Els temes de fons —estructurals— no resolts que afecten la vida quotidiana de la majoria dels catalans s’acumulen a una velocitat de vertigen. Se sobreposen els uns als altres, passen els anys i cap no s’acaba de resoldre. La conseqüència és el creixement de la sensació d’estar situats en un remolí que engoleix el benestar i la confiança política de les persones i les famílies.

La visita del Papa posa en relleu que la qüestió del català continua encallada en el mateix problema de fons de sempre: els entrebancs estructurals que hi posa l’Estat van quallant. Em sobta que un home que se suposa informat, com l’actual Papa, ignori el català en el moment culminant del que ve a fer a Catalunya. Posa en relleu que l’empatia internacional amb el català no està en el nivell que seria desitjable.

Les jornades del Cercle d’Economia han mostrat, de nou, que l’entitat, no fa tant líder de la societat civil empresarial catalana, sembla haver acceptat el paper de plataforma al servei de la política espanyola. Ja dic, almenys ho sembla. Posa de manifest que algunes de les institucions de la societat civil catalana han de renovar idees i entusiasmes.

I, per acabar d’arrodonir-ho, la pugna entre el senyor Pérez i el senyor Riquelme ens ha obsequiat amb una mostra de com es practica el poder des de l’ombra. El senyor Pérez no acostuma a parlar en públic; per això, quan ho fa, se li ha escapa sense rubor que la presidenta de la Comunitat i l’alcalde canvien les lleis al seu gust. Està habituat als engranatges interns del poder madrileny per obtenir solucions a mida del poderós.

En la base del sistema polític de la capital funciona una arrelada i extrema simbiosi entre polítics, empresaris, jutges, policies i periodistes i tots els etcèteres que vulgueu. És el que caracteritza la gran capital de l’Estat, millor dit, el districte federal madrileny: la divisió de poders fa temps que va entrar en una pantanosa indivisibilitat.

Entretant, el PP i el PSOE continuen en la seva pugna, ara ja sense miraments, per mantenir-se uns i apoderar-se’n els altres de les institucions de l’Estat. El cas Leire n’és una mostra. És només el penúltim.

Com a exemple suprem de com l’estructura de l’Estat està podrida, de com la divisió de poders està debilitada i escandalosament polititzada en sentit partidista, cal seguir amb una mica d’atenció les sessions dels diversos judicis que s’estan celebrant simultàniament pels casos de corrupció política que afecten tant el PP com el PSOE.

Es fa difícil no veure com polítics, funcionaris de l’Estat de tota mena i jutges componen un tot indestriable en què no t’acabes fiant de ningú. Observat amb deteniment, el que es percep dins les sales és un espectacle gairebé sempre tragicòmic de paraules i gestos dels encausats, dels compareixents i, també, lamentablement, dels jutges i de les sentències, on costa discernir si hi preval la justícia o la política, el dret o la ideologia.

En resum, costa de saber qui fa més política partidista: si els professionals de la política de part, els funcionaris de l’Estat que hi compareixen o els mateixos operadors jurídics encarregats d’aplicar la llei.

I si ja és prou greu haver de conviure amb la corrupció, encara es torna més insuportable la constatació que els interessos creuats entre dirigents de determinats partits, membres de l’alta magistratura, components de diversos cossos policials, serveis d’intel·ligència, una part considerable del món mediàtic i nombrosos autoerigits “homes d’Estat” —a l’estil d’Aznar o González— arriben a una profunditat tal que convida inevitablement a pensar que poc del que es mostra públicament a la gran capital és plenament creïble en termes de dret i de justícia.

I res fa pensar que aquest problema, en l’arrel de la majoria dels altres, ningú tingui ganes d’afrontar-lo. El que veiem en els judicis és només l’escuma de la judicialització de la política espanyola reactivada pel PP a partir de l’any 2010. És important saber que el que veiem no és només un espectacle deplorable en termes democràtics: és, sobretot, el problema estructural més greu que pateix la democràcia espanyola: els vincles malsans entre totes les esferes del poder concentrat a Madrid.

