El mes de novembre del 2023 es va registrar al Congrés espanyol la llei d’amnistia per part del PSOE, que va ser aprovada definitivament el 28 de maig de 2024. Dos anys després toca fer balanç de la seva aplicació i sobretot de les conseqüències d’aquest acord d’ERC i Junts amb el Govern de l’Estat.

L’aplicació de la llei d’amnistia: automàtica a alguns amb penes i treballs a la resta

Organitzacions, partits i entitats han denunciat de forma reiterada una aplicació desigual de la llei. La principal causa d’aquesta trista realitat és que la llei s’està aplicant de forma desigual, tal com ha denunciat Alerta Solidària en reiterades ocasions en els darrers anys. Concretament, s’han concedit, ara com ara, 403 amnisties, 158 a policies, n’hi ha pendents de resoldre 104 i se n’han denegat 157, totes elles a manifestants.

Per tant, mentre les amnisties pels manifestants, els sectors independentistes i els líders polítics han costat suor i un esforç ingent (només cal veure als represaliats de l’operació Judes o als líders d’Esquerra Republicana i de Junts), a l’altre costat, als agents policials i representants de l’Estat se’ls ha aplicat de forma extensiva i quasi automàtica. Fins i tot, s’ha arribat a amnistiar un agent dels Mossos d’Esquadra que es va dedicar a espiar a sindicats, organitzacions i partits durant mesos falsejant la seva identitat.

Aquest seria el balanç pràctic i resultadista de l’aplicació d’aquesta llei, però no el balanç de fons, el que es fixa en les conseqüències polítiques de la seva aprovació en el panorama polític català, tot seguit intentaré fer-ne unes pinzellades:

Objectius i conseqüències de la repressió; quan la repressió et fa perdre l’objectiu

Als manuals antirepressius i a les primeres formacions antirepressives hi ha un element que defineix com un dels punts claus de la lluita antirepressiva: no perdre mai de vista els motius pels quals s’ha produït la repressió, no substituir mai l’objectiu de la lluita per un objectiu secundari, instrumental i, per tant, no posar per davant fer front a la repressió als motius pels quals hem estat represaliats.

Durant anys, hem vist com en moltes lluites, s’ha passat de parlar del motiu de la protesta - independència, ecologisme, drets laborals, etc. - per acabar parlant quasi exclusivament de drets, llibertats i d’aturar la repressió. Un mal endèmic que ens porta a perdre de vista els nostres objectius polítics i oblidant-nos precisament de per què tenim, per exemple, una causa judicial oberta. Això és, sense cap mena de dubte, el que ha passat en els darrers anys amb el procés d’alliberament nacional del nostre poble, que ha passat de ser l’objectiu central d’una majoria de la societat catalana a quedar relegat a ser una víctima més de la repressió. 

La raó és que en el moment que la reivindicació independentista passa en segon terme i es posa per davant l’alliberament de les persones preses, el retorn de l’exili i la fi de la repressió contra milers i milers de persones (demandes absolutament legítimes) es perd el rumb, la iniciativa i l’objectiu central de la lluita i, el que és més perillós, es regala a l’Estat, el mànec de la paella, la possibilitat de controlar els temps i acabes embolicat en una teranyina, perdut en un laberint.

Amb aquesta nova realitat, l’Estat treu la seva cara més “amable” en forma del Govern “més progressista” de la història. Ara, ell és qui vetlla per la teva persona i està disposat a guarir ferides i buscar solucions polítiques a la repressió exercida, mai a les reivindicacions polítiques que l’han originat. Una estratègia més de desviar l’atenció i centrar tot el debat i el compàs polític a aquestes propostes en l’àmbit antirepressiu. 

I així s’ha desenvolupat el guió, amb un paper perfectament orquestrat per totes les parts, amb un poder judicial i uns sectors de la caverna fent tot el possible per impedir-ho. El més greu de tot, és que l’Estat ha aconseguit guanyar el pols, traient del centre la qüestió principal que l’havia desestabilitzat: l’avenç en el procés d’alliberament nacional català. 

Un nou escenari, que ha marcat els temps polítics, les legislatures, les aliances i els suports, fent necessari estabilitzar governs, per tal d’assolir l’esperada amnistia. Una amnistia que sempre està apunt de fer-se efectiva, aquest cop si, i que en un futur permetria “posar el comptador a zero” de la repressió. Una “solució” que mai acaba d’arribar del tot, però que necessita estabilitat perquè sigui possible (d’estabilitat en el Govern de l’Estat i en la legislatura) i, per tant, que no passi res, per tal que res dificulti que pugui seguir el seu camí. 

