D’exemples d’amnistia que posen fi a un conflicte polític n’hi ha molts, i en tenim un de ben proper, que és la Llei 46/1977 d’Amnistia, aprovada el 15 d’octubre de 1977 pel Congrés de Diputats. Després d’una guerra civil i de quaranta anys de dictadura (continuació de la guerra per altres mètodes), el règim sortint i les forces democràtiques entrants van acordar fer cau i net i, d’aquesta manera, fer possible l’intercanvi que defineix la transició espanyola: democràcia a canvi d’impunitat. La guerra civil no es va acabar el 1939, sinó aquell 15 d’octubre de 1977, quan tothom va tenir la garantia que no seria perseguit pels crims comesos, per molt aberrants que fossin. L’amnistia va ser la peça clau de la Transició, molt més que la Llei de Reforma Política, la legalització del PCE o l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia. La garantia d’impunitat ho desllorigava tot.

La nostra amnistia d’ara no té res a veure amb allò. Aquella la va aprovar una majoria aclaparadora del Congrés (296 a favor, 2 en contra, 18 abstencions, un vot nul), i la nostra, una majoria molt justeta (178 a favor, 172 en contra). En clau espanyola, hi ha un abisme de legitimitat entre l’una i l’altra. La de 1977, els tribunals espanyols la van aplicar al peu de la lletra i amb diligència, i la nostra, la sabotegen. Aquella va obrir les portes a un nou règim i a una transformació política profunda. La nostra deixa intacte l’statu quo contra el qual lluitaven els amnistiats: no s’escriu en el marc d’una solució política al conflicte, i per tant té més de perdó que no d’avenç polític.

Hi ha qui diu que, en el fons, l’amnistia és una derrota de l’independentisme. La derrota es va produir molt abans, el 2017, quan es va fer evident que no hi hauria ni independència ni cap solució pactada intermèdia. Objectivament, no es pot considerar una derrota que s’aprovi una llei que la societat catalana volia i l’espanyola no. Ara bé, si és una victòria, està absolutament mancada d’èpica, perquè és fruit d’una carambola aritmètica electoral i de l’absència de principis de Pedro Sánchez, disposat sempre a fer el contrari del promès a canvi de mantenir el poder. Per això el fons del conflicte es manté inalterat, i per això fa una mica d’angúnia la gesticulació triomfalista d’ERC i Junts arran de la resolució del TJUE. 

Alegrem-nos de les solucions personals que puguin derivar-se –o no– de l’aval europeu a la llei, però no ens despistem: som on érem abans de començar el procés. Catalunya és una comunitat autònoma de règim comú dins del Regne d’Espanya, no ha guanyat ni un gram d’autogovern des de la sentència del TC sobre l’estatut de 2010, continua essent tractada com una colònia pels pressupostos generals de l’Estat, els seus serveis públics estan desbordats per manca de recursos, i el català retrocedeix una mica més cada any que passa. Que torni Puigdemont, i que Junqueras es pugui presentar si vol. Però, per molt que als seus partits els pugui sorprendre, el problema de Catalunya és un altre, i és molt greu.