Una pregunta que sorgeix sovint és si haurien d’existir els ultrarics. És moral que hi hagi persones que acumulin riquesa per damunt del que poden gastar? El mínim per viure només aplica a les persones pobres o s’hauria d’establir també un topall pel màxim que necessita una persona per viure? Volem una societat completament igualitària o preferiríem cert nivell de desigualtat econòmica? Aquestes són preguntes que ens fem des de fa segles i per les quals encara no ens hem ficat d’acord en la resposta, però els episodis recents de multimilionaris influint en les decisions polítiques del govern dels EUA i, de retruc, en la nostra política, han revifat el debat sobre desigualtat econòmica i topalls a la riquesa.
La desigualtat econòmica és la diferència en ingressos i/o riquesa entre diferents grups dins d’un país o entre països. En general, els models econòmics assumeixen que la desigualtat no té cap impacte en la nostra societat, més enllà dels impactes individuals en les persones que tenen menys recursos. De fet, els economistes neoclàssics es basen en la teoria de la productivitat marginal per defensar que els ingressos i la riquesa són proporcionals a la productivitat de cada persona i, per tant, la desigualtat simplement reflecteix diferències en talent o esforç. Per una altra banda, la teoria de trickle down (efecte degoteig) defensa que una acumulació més gran entre les persones més riques estimula l’economia a través d’inversions i creació de llocs de treball.
Aquestes teories, però, tenen poc suport empíric: les dades demostren que l’acumulació de riquesa en la part alta de la distribució no millora l’economia i que la desigualtat té efectes negatius en el conjunt de la societat i no només en els individus amb menys recursos. La desigualtat econòmica suposa una degradació dels serveis públics, ja que els ultrarics paguen relativament pocs impostos a través de pantalles fiscals i sistemes fiscals poc progressius, i un deteriorament de la democràcia, ja que influeixen governs, institucions i empreses per aconseguir els seus objectius, entre ells, continuar acumulant riquesa.
La desigualtat econòmica és perjudicial per a tothom, és una externalitat negativa. En economia, es defineix una externalitat com aquelles activitats que afecten altres sense que aquests paguin per elles o siguin compensats. La desigualtat econòmica es pot definir com una externalitat negativa perquè té efectes negatius per tot el conjunt de la població, fins i tot per aquells que tenen recursos econòmics. Per tant, erradicar la desigualtat econòmica hauria de ser un dels objectius principals dels governs.
La majoria de les polítiques públiques encaminades a reduir la desigualtat s’han centrat a redistribuir a través d’impostos i augmentar el salari mínim, però poques vegades es qüestiona com arriba un grup petit de persones a acumular tanta riquesa. S’acostuma a explicar aquesta desigualtat per meritocràcia, però en realitat està lligada al capitalisme. El capitalisme és un sistema d’acumulació, la seva lògica fonamental és la competència entre empreses de manera que cada cop menys sobreviuen i es concentra la riquesa en menys mans. Però per arribar a acumular prou riquesa per sobreviure en un ambient competitiu, les empreses han de generar riquesa, que s’aconsegueix a través de l’extracció de la plusvàlua, el valor afegit pel qual no paguen un preu. Atacar la desigualtat sense qüestionar l’acumulació és una batalla perduda, perquè la mateixa lògica del sistema continuarà generant desigualtat per sobreviure.
Una solució a curt termini, fins que es pugui transformar el sistema econòmic, és establir un topall màxim a la riquesa. Es tracta de restringir el total de propietat amb valor monetari o de canvi, és a dir, el total d’actius que posseeix una persona. Actualment, les grans fortunes estan gravades amb un impost especial i els beneficis patrimonials amb l’IRPF. El problema, però, és que les grans fortunes poden decidir donar els actius que generen beneficis patrimonials a ONG o fundacions beneficiant-se de bonificacions. Aquestes estructures fiscals permeten a les elits decidir privadament on va la seva contribució social, exercint influència en institucions, empreses i polítics, en lloc de pagar impostos i que la contribució social es decideixi democràticament. Per aquest motiu, els impostos són insuficients a l’hora de lluitar contra la desigualtat. Un límit a la riquesa és la pròxima passa.
El Wealth Cap Project (Projecte pel topall a la riquesa) és una iniciativa ciutadana que proposa establir un topall europeu a la riquesa i decidir-lo a través assemblees ciutadanes i la participació de tota la societat. L’economista i filòsofa belga Ingrid Robeyns proposa un límit de 10 milions d’euros per persona basant-se en estudis del Regne Unit i els Països Baixos. Si mirem les 100 persones més riques d’Espanya el 2025, Amancio Ortega ocupava el primer lloc amb una riquesa de 109.900 milions d’euros, mentre que el lloc número 100 l’ocupaven els germans propietaris de l’empresa García-Vaquero amb una riquesa de 450 milions d’euros. Per implementar el topall es necessitaria coordinació mínim en l'àmbit europeu, però idealment, a escala global, per assegurar que les persones ultrariques no traslladessin el seu patrimoni per evitar els límits.
La desigualtat econòmica ens perjudica a totes, deteriora els nostres serveis públics i afebleix el sistema democràtic. Tot i que la majoria de les polítiques públiques s’han centrat a millorar la situació econòmica dels grups amb menys recursos, ja és hora de posar el focus en les persones que acumulen riquesa a ritme exponencial. Necessitem un topall a la riquesa per assegurar-nos que els que ja són rics, no es fan encara més rics. Necessitem un topall a la riquesa per atacar l’arrel de la desigualtat: l’acumulació desmesurada.