Ramon Barnils era un periodista incòmode. I ho era en el millor sentit de la paraula. Intel·ligent, murri, singular i provocador, va dedicar més de trenta anys a practicar un periodisme que no es conformava a repetir allò que li explicaven. Tenia context, criteri i una mirada pròpia que sovint el portava a qüestionar consensos massa còmodes. I això, en el periodisme, és una virtut.
Avui any fa vint-i-cinc anys de la seva mort. I ben aviat també en farà vint-i-cinc del naixement del Grup de Periodistes Ramon Barnils, que reivindica el seu nom com una manera d'entendre l’ofici: crítica, compromesa i sense por d'incomodar el poder.
Amb el pas del temps, però, passa una cosa curiosa amb figures com Barnils. La persona es difumina i el símbol creix. Les arestes desapareixen, les contradiccions s'esvaeixen i el personatge corre el risc de convertir-se en una icona plana. I precisament Barnils era tot el contrari: contradictori, lliure. Potser per això el millor homenatge no és repetir-lo com un catecisme; és recordar què defensava.
Barnils creia en un periodisme amb esperit crític, que exigeix independència i una certa mala llet professional. Un periodisme que intenta explicar el com i sobretot el perquè per no convertir-se en una simple cadena de transmissió de declaracions i notes de premsa. I ho feia sent plenament conscient que la professió ha estat i està condicionada per límits, pressions i contradiccions: “Qui es pensi que un periodista és més que un assalariat, no sap què és un periodista ni sap què és un assalariat.”
També advertia, amb una lucidesa que avui sembla gairebé profètica, sobre els perills de la saturació informativa. “Hem passat de no tenir notícies a tenir-ne massa, i tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat”, deia molt abans que les xarxes socials convertissin la sobreinformació i la desinformació en part del nostre dia a dia. La frase avui ressona amb força.
El Grup Barnils va néixer compartint amb el Ramon aquesta manera d’entendre la professió i convençuts que tenir consciència del lloc des d’on mires el món no és un defecte professional, sinó una condició inevitable de qualsevol periodista. El periodisme necessita criteri, context i una mirada pròpia per poder explicar el món amb honestedat.
Vint-i-cinc anys després de la seva mort, aquest llegat continua interpel·lant-nos i sentim la responsabilitat quan enarborem el seu nom.
No perquè Barnils fos infal·lible. Segurament ell mateix hauria estat el primer a desconfiar de qualsevol santificació. Però sí perquè representa una idea molt simple i molt exigent del periodisme: fer preguntes incòmodes, desconfiar dels relats oficials i no renunciar mai a pensar per compte propi ni demanar perdó per ser desacomplexadament independentista.
Per això, vint-i-cinc anys després, renovem el compromís del grup de batallar per un periodisme fet tal com ell l’entenia i admetem que en massa aspectes no hem millorat prou com per a no haver de continuar donant-li la raó.