El senyor Piera aquests dies porta camisa de màniga curta. Li fa cosa, perquè un senyor no vesteix així, ni tampoc se li han de veure els peus. Porta els mitjons sempre negres i a l’estiu es permet la coqueteria que siguin com de reixeta, mai salva peus d’aquests. Té un despatxet petit a la Via Laietana; de fet, s’hi entra pel carrer del Sotstinent Navarro. És un piset que està mig buit. Fins no fa tant eren tres gestors com ell i una secretària. Ara només hi roman el senyor Piera. I el seu flexo. Sovint marxa i se’l deixa obert fins a l’endemà. Quan arriba al despatx maleeix la seva desídia i tanca el llum. I el torna a obrir al cap de cinc minuts. Mira si té trucades, obre l’ordinador i va de pressa al correu electrònic. Llegeix de pressa per sobre de les ulleres progressives i diu en veu alta: "Res, ja podem baixar". I així ho fa. Es permet un quart d’horeta de treva. Serpenteja una mica pels carrers vells i emboca la Baixada de la Llibreteria per fer un "cafè bo" en una cafeteria petita que està plena sempre com un ou. Preu el cafè dret. No li cal demanar. Li posen. Curt, sol, amarg. Com el seu dia a dia.

"Doncs ja hem esmorzat", diu en veu alta mentre surt i ningú l’escolta. Treu de la butxaca de la camisa de màniga curta —només s’ho permet aquests dies d’estiu— un cigarret de Chester, que cada cop costa més de trobar, i se l’encén. En el breu trajecte fins al despatx fa quatre o cinc pipades fins a llençar la burilla a terra, a la porta del despatx. De vegades les recull; avui, no. Sempre s’aguanta el fum fins que entra per la porta i deixa anar l'alè de drac mentre pensa "que els donin pel sac", per si molesta algú. Només ha de pujar un pis. Va per les escales. El senyor Piera no fa molta més gimnàstica. És cert que va caminant. I va en metro. Addicte obligat a la línia groga, de Jaume I fins a Maragall. Vuit parades que donen per llegir, per badar i per tractar d’oblidar. Abans llegia molt, ara no pot aguantar més de quatre pàgines seguides: s’adorm. Però el senyor Piera sempre ha tingut molt bona memòria. I quan el seu diàleg intern li pregunta com està, ell respon sempre "em vull morir" i fa el gest de somriure irònic, com si mirés a càmera, a una quarta paret que no existeix. Allà on sigui. Al metro, de vegades, sorprèn els altres viatgers. Com un pallasso trist que ha entès el seu destí.

I té bona memòria encara i, per tant, recorda què ha llegit. No com una fotocòpia, sinó trossets, fragments que sempre adequa al seu estat d’ànim. I, patapam, li ve “després de la primera mort, no n'hi ha cap altra”, el vers final del famós poema de Dylan Thomas A Refusal to Mourn the Death, by Fire, of a Child in London. Una comèdia, vaja. Era un exemple que li van explicar de jove sobre la negació d’un sentiment. En aquest cas, una negativa a plorar la mort, per incendi, d'una nena a Londres. I el senyor Piera creu que és veritat, ho viu així. Creu que viu com un vidu ja fa temps. Vidu de la vida. Que res ja no l’emociona. Primer va pensar que el problema era que no tenia amb qui compartir el destí. I quan va entendre que no era això, que el que enyorava era qui va ser i que no tenia gens d'interès en qui podria esdevenir, llavors es va rendir. No tenia cap greança. El senyor Piera cada dia fa el mateix, de dilluns a divendres. De casa al despatx, cafetet, cigarret, comptabilitat de mitja volada i cap a casa.