És inquietant, però imprescindible tenir-ho present per entendre on som. I planteja una pregunta a la qual avui no hem trobat una resposta eficient: com fer política democràtica en una estructura d’Estat on la política utilitza el sistema judicial per fer política i una part del sistema judicial hi juga?

Sembla clar que els dirigents dels principals partits, per acció o omissió, han convertit l’alta magistratura en un ariet contra tot allò que no serveixi els seus interessos polítics i personals. No deixa de ser revelador com, de manera recurrent, s’exonera de retre comptes uns, mentre que tot el pes de la llei cau en d’altres. No deixa de ser eloqüent que el sobiranisme català hagi estat objecte de sentències d’una duresa extraordinària, algunes de les quals ni tan sols s’apliquen al gust dels alts magistrats.

Els independentistes que no van gastar un euro en beneficis particulars haurien malversat fons públics; en canvi, els dirigents de la dreta caçats amb irregularitats o corrupteles són tractats amb notable indulgència.

I, en l’actualitat, més enllà de les burrades que poden haver fet alguns dirigents del PSOE, qui pot dubtar que la corrupció que l’afecta serà jutjada en funció de l’objectiu principal del PP: liquidar per via judicial el president del govern, percebut com a excessivament autònom?

En realitat, en aquest Madrid polític i judicial, no es jutja tant la corrupció com el poder. Allà, el que realment importa és el poder, i la corrupció en forma part i només apareix quan esdevé un instrument subordinat a finalitats polítiques partidistes.

És evident que aquesta dinàmica erosiona la confiança en la democràcia fins a límits gairebé insostenibles. Quan el ciutadà deixa de poder distingir entre justícia i instrumentalització política, entre veritat i relat ideològic, el problema transcendeix els casos particulars i afecta l’essència mateixa del sistema institucional.

I costarà de resoldre perquè és amb la judicialització i la fusió de poders com se sosté el poder de la dreta espanyola. No tinc cap dubte que existeixen zones d’ombra en els entorns de Pedro Sánchez; però encara en tinc menys que Mariano Rajoy va ser desplaçat del govern per corrupció, i aquí és, tranquil i fent fortuna. I tampoc en tinc que els qui vinguin del Partit Popular i Vox no dubtaran a recórrer a pràctiques similars des del primer moment quan aconsegueixin el poder. Per a ells, públic i privat naveguen en la mateixa embarcació. El veterà periodista Martin Wolf deia fa uns dies que Trump ha creat el govern més corrupte de la història dels EUA i afegeix que està destruint l’estat de dret. A Espanya, la corrupció i la feblesa de l’estat de dret són mals endèmics.

La dreta espanyola i els homes d’Estat que li donen suport anhelen recuperar el control de l’executiu estatal. En tenen urgència: Pedro Sánchez se’ls resisteix. No forma part dels seus. No els preocupa la corrupció; els motiva recuperar la trona. La lògica sistèmica de la corrupció no variarà i la fragilitat de l’estat de dret a l’Espanya que ve, encara menys.

Si hi ha una figura que simbolitza l’opacitat en els veritables objectius de la política a Espanya és José María Aznar. El seu principi simple —que cadascú faci allò que pugui— no és una crida a millorar la democràcia o l’estat de dret; és una crida implícita a un exèrcit de funcionaris i actors polítics i mediàtics que graviten a la capital de l’Estat, configurant un ecosistema tancat, autoreferencial i profundament opac, amb un sol objectiu: tenir el poder en mans d’aquells que es consideren amb dret a posar l’Estat i les seves institucions al servei dels seus interessos particulars. I la dreta —i molta gent provinent de l’esquerra, tot sigui dit, amb González al capdavant— cada cop que parla tinc la impressió que aspira al mateix, però el seu “exèrcit” ha resultat menys disciplinat.

És exasperant viure en un país en què res del que es jutja en el terreny de la política se sap si és veritat o muntatge. És lamentable saber que quan escoltes “que cadascú faci el que pugui” no s’apel·la al bé comú. Aznar no demana que cadascú faci bé la seva feina; el que demana és que cadascú faci el possible, com sigui, per retornar el poder als seus, és a dir, a les dretes espanyoles autoritàries i sectàries de sempre. Recuperar tots els aparells de l’Estat per a aquestes dretes és el gran objectiu.

