinculàvem i vinculem la independència a un projecte de renovació del país, allunyat de consideracions romàntiques, declaratives o populistes. Ens referíem a un idea de país, construïda gradualment, que començava dins de l’autonomia i acabava en la plenitud de la independència. Gradual, però continua. Que no faci volar coloms; que doni esperança als joves i seguretat a la gent gran; que rebutgi qualsevol discriminació per raó de sexe, llengua, origen o religió; que posi al dia els serveis públics i que tingui com a horitzó construir un país tan democràtic, just, pròsper, benestant, europeista i solidari com sigui possible.

Una Catalunya amiga d’Espanya, sí, però desvinculada de l’Estat autoritari. Compromesa amb una Europa dels pobles basada en la col•laboració i el pacte. L’amnistia, tant si és interpretada com una victòria rotunda, una victòria incompleta o una simple operació de normalització, resolt coses important, però per si mateixa no afronta cap dels problemes de present i de futur. Pot tancar una etapa repressiva, condensa moltes coses, però no sintetitza el projecte nacional, de país, que Catalunya necessita.

Entre altres coses, perquè estem en terra incògnita, sotmesos a una democràcia erosionada, envoltats de boira interpretativa i exposats a impulsos regressius que creixen desaforadament. El fantasma del populisme i del feixisme ronda els nostres pobles i ciutats. El proper cicle electoral es desplegarà sota els efectes d’una amnistia que segurament encara tindrà caps per lligar. Esdevindrà un test entre democràcia i populisme. A hores d’ara, corre el risc de centrar-se, equivocadament, a assenyalar la immigració. Així ho pretenen les dretes catalanes i espanyoles. Així ho fan les dretes d’arreu. Si ho aconsegueixen, la societat catalana es perdrà en el laberint de la confusió i del desordre social.

La immigració no explica les nostres insuficiències ni les nostres contradiccions. El nostre problema és que fa molts anys que estem aturats entre les quatre parets d’un Estat que aplica polítiques deficients i molt discriminatòries envers Catalunya.

Si la política nacional no centra bé el problema i es dedica a estigmatitzar la immigració, ens perdrem com a país. Cal pensar com governar amb eficàcia la Catalunya dels vuit milions d’habitants i projectar la dels deu milions. I aquesta Catalunya és la dels immigrants, però sobretot la de la ciutadania, l’educació, la innovació, els serveis i les inversions. Si Catalunya cau en el parany del relat de la dreta populista, es fracturarà internament i, aleshores, es perdrà com a nació democràtica i pròspera, perdrà reconeixement internacional i s’allunyarà encara més de la possibilitat d’autogovernar-se plenament.

El populisme tendeix a reduir la democràcia a una etnocràcia. Tanca la nació, divideix la població i converteix l’origen de la gent en una frontera política. No caiguem en aquesta trampa. La nació dels catalans no existirà si es tanca. Ha de gestionar les seves fronteres, evidentment, com ho fan tots els països, però també ha de saber no confondre el principal problema, que no és altre que un Estat i unes institucions que no funcionen.
Els efectes de la judicialització dels darrers deu anys no es poden combatre en clau ètnica. Si això passa, l’Estat haurà aconseguit la seva victòria més fecunda: haurà derrotat la Catalunya democràtica.

En realitat, per a Catalunya, la independència i la democràcia són la mateixa causa. Dividir-les és un error. Seria donar ales a la xarxa ideològica del populisme espanyolista: aquell que sosté que la raó d’Estat és més important que la democràcia; aquell que sosté que els mals estan en les fronteres; aquell que manifesta que els catalans no tenim dret a configurar les institucions de gestió, representació i justícia tal com ens convingui.

Atenció, doncs, al proper període electoral. De què debatrem? De la gent que vol viure i treballar a Catalunya? O d’un Estat que nega als catalans el dret a conformar una societat democràtica, justa, pròspera, benestant i plural? Si Catalunya no és capaç de sumar tots els demòcrates; si no interpreta correctament el moment històric que viu; si els partits sobiranistes abandonen la solidaritat i s’associen al nacionalisme de vella escola, el país no se’n sortirà.

I, si això passa, els demòcrates no en serem innocents. Per això, recomanaria als líders del país que fossin capaços de configurar, més enllà de les estructures partidistes tradicionals, un gran espai de confluència democràtica i sobiranista. Un moviment que reuneixi sobiranistes i demòcrates. Gent convençuda d’un principi elemental que no pot quedar perdut en la boira del populisme: Catalunya avança si relliga la llibertat nacional, la cohesió social, la radicalitat democràtica i la mobilització ciutadana.

I seria bo que els partits que consideren la democràcia i l’estat propi com el substrat bàsic de qualsevol futur nacional es trobin en un pacte nacional per la democràcia i l’estat sobirà.

En tot cas, tinguem-ho en compte. La societat catalana ha viscut un enorme desgast. Els problemes estructurals s’han aguditzat. Hi ha frustració i correm el risc que el populisme la capitalitzi. És urgent reconstituir un independentisme democràtic, social, obert, mobilitzat i orientat al govern del país, ara i demà. Si, com diu el president Puigdemont, és hora de centrar l’objectiu, fem un esforç per fer de la independència i de la democràcia les dues qualitats bàsiques d’una sola Catalunya.

O bé democràcia, llibertat, justícia i serveis públics de qualitat, o bé populisme, discriminació i malestar social. Les properes eleccions seran un test entre democràcia i populisme. Si la política catalana se centra en els immigrants, com vol la dreta catalana, espanyola i universal, la Catalunya que hem admirat es perdrà en el laberint de la confusió i del desordre social.

En síntesi: la victòria jurídica a Europa encara és incompleta dins de l’estat. La victòria arriba després de deu anys de desgast de la societat catalana. L’amnistia aprofundeix el problema democràtic que arrossega l’Estat espanyol. Evidentment tampoc no resol els dèficits estructurals que pateix la societat catalana, cada dia més estridents. La frustració generada pot ser capitalitzada pel populisme. L’independentisme ha d’actuar amb rapidesa i claredat d’idees a l’hora d’identificar l’enemic i els reptes immediats. És urgent rehabilitar l’independentisme democràtic, social, obert i orientat a l’autogovern del país. I manifestament important que l’independentisme democràtic afronti el proper cicle electoral mostrant que ha tornat amb la lliçó apresa,  ganes evidents i idees clares per a recuperar el temps perdut usurpat.