Abans s’aturava a L’Ascensor, bar de bars, on queien un parell de daiquiris abans d’agafar el metro i d’enfilar cap a la seva llar solitària, on només l’esperava un sofà rònec cobert per una funda de cotó de color mel·liflu, i un exigu carregament de quintos i iogurts a la nevera, amb una mica de pernil enfundat en plàstic. El senyor Piera s’odiava quan arribava a casa una mica begut, sol i sense gana, i menjava pernil del supermercat mentre veia sèries de detectius a la tele. Deixava d’odiar-se quan s’adormia. Malhumorat, s’arrossegava fins al llit, on es despullava a mitges i es quedava fora de combat sobre el matalàs. L’endemà es llevava aviat, de cop, i s’esllanguia durant mitja hora abans d’entrar a la dutxa com un soldat, vestir-se com un soldat —a l’estiu es permet portar una camisa de màniga curta— i desfilar cap al metro. A més, a Maragall hi ha transbord de la línia blava i sempre hi ha molta gent. Avui tampoc podrà seure. Vuit parades, vuit. I de nou entrar al despatx pel carrer del Sotstinent Navarro. "Tota rutina és trista si vols que ho sigui", pensa avui animat el senyor Piera.

Aquest matí, el senyor Piera ha baixat xiulant tot el trajecte des de Maragall, des del piset del carrer Varsòvia, tot de boleros i alguns èxits sempiterns de la salsa: Llévatela, Sabor a mí, Devórame otra vez, La vida es un carnaval, entre d’altres. Perquè ahir el senyor Piera no va ser el senyor Piera. Ahir va ser tan sols en Jordi. Ahir va poder somiar. Se li va aparèixer un àngel, sí, però sobretot va decidir creure-hi. Els àngels de vegades passen per davant i no els veus perquè vols estar cec. O de vegades són autèntics Lucífers i Mefistòfeles. En Jordi havia caigut diverses vegades a l’infern. En Jordi havia estat molt feliç amb la Núria primer —quanta joventut!— i amb l’Anna després, quan ja tens aquella edat que saps què vols i què no, i goses demanar-ho i assolir-ho. En Jordi era un paio divertit, li agradava ballar tot i que li feia vergonya. Però quan no va haver-hi ni Núria, ni Anna, ni gens d'il·lusió, llavors es va convertir en el senyor Piera. Volgudament gris, volgudament deixat, volgudament derrotat.

I en Jordi ahir va veure un àngel, sí. Però no es tracta d’això, de la carn que vol carn. No és que perdés el nord per un vestit curt i recte de ratlletes. No va ser un somriure amable. Ni tan sols la conversa cruelment intel·ligent. I encara menys la certesa que no la podria tenir (de moment). L’àngel va ser el de l’anunciació. Li va dir a en Jordi que, tot i que només hi ha aquesta vida, té dret a poder-la viure, i el va incitar a abandonar aquesta por immobilitzadora a caure de nou. El senyor Piera sempre ha cregut que només té esma per arribar a la jubilació i, amb la petita pensió, llogar alguna coseta a Espot, on passa els estius escoltant la calor i veient com les rialles dels nens el transporten a aquell moment en què va ser feliç sense cap motiu, només per ser allà i llavors. L’àngel no entén res del que li passa a en Jordi, ni falta que fa. En Jordi ha decidit que potser avui és un bon dia per gaudir de la seva solitud i, sobretot, per deixar d’amagar-se. Oi que ningú et mira? Doncs endavant, Jordi.

Demà, en sortir de la boca de metro de Jaume I, no sabem si trobarem en Jordi o el senyor Piera. No ho podem saber. Tan sols podem entendre, ara i avui, que hi ha un combat entre el que voldríem ser i tot allò que vam ser. I que fins que no deixem d’enyorar el futur, fins que no ens deslliguem de les mentides piadoses del passat, no podrem respirar en el present. Sigui el que sigui. Jo ja he passat per La Colmena a reclamar la meva dosi mensual de caramels de mel i pujo per la Baixada de la Llibreteria; em ve de gust un cafetet. El Brusi ja no hi és; només em queda esperar en Jordi i, si no ve, continuar cuidant el senyor Piera i que continuï amb el flexo encès.