Aznar i González exemplifiquen, en última instància, el vincle fosc entre política i grans interessos econòmics. Seria extraordinàriament revelador poder disposar d’un rànquing transparent dels ingressos acumulats pels expresidents espanyols gràcies als seus vincles amb consells d’administració, portes giratòries i altres formes de prebenda. I, quan convé, es fan les lleis a mida, i punt.

A Madrid, aquesta manera de fer és àmpliament acceptada. Forma part de l’atmosfera: de les converses informals, dels espais on realment es construeix el poder —dinars, sopars, tertúlies, trobades empresarials. Actualment, la majoria dels micropoders que hi actuen tenen una idea clara: cal apartar Pedro Sánchez. I probablement ho aconseguiran.

Però quedi clar, especialment als catalans, que allò que preocupa als micropoders no és la corrupció, sinó el control del poder i, molt especialment, de la fiscalitat. Ho dic perquè els grans problemes de Catalunya en relació amb l’Estat —fiscalitat, inversió, autogovern i reconeixement internacional— no només no quedaran resolts, sinó que s’agreujaran.

No sorprèn, doncs, que tants catalans observem el panorama estatal amb distància i impotència. El poder judicial és una part substancial del problema polític espanyol. Està condicionant vides i trajectòries personals, de la mateixa manera que pot exonerar actors implicats en pràctiques corruptes polítiques o judicials.

Acostumo a llegir entre els comentaristes catalans que les confrontacions judicials entre els grans partits espanyols indiquen que “s’estan destruint entre ells”. Penso que es tracta d’una percepció recurrent, però errònia. No es destrueixen: competeixen amb duresa, sí, però dins uns límits ben definits. Saben fins on poden arribar. La seva premissa indiscutible és: l’Estat és nostre i cal preservar-lo. Aquest és el consens real, tàcit però indestructible. Quan algú va massa pel seu compte —cas Sánchez— apunten els canons en la mateixa direcció i canviaran el govern, però no les regles profundes del joc de l’Estat.

A Madrid, Pedro Sánchez és l’adversari no per la corrupció, sinó perquè, per sostenir-se al poder negociant amb Catalunya, ha posat en dubte l’estructura de poder de la política espanyola, que gran part de la societat es considera seva. Al capdavall, per a la política espanyola, tot es redueix a una qüestió de base: qui decideix, qui recapta, qui reparteix i qui se’n queda la millor part. I, a més, Trump els diu cada dia: governa i posa el govern al servei dels teus negocis privats. La nova dreta va d’això.

Més val, doncs, que els catalans, almenys la gent que defensa un projecte de país al servei de la majoria, no deixin de banda la convicció democràtica ni acceptin les maneres del populisme. El populisme, sigui de dretes o d’esquerres, és el mateix: busca crear un clima de derrota política i moral en què el guany privat sigui el principal objectiu de cadascú i l’amoralitat el principi que regeix el vincle entre les persones.

Per cert, el sector educatiu ha dit prou. El professorat ha desbordat el sindicats. La vaga ha esdevingut una revolta en tota regla. No serà la darrera. Altres sectors socials caminen en la mateixa direcció. Llàstima que revoltats, govern autonòmic i agents polítics no emmarquin la dimensió nacional —estructural— del problema. El sistema de benestar català està en fallida. I la raó no som els catalans, ni la immigració, ni l’independentisme.  El problema és un estat que no serveix, ineficient i autoritari. Per tant la solució no vindrà de Madrid. Segur que no. 

I un apunt final. Les bibliotecàries de Barcelona i de gran part de Catalunya estan de vaga. No conec un àmbit professional més socialment responsable. 

Reitero: el sistema de benestar català està en fallida. Insisteixo: l’ineficaç i autoritari sistema institucional espanyol n’és el principal responsable. Repeteixo: és incomprensible que el sobiranisme no sàpiga articular una resposta guanyadora.