Objectius i conseqüències de la repressió: el paper de les persones represaliades

Una segona qüestió que també s’explica en els manuals i les formacions antirepressives és la importància de les persones represaliades, però, sobretot, el paper que han de jugar en les lluites i les mobilitzacions polítiques. De fet, un exemple clar el podem veure en l’esquerra abertzale i com han gestionat la qüestió dels lideratges i les direccions polítiques quan han patit repressió.

En aquest sentit, una qüestió essencial pels moviments transformadors i revolucionaris és evitar que les persones represaliades marquin el rumb i els temps polítics mentre pateixen la repressió. No és una qüestió personal és una qüestió política, és la incompatibilitat que generen els efectes de la repressió amb la capacitat de liderar un moviment polític, són les contradiccions, que sempre afloren, entre fer avançar un moviment polític i la repressió que es pateix.

En cap cas es posa en qüestió la vàlua de les persones represaliades, sinó que s’adverteix sobre la necessitat de preservar-les, posar-les en segon terme quan cau damunt d’elles tot el pes de la repressió. Tal com ja he mencionat les contradiccions i incompatibilitats són més que evidents i també han quedat paleses, més que mai, en els darrers dos anys en clau catalana.

Aquest ha estat un altre dels elements essencials que està passant factura al moviment d’alliberament nacional català, que sumat al factor anterior suposa un còctel destructiu per l’independentisme. 

Objectius i conseqüències de la repressió: perdre la iniciativa, anar a remolc

Un tercer element central és la pèrdua de l’agenda pròpia dels moviments i les lluites, la pèrdua de dinàmica de lluita i la caiguda en el cicle destructiu de l’acció - reacció davant la repressió.

El moviment no avança, es defensa, la lluita no avança, retrocedeix i les mobilitzacions, malgrat que al principi continuen sent molt potents, són completament reactives, només responen a noves agressions de l’Estat. Per tant es deixa de banda la lluita de fons, i es passa a centrar la pràctica totalitat dels esforços en reaccionar a les noves agressions repressives que fan retrocedir cada cop més.

Aquest és el cicle que vam viure en els darrers anys del procés en les mobilitzacions contra les sentències del procés, avui en dia encara vigents per l’empresonament de Pablo Hasél (5 anys després encara empresonat), o en resposta a l’Operació de Judes (encara pendents de judici i sobretot des si se’ls aplicarà la llei d’amnistia). 

Un cicle que tot i haver quedat tapat per les escalades de respostes massives i potentíssimes al carrer, cada cop s’apaga més, cada cop normalitza més el fet repressiu i, sobretot, cada cop, mobilitza i desperta menys adhesions. 

Objectius i conseqüències de la repressió: transformar la societat perquè res canviï

I finalment, anem a l’objectiu principal de la repressió, que no és altre que transformar la societat, combatre “l’enemic intern” i aturar-lo, transformant-lo perquè renunciï als seus anhels i esperances. I en el cas del procés d’alliberament nacional català aquesta conseqüència també és evident: la repressió, i la gestió que n’hem fet, ha aconseguit transformar un subjecte actiu, organitzat, esperançat i mobilitzat, el poble català; en un subjecte reactiu, inercial, carregat d’odi i desmobilitzat i, sobretot, sense esperança.

Aquestes són algunes de les lliçons i conseqüències polítiques dels dos anys de l’aprovació de la llei d’amnistia i, sobretot, de la gestió antirepressiva que ha fet el moviment d’alliberament nacional català. L’esperança no està perduda, però és important prendre consciència d’una de les principals mancances d’aquest moviment per evitar tornar a caure de nou en els mateixos paranys. 

El futur que sense cap dubte ens donarà un nou cicle de lluita i mobilitzacions per l’alliberament del nostre poble, ja que les contradiccions de l’estat que ens van dur a l’1 i al 3 d’octubre del 2017 continuen intactes. El que toca ara és aprendre d’aquests errors essencials en l’enfocament antirepressiu i deixar-los enrere. Sobretot cal saber trobar nous camins per fer avançar la lluita i un cop topem de nou amb l’Estat, perquè passarà, millorar les eines i estratègies davant les seves urpes, i així, poder continuar endavant, fins al final, en el procés d’alliberament nacional del nostre poble.