Lleó XIV, el nou pontífex de l’església catòlica, ho té bastant tot per a ser sensible a les reivindicacions catalanes. Progressista, amb llarga experiència fora dels centres de poder i amb coneixement de quítxua i per tant coneixedor del mal que ha fet el colonialisme espanyol. I, tanmateix, la darrera setmana ens hem trobat dins un sarau bestial perquè resulta que els seus inefables consellers espanyols l’havien/han convençut que això del català no és important.

Bé. Deixant de banda el fet que part de l’estructura eclesial catalana té un aire colonial que tira d’esquena i que la voluntat d’espanyolitzar a través de l’església (ben viu des del segle XVI!) torna a revifar amb força, potser cal aclarir algunes coses. Primera, si “estamos en España” com ens recordava el ruc que ha estat nomenat com a rector de Sant Agustí no és per voluntat pròpia, sinó perquè ens ho ha imposat a través de la força de les armes i envaint-nos. No un cop, no dos cops, sinó almenys tres vegades (1652, 1714 i 1939). Quatre si comptem l’operatiu para-militar del 2017.

Segon, encara que forméssim part d’Espanya voluntàriament (cosa que no és el cas) tindríem dret a ser catalans i parlar la nostra llengua. El pensament ultra i uniformista en el terreny lingüístic no només és una bestiesa sinó que és contrari a l’exemple de la figura històrica de Jesús que, recordem-ho, parlava arameu, no consta que parlés ni prediqués pas en grec que era la llengua “cosmopolita” de les grans ciutats, ni llatí que era la llengua dels ocupants romans. Imposar-nos el castellà a cop de benedicció amb l’argument d’arribar a més gent no només és un insult a la nostra identitat, sinó també és contrari a la vida que menà el mateix Jesús.

Tercer, aquesta benedicció papal de la Sagrada Família no es fa un dia qualsevol sinó el dia que fa 100 anys de la mort de Gaudí i és doncs un homenatge a la seva figura. Tal com és sabut, Gaudí va estar disposat a anar al calabós abans que canviar de llengua davant la policia espanyola el 1924, va ser multat pel règim de Primo de Rivera per resar en català en veu alta i fins i tot va ser agredit durant les càrregues policials dels Jocs Florals de 1920. El ressentiment de Gaudí contra la dominació castellana de Catalunya és tan evident que negar-lo voreja el terraplanisme i homenatjar Gaudí en castellà és un insult a la seva memòria.

I per acabar, el pontífex té el deure de mostrar respecte cap al nostre poble com ho faria cap a qualsevol poble del món. No som millors que ningú, però tampoc pitjors. A més, desconeixent quina informació té Lleó XIV sobre la nostra llengua, convindria recordar-li que segles abans que els Estats Units, el seu país natal, existís, Catalunya ja era una nació i la literatura catalana era de les capdavanteres d’Europa. Els catalans no som una novetat de quatre eixelebrats moderns, sinó una de les nacions amb arrels cristianes més antigues del món.

Esperem que aquest dimarts i dimecres Lleó XIV parli en català en la major part de les seves intervencions i entengui que no es pot anar pel món guiat per la cúpula eclesial filocolonial de Madrid ni pel ressentiment anticatalà de l’arquebisbe de Barcelona. Seria una pena que en un dia tan assenyalat a més del record d’un mar d’estelades, Lleó XIV s’endugués una xiulada.