El polític i historiador Antoni Rovira i Virgili va fundar la Revista de Catalunya el 1924 com un mitjà d’alta cultura i de resistència a la dictadura del general Primo de Rivera. Rovira i Virgili, republicà i home d’esquerres que presidiria el Parlament a l'exili, va fer de la publicació un referent de prestigi. La publicació trimestral ha passat per totes les vicissituds de la història catalana, i la vida de la revista des dels anys previs al procés és un retrat del país. Des de fa poc més d’un any, un grup de joves que es defineix com a "nacionalista conservador" controla la publicació. Aquest dimarts, tres patrons de la fundació que l’edita formalitzaran la seva renúncia, segons ha pogut saber Nació. 

L’exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, l’escriptor Vicenç Villatoro i l’economista Josep Reyner oficialitzaran la sortida del patronat de la Fundació Revista de Catalunya. Serà la confirmació d’un relleu generacional que s’ha anat covant de fa temps i que explica també un canvi ideològic, amb el gir a la dreta que suposa que la històrica capçalera passi a un nucli de persones joves, fortament ideologitzades i de línia molt conservadora que l'han redissenyada. Aquest gir no ha estat la causa explícita dels canvis al patronat, però sí que ha estat un element que ha acompanyat la sortida. 

La voluntat d’iniciar una nova etapa va fer que el 2024 algunes figures històriques vinculades a la publicació obrissin les portes a aquests "nacionalistes conservadors", en algun cas arrenglerats amb posicions ultradretanes. Es volia rejovenir l’equip i es van estudiar diverses opcions, com la d'un grup de joves nacionalistes i progressistes de l'entorn de Poble Lliure -un dels partits que integra la CUP-, que van descartar el projecte. Aleshores es va mirar cap a la gent de la revista Esperit, nítidament conservadora. El politòleg i Doctor en Història Frederic J. Porta -enlluernat per Daniel Cardona, els germans Badia o Josep Maria Batista i Roca, figures que ha treballat- va assumir la direcció, i l’economista Oriol de Marcos, la presidència del patronat. És un equip que va de Junts (el mateix De Marcos) a Dolors Clotet, vinculada al think tank Renaixença Demogràfica, o l’historiador Adrià Fortet, de línia liberal, fins a Porta, que es confessa "simpatitzant d’Aliança Catalana". També hi ha persones alienes als partits.

Reflex d'una nova època

Frederic J. Porta explica a Nació el que són: "Estem entrant en una nova època i la revista ho reflecteix. Som de dretes, però fem una revista per a tot el país. Esperit és una revista ideològicament conservadora, però la Revista de Catalunya continua lleial a l’esperit fundacional i s’hi poden veure representats tots els corrents del nacionalisme". Esmenta alguns dels temes centrals que han publicat i que demostraria la voluntat transversal de la direcció: un número sobre el franquisme coordinat per Francesc Vilanova amb articles de Carme Molinero i Pere Ysàs; i un sobre la llengua a cura de Júlia Ojeda, impulsora d'Alhora, el partit de Jordi Graupera.

Quin conservadorisme és el de Porta? El director de la revista assegura que és el de Giorgia Meloni. Donald Trump? "Com a nació sense estat, el veig molt de lluny". Porta defensa la gestió que estan fent, que ha "capgirat" tant les subscripcions com les vendes, "que anaven malament”. Una dada que corrobora la persona que va obrir la porta a la gent d’Esperit, Jordi Manent, fill d’Albert Manent i ànima de la revista: "Jo vaig ser responsable d’anar-los a buscar i no me’n penedeixo. Sí, són un grup de joves conservadors, però també són intel·ligents, competents i no sectaris, com demostra tot el ventall de col·laboradors que tenen". 

De Max Cahner a Aliança Catalana

Va ser l’exconseller de Cultura Max Cahner qui va voler donar impuls a la revista, que històricament ha passat per molts alt-i-baixos. Però a mesura que la salut de Cahner va flaquejar, també ho va fer la gestió de la revista, que va patir una situació financera greu mentre la direcció requeia en figures rellevants com l’historiador Josep Maria Roig Rosich, l’editor Quim Torra -que va abandonar el càrrec en accedir a la presidència de la Generalitat- i Agustí Pons.

L’etapa de Pons (2018-21) va ser molt accidentada i va propiciar un xoc molt fort amb el sector tradicional de la casa. Fonts coneixedores expliquen a Nació que el director de la Revista de Catalunya va adoptar una actitud sorprenent durant els moments més tensos del procés, fins al punt d’eliminar un requadre on posava "llibertat presos polítics" o oposant-se a notes crítiques sobre llibres d’autors espanyolistes. Finalment, el patronat va forçar la seva sortida. Pons va sortir d’escena juntament amb al president del patronat, l'exconseller Joan Vallvé -que no s’hi havia oposat- i el gerent Joan Garcia Codina. 

Va començar aleshores una etapa de represa en què van recuperar el control els qui defensaven els valors fundacionals, amb Jordi Manent al davant. Va ser quan van entrar al patronat l'exconseller Tresserras, Villatoro i Reyner, figura clau en la represa econòmica de la revista, que va celebrar el seu centenari el 2024 en una situació endreçada. Tresserras i Villatoro, vinculats a ERC i al tradicional espai convergent respectivament, van considerar que era hora de deixar pas a un nou equip que passés del redreçament a l’embranzida. El color ideològic dels qui venien no va fer més que refermar la seva voluntat de desvincular-s’hi. La Revista de Catalunya, que ha viscut les mateixes esperances i caigudes del país i que Rovira i Virgili va fundar enfront un règim autoritari, intenta ara connectar amb els vents ultraconservadors que proliferen arreu.