Doctor en Història Contemporània per la UPF amb una tesi sobre Josep Maria Batista i Roca, el politòleg Frederic J. Porta (Barcelona, 1996) pertany a un grup de joves intel·lectuals que es declaren desacomplexadament de dretes i amb voluntat de deixar empremta. Professor de Política Comparada a la UAB, Porta es defineix com a nacionalista conservador i es confessa simpatitzant d’Aliança Catalana, de qui n'aplaudeix la impugnació d'alguns consensos i la "mística". Dirigeix la revista Esperit, que va fundar el 2020, i és director de la Revista de Catalunya des del 2025 i l'ha transformada profundament. Amb ambició d’ideòleg, Porta es mostra molt crític amb el procés i les elits catalanes. Ha vingut a donar la batalla cultural i té pressa. Veus com la seva condicionaran -veurem fins a on- el debat públic dels pròxims anys i és una de les que sumem a la sèrie de converses de Nació Catalunya last call. 

Acaba de publicar la seva tesi doctoral sobre Josep Maria Batista i Roca, una personalitat avui mig bandejada en l’imaginari.
Desconeguda. 

I això?
Perquè tenim un problema amb la memòria d’aquest país i perquè Batista i Roca, a banda d’excel·lir en antropologia i de ser un dels pares de l’escoltisme modern a Catalunya, també va fer coses en un sentit paramilitar. I això no encaixa gaire amb l’autonomia d’avui.

Vostè se sent deutor de Batista i Roca.
Sí.

Però a més de patriota, era un demòcrata liberal. No sé si aquí s’hi sentiria tan identificat.
Però primer de tot, era nacionalista. I em sento identificat amb tot el que pensava Batista i Roca. És el meu referent. 

L’admira com a estrateg d’un exèrcit català?
No només. Ell té una idea molt profunda del que és ser català. Molt treballada. Va fer excursions per tot el país, fent recerques etnològiques. El seu coneixement sobre la catalanitat és profund i no és una mirada cofoia, sinó que diu que els catalans tenim un seguit de problemes i els hem d’afrontar. 

Deia que la seva figura està bandejada pel seu vessant de teòric de la necessitat d’una força militar.
Teòric i pràctic. Va organitzar els embrions d’un exèrcit català durant la dictadura de Primo de Rivera i després, durant els anys 60 del segle XX.

Política

​REPORTATGE

La «Revista de Catalunya» també gira a la dreta Pep Martí i Vallverdú

I aquest vessant militar també s’hauria de recuperar?
Sí. 

La independència s'ha d'aconseguir disparant trets?
Sí. Com s’aconsegueix, si no?   

Però és conscient que una majoria de catalans, dins del catalanisme, aposta per una independència de vellut?
En l’última enquesta que va fer la Societat d’Estudis Militars, entre el 59% i el 70% dels votants de partits independentistes eren partidaris d’unes forces armades catalanes. 

Però una cosa és voler que, si Catalunya fos un estat, tingués una política de defensa, i una de diferent és defensar la independència a través de la lluita armada.
No s’ha de voler la independència tant sí com no per aquesta via, però jo crec que és la via a la qual ens empeny l’estat espanyol. Si es pot pactar, doncs endavant. Però jo ho dubto moltíssim. Jo plantejo el que calgui per a la independència, sigui el que sigui.  

Històricament, el catalanisme ha assolit les seves principals victòries quan ha anat unit. Així es va aconseguir la Mancomunitat. La República va venir gràcies a una gran onada democràtica. El mateix amb la Transició i la recuperació de la Generalitat. No crec que sigui les vies que planteja vostè.
Són coses diferents. De fet, els catalans no aconseguirem la independència si no anem units, això segur. Independentment de si ets d’esquerres o dretes, d’un partit o un altre. Estic d’acord en això. 

I què pot aportar un nacionalisme molt conservador a la unitat del catalanisme? 
Doncs una altra manera de veure el catalanisme. A tots els països hi ha dretes i esquerres.

Però vostès defensen un nacionalisme de tipus essencialista.
Qui som nosaltres?

