El mantra sobre no mesclar política i esport, sovint, ve d'aquells que l'incompleixen quan hi ha una gran competició a celebrar. És el cas, per exemple, del PP de Madrid, que aquest dilluns ha difós una imatge de la seu del partit amb una gran bandera espanyola i les dues estrelles que portaran a partir d'ara els integrants de La Roja per haver guanyat el segon Mundial de la seva història. Dissabte, Alberto Núñez Feijóo, en la presentació dels candidats a les municipals, no va parar de fer símils futbolístics emmirallant-se en l'estil de joc del combinat que dirigeix Luis de la Fuente. La política i l'esport estan entrellaçats, i la consecució de la Copa del Món del 2026 no en serà l'excepció.
El precedent més proper és el del 2010, que va arribar just l'endemà que un milió de persones sortís al carrer a Barcelona per carregar contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut, que el retallava respecte la versió votada pels catalans, ja minvada del que havia sortit del Parlament. La dualitat -crits d'independència i celebracions al carrer pel Mundial- es va acabar resolent a favor dels partidaris de l'estat propi en els set anys següents, marcats per la fase àlgida del procés: fracàs del pacte fiscal, pas de CDC a l'independentisme, consulta del 9-N i referèndum de l'1-O. Hi ha marge perquè, després d'aquest Mundial, es posi en marxa un altre rumb sobiranista?
Dos presidents a punt de plegar
Hi ha diferències i semblances. Una d'elles és que, a Madrid, hi havia un president -José Luis Rodríguez Zapatero, ara pendent de la causa judicial que l'investiga a l'Audiència Nacional, encara més enverinada després de la col·laboració de l'empresari Julio Martínez amb el tribunal- que encarava els últims temps a la Moncloa. El juliol del 2010, a Zapatero li quedaven menys de dos anys al despatx. A Pedro Sánchez, un altre president socialista, és probable que li quedin només uns mesos en el càrrec. El casos de presumpta corrupció que afecten el PSOE i l'entorn del líder l'han anat arraconant progressivament, i cap enquesta al marge del CIS el veu amb opcions de continuar.
A Catalunya, el president era José Montilla, el primer que va alertar de la desafecció cap a l'Estat. Li quedaven només quatre mesos a Palau: les eleccions eren al cap de quatre mesos, i les guanyaria Artur Mas, que portava un programa possibilista amb el pacte fiscal en el frontispici. Mas, amb el pas dels mesos, va veure que amb qui hauria de negociar seria Mariano Rajoy, que va aprofitar el final del zapaterisme per aconseguir una majoria absoluta sense pràcticament baixar de l'autobús. Ara és Feijóo qui espera torn per fer el mateix quan s'enfronti a Sánchez a les urnes, abans o després de les municipals del 2027. El mapa autonòmic està en mans del PP, amb l'excepció -com sempre- de Catalunya.
Un cicle polític agitat
El final del tripartit va estar marcat per la sentència del TC contra l'Estatut, que mai acabava d'arribar, mentre que ara Salvador Illa -tot i que ha aprofitat el matí següent a la final del Mundial per comunicar el primer canvi al Govern des que va arribar a Palau- intenta projectar estabilitat. Té pressupostos aprovats, ja té els del 2027 en marxa i intentarà arribar fins al final del camí amb el suport d'ERC, que també és un soci clau per a Sánchez. L'any 2010, els republicans eren un suport de Zapatero, mentre que CiU -sobretot a partir de la reforma de la Constitució per l'estabilitat pressupostària- se'n van començar a desmarcar sota la batuta de Josep A. Duran i Lleida al Congrés dels Diputats.
El politòleg Jordi Muñoz, exdirector del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), va recordar fa una setmana a la xarxa social X que el procés va arrencar dos anys després del gol d'Andrés Iniesta a Sud-àfrica, i després feia servir l'etiqueta #principiderealitat. Hi ha raons del procés que persisteixen -infrafinançament crònic, falta de reconeixement nacional, funcionament qüestionable d'infraestructures com Rodalies-, però no existeix la corba ascendent de fa quinze anys, especialment a nivell institucional. Altra cosa és que el CEO retrati dues realitats: que el suport a la independència ha tornat a xifres del 45%, com durant les protestes per la sentència del procés, i el PSC no treu rèdits de governar.
Sense extrema dreta (encara)
Una de les qüestions que ha alterat el mapa, tant a Catalunya com a l'Estat, és l'aparició de l'extrema dreta. Vox va entrar a les institucions el 2019 i ara forma part de la normalitat dels pactes que va fent el PP, que els necessitaria per arribar a la Moncloa. Al Parlament, Aliança Catalana s'hi van estrenar el 2024 amb dos escons, però ja integraven el paisatge des que Sílvia Orriols va assolir l'alcaldia de Ripoll un any abans. Els ultres d'arrel independentista -cada vegada més enfocats en el discurs xenòfob i menys en el de la plena sobirania- faran forat a les properes municipals i impossibiliten que existeixi una majoria amb Junts -que no existia el 2010-, ERC i la CUP al Parlament.
Normalització institucional
Els anticapitalistes, fa 16 anys, encara no s'havien estrenat al Parlament. Carles Puigdemont no havia arribat a l'alcaldia de Girona i Oriol Junqueras, com a eurodiputat, encara no havia fet el salt a la presidència d'ERC. Tant Puigdemont com Junqueras, ara que Espanya té el segon Mundial i que esperen l'aplicació de l'amnistia després de l'aval europeu a la llei, continuen al capdavant de Junts i dels republicans, com en el moment del referèndum. Va ser l'1-O del 2017, va aplegar almenys tres milions de persones i, malgrat no convertir-se -com s'havia promès- en vinculant, forma part de la història. Se li han dedicat múltiples places: algunes d'elles, diumenge, van acollir pantalles gegants per La Roja.
Aquests dies, de fet, el llistat de municipis que han instal·lat espais per veure la final ha anat creixent. Fins i tot a Manresa, encara que l'esdeveniment fos organitzat per un club de futbol, ha tingut pantalla gegant. A Barcelona, Jaume Collboni ha estat entusiasta a l'hora d'animar la selecció espanyola, amb stories a Instagram amb la samarreta posada i escenes casolanes de satisfacció, com també ho ha fet el conseller de la Presidència, Albert Dalmau. Illa, des que Espanya va plantar-se a semifinals, ha anat utilitzant l'etiqueta #VamosEspaña a la xarxa social X. Es tracta d'escenes que, en altres etapes i en càrrecs equiparables, haurien estat impensables. El context, en setze anys, ha variat molt.
Pes del Barça i dels jugadors catalans
Hi ha una cosa que no ha canviat des del 2010: el pes específic dels jugadors del Barça a la selecció espanyola. Si fa 16 anys els protagonistes eren Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Busquets i Pedro -a banda de David Villa, que s'incorporaria després de la Copa del Món-, ara els noms són Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Pedri, Dani Olmo i Ferran Torres, a banda de suplents com Èric Garcia i Joan Garcia. L'estrella del Barça, de pare d'origen marroquí i mare guineana, representa una nova fornada de futbolistes desacomplexats i que reflecteixen la realitat de barris com Rocafonda, sovint oblidats i que ara gaudeixen de protagonisme gràcies als èxits esportius. Un altre canvi respecte del 2010.
