La corrupció té un efecte devastador en política: erosiona la confiança. Però encara té una conseqüència més profunda quan deixa de ser percebuda com una anomalia i es converteix en un atribut compartit pels grans partits del sistema. És exactament aquest risc el que afronta avui el PSOE.

Durant anys, els socialistes han construït bona part del seu relat sobre la superioritat moral respecte del Partit Popular. Els casos Gürtel, Kitchen o la trama Bárcenas van permetre a Pedro Sánchez presentar-se com l'alternativa regeneradora a una dreta enfangada per la corrupció. Però quan les sospites i els escàndols s'acosten al partit del govern, aquesta frontera moral desapareix. A ulls d'una part creixent de l'opinió pública, PSOE i PP passen a formar part de la mateixa categoria: la dels partits tradicionals que han gestionat el poder durant dècades i que no han estat capaços d'evitar les temptacions que l'acompanyen.

És en aquest context que, segons diverses especulacions que circulen en cercles polítics i empresarials madrilenys, comença a aparèixer una idea que fins fa poc semblava extravagant: una solució a la italiana.

La fórmula seria aparentment senzilla. Una moció de censura que no servís per portar Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa amb el suport de Vox, sinó per impulsar un govern de transició encapçalat per una figura independent, un tecnòcrata amb prestigi institucional i econòmic, que gestionés el país durant uns mesos abans de convocar eleccions.

L'avantatge d'aquesta opció és evident. Partits com el PNB o Junts difícilment assumirien el cost polític de facilitar un executiu PP-Vox. Però una operació limitada en el temps, sense agenda ideològica i orientada exclusivament a desbloquejar la situació podria oferir-los una sortida menys traumàtica.

El precedent existeix. Itàlia ja va recórrer a Mario Monti en plena crisi financera i, una dècada després, a Mario Draghi durant la pandèmia. En tots dos casos, els partits van acceptar apartar-se temporalment del focus per deixar pas a figures amb credibilitat internacional capaces de generar consensos amplis.

El problema és que l’Estat espanyol no és Itàlia. La política italiana és fragmentada, sovint caòtica i extraordinàriament volàtil. Però conserva una qualitat que la política espanyola ha perdut: una certa flexibilitat per reconèixer les situacions excepcionals. A l’Estat, la polarització s'ha convertit en una forma d'organització del sistema. Els incentius electorals premien la confrontació permanent i castiguen qualsevol aproximació al consens.

Per això la pregunta no és si existeix una majoria parlamentària potencial per investir un tecnòcrata. La pregunta és molt més simple: qui podria ser?

Draghi va arribar al govern després d'haver presidit el Banc Central Europeu i d'haver-se convertit en una figura respectada a escala continental. El seu prestigi transcendia les fronteres partidistes. Cap actor polític podia presentar-lo com un adversari ideològic convencional.

Costa trobar avui una figura equivalent a l’Estat espanyol. La presència espanyola en les grans institucions europees ha estat notablement discreta durant les darreres dècades. I les poques personalitats que han assolit posicions rellevants acumulen un nivell de desgast polític que dificulta qualsevol operació de consens intern.

Josep Borrell és probablement l'espanyol amb més projecció internacional de la seva generació. Però el seu nacionalisme fanàtic el converteixen en una figura difícilment digerible per a una part significativa del nacionalisme català i basc. Precisament els actors que serien imprescindibles per construir una majoria transversal.

La paradoxa és que els mateixos sectors que especulen amb una solució tecnocràtica es troben atrapats en un problema insoluble: necessiten una figura capaç de generar consens en un sistema que ha destruït sistemàticament totes les figures susceptibles de generar-lo.

Potser per això la comparació amb Itàlia acaba sent enganyosa. El problema del sistema polític espanyol no és només la crisi dels seus partits. És la manca d'un espai compartit des del qual imaginar una sortida. I sense aquest espai, no hi haurà Draghi possible.