El discurs que es fa des de la revista Esperit o la línia editorial de l’actual Revista de Catalunya. 
A la Revista de Catalunya no faig nacionalisme conservador. Faig nacionalisme i prou. A Esperit, sí.

Doncs des d’aquesta òptica, si ja ha estat difícil durant el procés aglutinar forces en principi no tan allunyades, si hi afegim posicionaments clarament a la dreta del mainstream, no és tot més difícil? 
Crec que serà difícil, però els partits hauran de trobar maneres d’entendre’s.  

Es considera essencialista en la manera d’entendre la nació?
Depèn de quina sigui la definició d’això, però per què no?

El missatge que s’ha vinculat al catalanisme des dels anys del franquisme, el de Catalunya, un sol poble, es pot preservar des de l’essencialisme? 
Crec que no és una qüestió de si un discurs és essencialista, sinó que no és veritat que siguem un sol poble. Hi ha gent que no se sent catalana a Catalunya, que no parla català. La població de Catalunya no és un sol poble. 

I quina és aleshores la seva concepció del poble català?
Refer el poble a partir de la llengua. No tancar les portes a ningú, però això que els catalans parlem català i castellà és una anomalia que ve del franquisme. Abans el castellà el feien servir les elits o la gent que s’escolaritzava, però als pobles tothom parlava en català. Hem de tornar a això. Amb aquesta fragmentació creixent produïda per la globalització i altres factors, la manera de renacionalitzar ha de ser a través de la llengua. Aquest és un altre projecte nacional popular.   

Però creu que és possible la independència sense els immigrants o sense una part d’ells?
No. Necessitem una part de la immigració. El problema és que gran part de la immigració s’està assimilant a la nació espanyola. Això és perillós.  

És possible arribar a una nació completa des de la puresa? Ho veig complicat. Un discurs de més duresa genera tancament.
Per mi, idees fermes no significa ser tancat. Tenir principis no significa ser excloent o intolerant. 

No dic que sigui intolerant, sinó que des d’un punt de vista estratègic, si es volen aconseguir objectius de màxims, és difícil sense renúncies. 
Per fer la unitat independentista s’hauran de fer renúncies, però la llengua és fonamental i ha de ser el pinyol compartit per tot el nacionalisme català tant d’esquerres com de dretes. Hi ha coses essencials i d’altres que es poden negociar. Però la llengua no és negociable. 

L’emergència d’un grup de joves nacionalistes conservadors és una altra de les conseqüències de la fallida del procés?
La majoria dels qui estem a Esperit ja érem conservadors abans del procés. Però sí, és una de les conseqüències, en part. 

En una de les darreres editorials de la Revista de Catalunya, asseguren: "S’han ensorrat totes les ficcions, les fantasies, les mentides i les comèdies en què vivia segrestat el país des de la Transició". No és pueril, això? Creu que la història és una ficció? 
És una sensació respecte a la dècada del 2010 i mirant enrere. Veient com ha evolucionat el món i amb quines idees estàvem intentant fer la independència, sí que pot portar a pensar que vivíem en una ficció, que érem ingenus i infantils. Crec que no és retòrica, sinó que és adequat per descriure els anys del procés i de l’autonomia.   

Però el procés, malgrat tot, va arribar fins a determinat punt i es va fer un referèndum.
Sí, i és fantàstic haver arribat a organitzar un referèndum d’independència.

Ara, més enllà d’aquí, amb un discurs com el seu, no serà més difícil assolir més adhesions?
En el cas d’Esperit, és una revista que no és un programa electoral, sinó que és per a gent que vol liderar el país, reflexionar i partir d’un altre lloc. I serà útil per guiar una acció cultural i política els pròxims anys.    

En alguna ocasió ha acusat tot una generació del resultat final del procés.
Sí. I això sí que és retòrica. És més per assenyalar que hi ha una manera de veure el món per part d’una generació, amb una manera de pensar que ve dels anys seixanta, que és quan es dona el renaixement català a les acaballes del franquisme. No es tracta d’agafar una cosa i destrossar-la, sinó de dir que això ens ha portat fins a un referèndum que vam guanyar, però no serveix per assolir la independència. Ens falta molt poc.   

