L'accident ferroviari de Gelida del 20 de gener va causar un mort -un maquinista en pràctiques- i una tempesta que encara dura. Tant a nivell polític -Rodalies, malgrat que últimament se'n parli menys, continua sent un problema descomunal per al Govern- com a nivell dels usuaris, que mai han vist restablerta del tot la normalitat en el servei. Hi ha 183 trams que continuen amb velocitat limitada -es diu aviat- i, per acabar-ho d'adobar, divendres van transcendir les xifres d'inversió pressupostàries de l'Estat. Catalunya només rep un 8,6% dels recursos, i això que suposa més del 16% del PIB espanyol. Tant se val que la inversió creixi: no es compleix amb els mínims, i això té conseqüències. 

Si d'alguna cosa ha servit -lamentablement- l'accident és per posar de manifest el drama de Rodalies. Ja no es tracta d'impuntualitat -que existeix-, de falta d'informació als usuaris -la tònica general-, de promeses que no es compleixen -sempre és bon moment per recordar la pluja de milions de Mariano Rajoy- i de ministres que eviten trepitjar Catalunya com els jugadors argentins que es van girar d'esquena per no veure la selecció espanyola aixecant el Mundial. Es tracta que, amb el funcionament actual del servei i el finançament tan prim -en comparació a altres comunitats com Madrid-, el problema no es resoldrà mai. Els usuaris el continuaran patint, perquè no tenen gaire alternativa.

Si fem cas de les dades de la Generalitat, Rodalies té 127 milions d'usuaris cada any. La crisi habitacional ha forçat milers de persones a viure fora de Barcelona, de manera que el tren és el mitjà en el qual han de confiar per anar cada dia a treballar, per portar els fills a l'escola -si és que els porten a la capital- o bé per atendre altres obligacions. Si endevinar quan passa el proper convoi és com jugar a la loteria, el malestar és evident. Fins i tot en cap de setmana -sempre s'oblida la gent que té horaris menys normatius- les aglomeracions, sobretot a la línia de la costa, són el pa de cada dia. La falta de planificació i d'inversió a Rodalies és, també, una metàfora dels serveis públics. 

Com es pot solucionar? Amb més recursos, perquè no hi ha res més a fer que això. Que es compleixin les inversions pactades, que quadrin amb l'aportació de cada comunitat a la riquesa del PIB estatal, i si cal ja serà la Moncloa qui compensi aquelles autonomies amb menys recursos i que, per tant, aporten menys. Veure que Madrid té el doble d'inversió que Catalunya és, directament, una falta de respecte, i està profundament normalitzat. Té raó el president Illa quan assenyala que davant d'això cal optar per més solucions que la queixa -malgrat ser legítima, només faltaria-, però amb un consorci d'inversions és probable que no n'hi hagi prou, perquè tothom ha de complir. 

Perquè el problema el té Catalunya, que no rep el que li toca, però qui incompleix no és la Generalitat. Quan en l'última dècada hi ha hagut presidents de tots els partits majoritaris -Junts, ERC i ara el PSC- i les xifres continuen sent les que són, es constata que qui mani a Palau no és decisiu. En altres paraules, que la proximitat amb la Moncloa -com és el cas del tàndem Illa-Pedro Sánchez- tampoc garanteix que les coses canviïn. Què dirien els socialistes catalans si el PP perpetués els incompliments? Enterrat el procés, ja no hi ha motius de fons per castigar Catalunya. Més aviat al contrari. El problema és confondre és complir el que és just amb considerar-ho un privilegi. O un capritx.