Quan carrega contra una generació, entenc que té molta confiança en la seva.
Sí.

Però la seva generació sembla que també està fallant. Segons alguns estudis, és una generació que passa de la política, que en part s’ha expressat de manera entusiasta al costat de La Roja. Amb molts simpatitzants de la dreta espanyolista. 
Sí, però jo em fixo més en els catalans, en els que parlen català. La resta no m’importa tant. La meva generació té les idees més clares, parteix d’un lloc més difícil. La generació que puja tindrà uns plantejaments més durs.   

Se sent proper a Aliança Catalana?
Proper no, però és el que voto.

Home, certa proximitat hi deu tenir.
Però no els voto des d’una plena identificació amb el seu projecte ni perquè em resolguin tots els problemes de la catalanitat. 

Què l'atreu, doncs?
He vist unes persones que diuen la seva veritat, que defensen Catalunya i estan disposades a dir les coses pel seu nom. Amb algunes no hi estic d’acord, però com a mínim hi ha un to diferent, hi ha certa mística nacionalista que necessita el país. Pot generar una onada, salvant les distàncies, com el que va generar la CUP en la dècada del 2010, com un canvi en la manera de funcionar i en el to. Tindrà un efecte contagi en tots els partits i sorgiran Sílvies Orriols a ERC i a Junts. No amb les mateixes idees, però sí amb el mateix to. Ha de sortir gent que transmeti que està disposada a tot. 

Dit això, Aliança ha d'incorporar un qüestionament del model econòmic i especialment el turístic. Perquè estan íntimament vinculats al problema migratori i demogràfic que tenim. S'ha d'anar a totes les arrels del problema. Si vol governar, Aliança ha de treballar els quadres i el discurs cultural.

A vostè què li preocupa més, Espanya o "el califat"?
Espanya i l’imperi hispànic. 

Doncs ja li anuncio que l’Estat té molts recursos. Si costa molt tirar endavant una llei d’amnistia, imagini’s un procés d’alliberament. Cal molta acumulació de forces. 
És la gent convençuda la que transforma la realitat, no és una cosa de majories. És una minoria que decideix viure en català peti qui peti. Si volem la independència per preservar la nostra identitat, hem d’explicar-ho així.  

En què coincideix més amb Aliança Catalana i amb què no? 
Voldria parlar també de la Revista de Catalunya. 

Ara ho farem.
Amb els temes que estic d’acord amb Aliança ja ho he dit. Els manca estructura cultural i intel·lectual. I el seu discurs contra els musulmans és bastant pallissa. No parlen de la immigració llatinoamericana, que és la que està erosionant la nostra manera de viure a través de la llengua. 

Què ens vol explicar de la Revista de Catalunya? No han fet una ruptura respecte de l'ideal del fundador, Rovira i Virgili?
Rovira i Virgili és algú que en un moment de la història veu que s’han esgotat unes idees i unes persones, i que cal un relleu i obre les portes de la revista a gent nova de dretes i esquerres. Això és el que estic fent jo. Estem agafant temes que són espinosos i ho fem amb profunditat. 

Temes com per exemple…  
La defensa o la independència, amb perspectives de dretes i esquerres i des de diferents generacions.

Anem concloent. Catalunya continuarà sent?
Continuarem, malgrat que pot semblar apocalíptic que cada vegada menys gent parla català. No s’ha de pensar des de l’apocalipsi.

Com s’imagina la Catalunya del 2050?
La veritat és que no ho sé.

Veu cansament o desànim en moltes franges socials?
Veig un esgotament de totes les persones que es van involucrar amb el procés com a líders. 

Quina creu que és la principal amenaça i el principal punt fort de la societat catalana?
El nostre punt fort és que hem aguantat de tot. Amb segles sense que hi hagués transmissió del català a les escoles. I som aquí. L’amenaça és que les onades de població que passen per Catalunya, de la immigració al turisme, dificultin l’expansió del català i ens converteixin en una reserva índia.

Un error a no repetir.
Pensar que algú ens vindrà a salvar.

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Proclamar la independència.